Ar02201c.pdf

1 Bibliografia comentada

15

1 Bibliografia comentada La bibliografia recent sobre el tema es pot classificar dins les categories següents. Primer, publicacions de normatives o legislacions de pautes de disseny i planificació d'institucions públiques habitables per la gent de la tercera edat. Segon, estudis previs a les normatives esmentades; no necessàriament totes les investigacions han arribat a legislar-se, encara que funcionen com a guies per a gabinets assessors tant d'entitats privades com de publiques. Tercer, diferents tipus d'habitatges per a la gent gran que han estat catalogats per censos estatals i municipals. Quart, hi ha estudis que han comparat l'adequació d'un tipus de habitatge amb un tipus o subgrup de gent gran. Cinquè, s'han analitzat les constants comunes entre el grup social de la tercera edat i les dels altres grups anomenats "marginats o de minories". Finalment, hi ha una sisena categoria de bibliografia centrada en la relació existent entre els problemes existencials o més filosòfics de la gent gran i la creació de comunitats "vives". Les normatives o les legislacions de les pautes de disseny i de planificació són fetes generalment per les àrees de serveis socials dels consells municipals tant d'aquí Europa com dels Estats Units. També existeixen estudis de normativa a escala comarcal )counties) i a escala estatal )departaments de sanitat i seguretat, etc. Finalment, cal esmentar, a escala mundial, els estudis de les Nacions Unides. Hi ha normatives més explícites que s'inclouen dins de les normatives generals d'incendis )amb normes concretes sobre precaucions d'incendis en edificis d'escala gran. Els estudis previs a les normatives són nombrosos. Normalment les entitats municipals o estatals els encarreguen a universitats, i són finançats parcialment pel propi centre estatal o municipal, per fundacions privades i per societats gerontològiques. També hi col·laboren associacions de ciutadans voluntaris i els propis estudiants dels centres universitaris. Encara que la majoria d'aquestes investigacions no es materialitzen en legislacions concretes, sí que serveixen per als responsables socials de la gent gran. Dins aquests estudis s'inclouen inventaris de nombre de llits amb relació en la demanda de vells que figuren a les llistes d'espera per ingressar en centres públics o municipals. Es comparen les condicions ambientals amb avaluacions d'instal·lacions arquitectòniques dels centres, tant públics com privats; avaluacions que sovint parteixen d'indicadors de qualitat d'aquestes instal·lacions arquitectòniques relacionats amb el nivell de qualitat de vida. Aquestes avaluacions es repeteixen cada tres o quatre anys i es

© Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. Són rigorosament prohibides, sense l'autorització escrita dels titulars del copyright, sota les sancions establertes a la llei, la reproducció total o parcial d'aquesta obra per qualsevol procediment, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d'exemplars mitjançant lloguer o préstec públics.

16

Pautes de disseny I. Arquitectura per a l'ancianitat

comparen els resultats anteriors per tal d'observar si es tendeix a millorar la qualitat de vida de la persona gran; també han de preveure els factors que incrementaran aquesta qualitat i la manera més bona d'implantar-los en el disseny i en la planificació de centres nous. La institució de l'habitatge per a la tercera edat es contempla en els estudis dels darrers cinc anys com una institució viva i dinàmica, que canvia cada tres o quatre anys els seus factors d'organització, d'administració i de construcció negatius, dins de les possibilitats econòmiques i organitzatives. Es tendeix a reduir la distància entre els qui decideixen l'organització dels centres i els propis usuaris. Tanmateix, es pren en consideració la participació de la persona gran en el disseny i en l'administració dels centres, a fi que aquests perdin la imatge d'institució i tendeixin a esdevenir, en la percepció dels vells, més com a "cases". En el nostre estudi hem utilitzat mètodes etnogràfics per tal d'incloure el punt de vista que la gent gran té de les instal·lacions arquitectòniques )el vell o la vella participa, doncs, en el contingut de la normativa. A l'estranger s'ha demostrat que el punt de vista dels vells, d'una banda i el de les autoritats municipals i investigadors, de l'altra, difereix en un 75%, xifra prou significativa des del punt de vista estadístic per tal que les avaluacions puguin ser pluralistes i eficients, ja que és l'usuari, el vell o la vella, qui més s'ha de beneficiar de les instal·lacions arquitectòniques o les condicions sociofísiques dels centres municipals. El concepte de qualitat de les instal·lacions arquitectòniques és analitzat per passos, i en aquesta anàlisi hi té una llarga tradició oferir centres socials amb els mínims requisits utilitaris: metres quadrats adequats a la densitat de població, distribució correcta de lavabos, menjadors, cuines i espais ben assolellats i nets. S'analitza què és allò que manca en aquests ambients perquè funcionin més bé qualitativament. Per exemple, s'ha observat que comunitats a les quals aparentment no els manca res, no funcionen pel sol fet de trobar-se emplaçades a distàncies massa allunyades dels centres urbans, mal comunicades. La filiació social que en resulta, doncs, és un aspecte qualitatiu que els planificadors han de prendre en consideració. Un altre tipus d'investigació prèvia i necessària per a les normatives se centra sobre la manera millor de compensar el dèficit de places o llits a les residències o habitatges municipals amb l'excés de pisos buits que hi ha per llogar en habitatges particulars. Els propis municipis han intentat, d'aquesta manera, millorar la política de l'habitatge desocupat bo i posant-se d'acord amb agències immobiliàries i bancàries; s'han creat cooperatives o comunitats de gent gran i s'han remodelat pisos i apartaments de lloguer. La tercera classe d'estudis són els tipològics. S'intenta proposar alternatives als diferents tipus d'hàbitat institucionalitzat, el tradicional asil o la residència, ja que aquest tipus d'habitatge segrega el vell o la vella d'altres grups d'edat, de ciutadans. S'intenta, per tant, de donar la màxima continuitat a l'entorn sociofísic que era familiar al vell abans d'ingressar a l'hàbitat del

© Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998.

1 Bibliografia comentada

17

A dalt: Residència Primer de Maig. S'observa que és adequat l'ús de l'espai exterior i la seva connexió amb l'interior. A baix: Residència Vista Rica. L'espai obert-verd al voltant de l'edifici és molt ben vist. Es podria connectar més amb l'àmbit comú, el living-sala del televisor, que es troba darrere les finestres.

© Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998.

18

Pautes de disseny I. Arquitectura per a l'ancianitat

centre públic. S'estudia què hi ha de diferent entre l'antic ambient i el nou i s'inclouen en les normatives aspectes dels entorns familiars. La bibliografia recent presenta l'alternativa d'incrementar els serveis d'assistència domèstica a domicili, amb treballadors socials de neteja i servei de menjadors. La tendència de la política d'habitatge per a la tercera edat, tal com es presenta en els estudis revisats, és que la gent gran tingui tantes capacitats com es pugui i la possibilitat de poder escollir ells mateixos d'entre una diversitat de tipus d'habitatge i de manera de viure. S'estudia comparativament el grau de satisfacció que ofereix cada tipus d'habitatge. L'índex de satisfacció que les instal·lacions arquitectòniques ofereixen a la persona gran està en correlació amb els indicadors de la seva satisfacció vital. Tot resumint, podem dir que els diferents tipus d'habitatges per als vells són: els hospitals; els hospicis; els asils; les residències públiques i privades; hotels; congregacions religioses; pisos i apartaments situats en edificis de baixa i alta densitat de població. Viure independent o compartir un d'aquests pisos comporta un munt de problemes. S'ha observat que hi ha vells que, com que han viscut tota la vida força independents, a l'hora de compartir un pis amb altres vells els és difícil l'adaptació a aquesta manera nova de viure. Altres vells, en canvi, han trobat molt engrescadora l'experiència. Tot depèn, tal com hem dit abans, de la procedència sociofísica del vell i que l'administració valori la continuació de l'estil de vida, del tipus d'hàbitat i de l'entorn general familiar del vell abans que es mudi de residència. Hi ha altres estudis que només es concentren a comparar totes les menes d'habitatges a fi de poder oferir el més adequat, tenint presents les diferències i característiques de cada un d'ells, un tipus determinat de vell bo i oferint condicions òptimes de qualitat de vida i d'habitatge per a tots. Generalment, es distingeixen dues grans categories, els vells independents i els vells dependents, segons quin sigui el seu grau d'autonomia a desenvolupar les activitats quotidianes per ells mateixos. Són dependents aquells qui, per malaltia física o psíquica, requereixen l'ajuda d'altres persones. Pel que fa als vells dependents, hi ha estudis pilot a fi d'acomodar-los sense haver-los d'ingressar a hospitals o manicomis quan els governs consideren que el grau de malaltia no és prou alt que justifiqui ocupar una plaça de les dedicades a altres grups més necessitats i també a altres edats de població. D'altra banda, també hi ha estudis que analitzen els problemes existents a residències on viuen totes dues classes de vells: problemes d'organització que repercuteixen en l'administració i els altres vells independents. També hi ha treballs sobre l'impacte de la medicació a les residències i el seu funcionament. Hi ha diferències entre els vells segons la percepció que tenen de la jubilació o del retir. Aquestes diferències són més patents quan se'n saben la procedència professional, l'estatus social i les pensions que reben. Generalment, les persones de 50 a 70 anys veuen positivament la jubilació, sobretot si poden continuar exercint una activitat remunerada. Dos aspectes són constants dos aspectes: la majoria de gent retirada canvia de domicili i de tipus d'habitatge, i els ingressos es redueixen.

© Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998.

1 Bibliografia comentada

19

Les diferències existents entre els diversos tipus de gent gran segons les variables esmentades serveixen com a criteri de selecció per ingressar els vells a diferents tipus d'habitatge. També s'ha investigat quins són els factors que intervenen en la decisió dels vells a canviar de domicili: la deterioració de l'habitatge, la degradació de l'entorn físic (barri) i, finalment, problemes de salut. Evidentment, l'estudi de l'hàbitat de la tercera edat participa de les anàlisis generals de les relacions de l'home i el seu entorn. A partir d'aquest camp més general, és concebut l'estudi de l'adequació de les instal·lacions arquitectòniques al comportament i a la vida quotidiana del vell dins el marc més específic de l'estudi de l'hàbitat dels grups socials més marginats, dels grups de població que necessiten una atenció especial, anomenats minories: els nens, les dones, els delinqüents, els toxicòmans, els disminuïts físics, els gitanos, els negres, les minories lingüístiques i religioses, és a dir, totes aquelles subcultures urbanes que necessiten una assistència indiscriminada. Hi ha dues tendències per tractar l'hàbitat dels grups marginats. Una, de més tradicional, que considera el mateix tipus de tractament de les instal·lacions arquitectòniques per a tots igual, sense analitzar l'especificitat del problema, tot pressuposant erròniament que les necessitats d'un disminuït físic, per exemple, són les mateixes que les d'un vell independent. Una altra tendència, més recent, és la d'estudiar diferents tipus d'hàbitat per a cadascun dels grups socials, diferenciant necessitats psicològiques socioeconòmiques i culturals en general. Per tant, s'especifiquen recomanacions més diferenciades i normatives per a habitatges per sector de la població. En els països on des de fa temps funcionen aquests programes diferenciats es demana més coordinació entre els diferents àmbits. Es proposa crear una sèrie de facilitats comunes i serveis entre els departaments responsables de nens, vells, dones; centres cívics, biblioteques, etc., a fi d'afavorir una comunicació major entre ells i un aprofitament millor dels recursos. Finalment, hi ha un tipus de literatura que qüestiona el paper que té la instal·lació arquitectònica dins el marc existencial de la persona gran. És a dir, si hi ha paral·lelisme entre la satisfacció de la vida i l'experiència de la qualitat de vida i de la qualitat dels habitatges. Aquests estudis no són només rellevants per als planificadors i arquitectes sinó també per als assistents socials. Alguns estudiosos es pregunten per què no podem proveir sistemes adequats que responguin a les veritables necessitats dels vells. Altres afirmen que caldria un canvi d'actituds per part del personal que té cura dels vells a les residències a fi de crear un ambient o una atmosfera de més suport emocional i de menys esperit de vigilància institucional; els vells, llavors, esdevindrien més actius fisicament, mentalment i socialment. S'ha comparat el diferent grau d'alineació i de sensació de manca de llibertat personal entre la gent que viu en diferents tipus d'organitzacions residencials: monestirs, dormitoris d'estudiants, escoles a pensió completa, col·lectius, granges comunitàries i, finalment, residències per a vells. Entre els residents d'aquestes institucions, els vells que viuen en residències són els qui tenen més sensació d'estar alineats i de manca de llibertat.

© Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998.

20

Pautes de disseny I. Arquitectura per a l'ancianitat

S'ha observat que els vells que es queixen de l'estil de vida que la residència proposa són catalogats per la direcció com a malalts mentals o com a gent massa agressiva. Aquest fenomen fa que els altres residents, que segons l'administració "es comporten com cal", acabin per acceptar passivament un ordre social establert artificialment: una realitat objectiva estudiada per polítics i sociòlegs en què el vell no pot gaudir dels drets de qualsevol ciutadà no internat, en què el vell no té poder de decidir com vol viure. S'ha demostrat que l'atmosfera artificial de les residències arriba, fins i tot, a condicionar les reaccions dels residents quant a la mort. La majoria dels autors estan d'acord que l'habitatge dels vells no ha de funcionar com a preàmbul del cementiri, sinó que ha d'oferir unes facilitats arquitectòniques per a una vellesa digna i confortable.

© Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998.

2 Avaluació de l'ús que la gent gran fa de les instal·lacions arquitectòniques municipals

21

2 Avaluació de l'ús que la gent gran fa de les instal·lacions arquitectòniques municipals

a) Mètode d'avaluació. Definicions Es defineix com a instal·lació arquitectònica tot àmbit o facilitat que l'entorn físic construït ofereix. Hem marcat aquest entorn físic construït segons tres nivells. Primer, el nivell d'emplaçament, és a dir, l'espai que es troba situat fora de l'edifici, amb les seves gradacions d'espai obert segons el context de l'entorn més immediat a l'edifici: el pòrtic, el jardí, els estenedors, l'entrada, el carrer, la placa, el barri, la ciutat o el suburbi. Segon, el nivell de transició entre els esmentats espais més públics i els espais més íntims o privats que utilitza la persona gran. És l'edifici, pròpiament dit, els espais següents: passadís, sales comunes, racons entre els passadissos i les sales, menjadors, serveis, gimnàs, etc. Tercer, el nivell més privat de l'edifici, que és l'habitació o dormitori, l'esfera més íntima. L'ús de les instal·lacions arquitectòniques s'ha avaluat a través d'observacions directes i indirectes. Entenem per observació directa la descripció màximament objectiva de l'entorn físic i la descripció del comportament de la persona gran dins aquest marc arquitectònic. Tot fent servir l'analogia teatral, els investigadors hem estat espectadors d'escenes o situacions representades en un escenari (instal·lacions arquitectòniques) per actors-usuaris, que actuen en els seus papers o actuacions rutinàries de les situacions de les activitats de la vida de cada dia )"esmorzar", "fer treballs manuals, "veure entrar i sortir", "mirar la TV", etc. Per l'observació directa s'han fet diapositives, s'han enregistrat converses i s'han recollit dades personals de l'estatus i la procedència dels actors o usuaris. Entenem per observació indirecta la descripció de l'entorn físic construït i del comportament dels usuaris quan la investigació o l'observador participa en la situació que intenta descriure. Aquesta participació es fa conversant amb l'usuari. Normalment la tècnica d'observació indirecta és l'interviu de tipus etnogràfic, també anomenat de nou periodisme. En aquest tipus d'interviu

© Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998.

Pautes de disseny I. Arquitectura per a l'ancianitat

22

l'objectiu és conèixer la percepció o les categories cognitives que l'usuari té de la situació, en el seu context sociofísic, un cop observada. És a dir, l'observació és "filtrada" pel propi punt de vista de l'usuari de com ell o ella veuen les instal·lacions arquitectòniques i la seva significació dins les activitats viscudes cada dia. Una altra tècnica per a l'observació indirecta és l'enquesta tradicional, encara que sigui demostrat el fet tendenciós, és a dir, el prejudici que el tipus de qüestionari pot condicionar les respostes de l'usuari. Entitats estatals, consells municipals i centres universitaris d'investigació de l'estranger han desenvolupat una mostra variada de qüestionaris i intervius sobre les relacions entre el comportament de la persona gran i les instal·lacions arquitectòniques. Malauradament, aquest estudi sobre les normatives mínimes no pot aplicar tots els tests, atesos els pocs anys d'investigació. Per tant, la verificació de les dades que justifiquen aquesta darrera hipòtesi de la normativa serà suficient però limitada. S'han comparat els resultats d'enquestes del grup experimental dels usuaris vells que viuen en institucions municipals. El grau de significació determina el contingut de la normativa. Totes les tècniques utilitzades per l'observació directa de l'ús de les instal·lacions arquitectòniques per part de la gent gran intenten d'arribar a conèixer al màxim l'adequació o la inadequació de l'entorn físic construït en les activitats quotidianes dels usuaris de residències municipals per a gent gran.

b) Observacions sobre l'ús de l'espai Descripcions i observacions de sis residències municipals Diagrames de circulació i de distribució d'espais.

Residència Vista Rica Carretera de l'Arrabassada, km. 7 És un edifici de tres pisos. A l'entrada hi ha una rampa i a la planta baixa hi ha, a més dels espais comuns, els dormitoris dels qui no poden pujar escales (residents que van en cadira de rodes), ja que no hi ha ascensor. A la planta baixa hi ha una sala amb televisor; hi ha molts residents asseguts al davant, però l'aparell és apagat; el que se sent és una ràdio. Hi ha dormitoris fins i tot de cinc llits. La majoria són dobles, sense llum a la capçalera però amb timbre. Quasi tots són diferents. En un de doble hi ha un rentamans. En un d'individual hi ha una paret corredissa que comunica amb un de dormitori doble que té un petit bany amb una banyera de 97,5 cm de llargada, un vàter i un lavabo.

© Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998.

2 Avaluació de l'ús que la gent gran fa de les instal·lacions arquitectòniques municipals

23

Hi ha moltes escales. Al primer pis hi ha tres o quatre graons a mig passadís. A la saleta hi ha un esglaó gros per pujar a la terrassa. Al tercer pis hi dormen els qui estan més bé de salut; generalment són homes. Una senyora que parla amb mi té moltes dificults per pujar l'escala fins a la seva habitació, que és al primer pis. Va amb un bastó i fa poc que va caure per l'escala, diu. S'agafa només a la primera barana (ho fa amb les dues mans, tot pujant de costat, desequilibrada). Per regla general, homes i dones estan separats. Tenen molt jardí per passejar. Les dones fan cartons com a treball manual. Els homes, en tota la residència, són gairebé els únics afeccionats a la lectura. Els lavabos comuns consten de dutxes, vàters i lavabos. Per pujar el tercer pis hi ha una escala dreta i estreta. Al replà hi ha una finestra arran de terra, davant el tram que puja; és oberta.

© Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998.

24

Pautes de disseny I. Arquitectura per a l'ancianitat

Residència Parc del Guinardó Carrer Garriga i Roca, 62 Una senyora m'explica que es lleven, les banyen, les ajuden a vestir-se, esmorzen a les 9. Les que poden fan el llit. Hi ha una cambra de bany amb una banyera al mig plena d'estris, per facilitar l'activitat del personal. Gairebé sempre són a la saleta que hi ha a cada planta, amb el televisor encès (que gairebé ningú mira.) La major part s'adormen; la veu del televisor els acompanya. Quasi ningú no fa servir la sala de gimnàs, només els qui tenen problemes per caminar o bé ho necessiten per altres motius, diu una senyora. Al casal (a la planta baixa), no hi van quasi mai els residents, només tres o quatre al bar. En un dormitori hi ha un senyor al llit, un llit curiós, ja que té uns totxos sota les potes dels peus, perquè estigui més aixecat.

© Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998.

2 Avaluació de l'ús que la gent gran fa de les instal·lacions arquitectòniques municipals

25

A dalt: Residència Laies. Entrada inadequada. A baix: Residència Casa de la Caritat. Entrada adequada. A l'entrada és una major interacció social entre els usuaris. Un porxo o un espai de transició entre dins i fora pot potenciar aquesta activitat.

© Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998.

26

Pautes de disseny I. Arquitectura per a l'ancianitat

En una saleta hi ha uns graons que comuniquen amb el balcó, on hi ha unes cadires en què, un cop assegut, no es pot veure res a través de la barana perquè és d'obra massissa. A la primera planta dormitari hi ha un passadís que s'acaba just al cantell viu de la caixa de l'ascensor. Una senyora s'hi va donar un cop de cap, a la nit. La terrassa del darrer pis comunica amb una escala d'incendis. És metàl·lica, de reixeta transparent. Produeix vertigen. En arribar a la residència, hi trobem unes quantes persones al pati d'entrada: un senyor sol en una cadira i dues senyores parlant. El jardí queda un xic apartat, unes escales hi porten. Una senyora hi baixa, hi resta uns minuts i torna a pujar; no hi ha ningú. Comunica, en el primer soterrani, amb la sala de treballs manuals a través d'una porta metàl·lica tancada amb clau. Al vestíbul, petit, hi ha moltes senyores assegudes; al bar també hi ha molta gent. Una gran sala és plena d'homes que juguen al dòmino, a les taules; a les cartes, etc., asseguts, és el club i quasi tots són de fora. A dalt als dormitoris hi ha algun resident. Una senyora sola està en una saleta del tercer pis. Una resident em diu que tot pertany a la residència, que seu no té res. Tampoc no li va agradar de portar-hi res. Una altra diu que no li deixen portar mobles. Li hauria agradat portar alguna cosa, però les cambres són molt justes i no hi cap res. S'hi poden portar quadres, figuretes, ornaments, etc. "És un lloc bonic pels pins i pel parc". És com una torre. No li agrada que hi hagi tres llits en una sola cambra; es barallen per la finestra tant si és oberta com tancada. Preferiria dormitoris individuals. N'hi ha una que està operada de la vista; al vespre entra el vigilant a posar-li gotes i hi entra sense trucar. Ella es troba, normalment, en camisa de dormir sobre el llit, i això no li agrada. A la perruqueria hi ha moltes senyores parlant. La majoria no són residents. S'hi respira bon ambient.

Residència Víctor Català Carrer Mineria, 58-60 És un conjunt de quatre habitatges en un mateix replà, únics de dos en dos. Són a la primera planta. Un senyor que necessita fer gimnàstica de recuperació (va en crosses) surt per anar al gimnàs, al Guinardó.

© Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998.

2 Avaluació de l'ús que la gent gran fa de les instal·lacions arquitectòniques municipals

27

Al matí esmorzen, surten a passejar i els qui poden es fan el llit. En un dels habitatges dobles hi ha dos dormitoris dobles i dos d'individuals. Un menjador-sala d'estar amb televisor per als residents i un menjador per al personal, adossat a la cuina. Els homes són els qui van a passeig. Dos residents tenen cura de les plantes i ajuden a fer el menjar. Tothom pot sortir quan vol. Segons una senyora que abans havia estat a la Bonanova, prefereix estar aquí, perquè "allà érem molts, aquí som pocs i més units, com si fóssim una família". No fan treballs manuals. Ho van intentar però ningú no s'hi apuntava. A cada pis hi ha un bany i un lavabo amb dutxa. El lloc és silenciós i assolellat. Una cambra interior de bany té ventilació a través d'una reixeta. És un emplaçament allunyat de llocs d'interès. Per arribar a la plaça Espanya cal caminar una bona estona; això fa perdre les ganes de sortir.

Als voltants, no hi ha zones verdes per passejar. Cada replà de la primera planta consta de quatre habitatges. En un hi ha la cuina comuna a tots quatre, el menjador del personal, dos dormitoris de residents (un d'individual i un de doble) i un bany. Els altres tenen un dormitori doble i un altre d'individual, un bany que es ventila per una reixeta, amb una banyera normal, que no ha de ser gens còmoda per banyar-hi els vells i un lavabo amb dutxa. La ventilació d'algun dels dormitoris individuals és per un pati petit interior, gairebé sense llum natural. Cada un dels habitatges té una saleta, una de les quals, unida a una altra, serveix de menjador comú.

© Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998.

Pautes de disseny I. Arquitectura per a l'ancianitat

28

Els espais comuns resulten petits quan s'hi reuneixen tots. Diu una senyora que al matí es fan el llit els qui poden, i si volen surten a passejar. Tenen un metge de guàrdia. Ningú no els ensenya a fer treballs manuals, tanmateix en fan alguns per iniciativa pròpia, que després exposen a la sala d'actes. A la part antiga de l'edifici, els passadissos no tenen barana. Les velletes malaltes dormen en unes habitacions especials i són ateses per infermeres especialitzades. Hi ha un menjador especial per a les persones que fan règim, a part del normal. A la part nova hi ha uns agafadors a cada banda del passadís. A cada porta de les habitacions hi ha una bústia per a la correspondència. Els residents tenen la clau per tancar l'habitació. A l'entorn d'un pati central amb porxos hi ha la part antiga. Fa poc que hi admeten matrimonis amb habitació particular.

Residència Francesc Lairet Avinguda de les Corts Catalanes, 477 La senyora Dolors Jordi (tercer pis) baixa entre les 8 i 2/4 de 9. Es desfà i es fa el llit. Té el bany a l'habitació. Hi ha una biblioteca petita on només hi van els homes. A cada porta de l'habitació hi ha el nom dels ocupants amb lletra molt petita. La cambra del lavabo, dins de l'habitació, consta de vàter i bidet. La casa deixa la roba. Prop del llit hi ha un timbre per a avisador. Hi ha dormitoris dobles.

© Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998.

2 Avaluació de l'ús que la gent gran fa de les instal·lacions arquitectòniques municipals

29

En una cambra petita hi ha un home que fa cistells. A vegades en ve un "de fora" i treballen junts; té els vímets que fa servir a la banyera d'un bany petit en un recambró. Aquesta banyera té 1,20 m. (N'hi ha una a cada planta). Totes les finestres donen al pati de l'illa (on hi ha l'escola d'infermeres) o bé sobre els terrats. A la planta baixa hi ha un petit lavabo sense llum. El pas entre el lavabo i la paret cap al vàter és tan estret que cal passar de costat. També a la planta baixa hi ha un menjador petit amb 6 taules, per a quatre persones cada una, provisional. I una infermeria on reparteixen les gotes i pastilles. I una habitació que és el casal, amb taules, cadires, un lavabo petit i una finestra que dóna a la Gran Via, amb molta fressa de trànsit. La cuina és al soterrani i pugen el menjar per l'ascensor. També hi ha una bugaderia, la capella i una cambra de mals endreços. Totes les dependències de la planta baixa (també hi ha la secretaria i la direcció) s'obren al gran vestíbul per mitjà d'una claraboia. Pel que ens diu una senyora, li agrada estar-se aquí perquè es un lloc ben comunicat. Sovint surten en grups de dos o tres i van a la plaça Catalunya a fer un volt i a passar l'estona. Alguns residents són a passeig pel centre (plaça Catalunya). La resta són al vestíbul o també a la callista (al quart pis). Dos homes dormen a la biblioteca. Els del vestíbul resten aïllats llegint o dormint. Arriba una se nyora, que es dirigeix a un d'ells i parlen. Comuniquen directament amb el vestíbul: la direcció, la recepció, el club, la sala del televisor, la infermeria i el menjador.

© Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998.

30

Pautes de disseny I. Arquitectura per a l'ancianitat

Residència Francesc Layret. Un cop a dins de l'edifici es pot estendre la cerimònia d'entrar-sortir, saludar, mirar qui entra i surt tot llegint el diari, o fins i tot fer la migdiada. Vestíbul adequat, ampli, per a ús mixt.

© Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998.

2 Avaluació de l'ús que la gent gran fa de les instal·lacions arquitectòniques municipals

31

Fan obres a l'edifici. No hi ha sala de gimnàstica. Es passen el dia davant del televisor que hi ha a l'entrada. Abans feien treballs manuals (flors, mitja, ganxet); ara, amb les obres, no en fan. La porta de l'ascensor no té il·luminació. Sempre que volen, surten a passejar. Cada dimecres fan cinema, a la planta baixa, a la sala d'actes. Al menjador, que és molt petit, hi ha diversos quadres i pòsters penjats, com arreu de la casa. A cada pis hi ha plantes. A la part posterior-interior de l'edifici hi ha una escola d'infermeres, les quals han de passar durant el curs forçosament pel vestíbul, ja que és l'única sortida. A vegades, els residents els pregunten alguna cosa. Vaig adonar-me'n a la primera visita.

Residència Laies Carrer de la Mare de Déu del Port, 46 La residència ocupa les plantes baixes de sis pisos que es comuniquen entre ells a través dels menjadors i d'uns petits passadissos. Són casetes en fila, de planta baixa i primer pis. La part posterior té una sortida en un pati estret amb bancs i testos. Cadascun d'aquests pisos consta de dos dormitoris senzills i un de doble que comuniquen directament amb una sala d'estar i un bany, el qual té un lavabo, vàter, bidet i una dutxa un xic aixecada, en què hi ha un tamboret i un agafador a fi de fer-la servir sense que els calgui ajuda. Cada saleta té un televisor.

© Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998.

Pautes de disseny I. Arquitectura per a l'ancianitat

32

Un dels pisos té, en un extrem, els serveis comuns: menjador (ens diu una Senyora que els resulta petit), cuina, rebost, (amb connexió al pati posterior) i un bany amb banyera, al centre, per a la gent gran. A cada sala d'estar hi ha un llum d'emergència i un avisador (no hi ha avisadors als dormitoris, cal pujar a la saleta). La ventilació dels lavabos és per mitjà d'un extractor. Ara, els vells no hi són. Els han dut al Tibidabo. Solament hi ha una de les quatre monges. Ens explica que hi ha 14 residents i cap d'impedit, fins i tot la cegueta i la del carret es valen per elles mateixos. Surten quan volen a passejar, a comprar o a badar davant d'aparadors, o fins a un bar que queda a prop, i alguns fins i tot agafen l'autobús per anar a la plaça Catalunya. Durant el dia, tres de les quatre monges s'ocupen d'una guarderia que hi ha molt a prop de la residència, però totes plegades viuen en una de les plantes superiors. Entre totes tenen cura de dos nens i dues nenes orfes que viuen en una de les plantes superiors (els fa de pis). No hi ha espais comuns grans. Només es troben tots junts al menjador a les hores dels àpats; després surten i es reparteixen pels pisos lliurement i fan el que volen.

Residència Primer de Maig Avinguda de l'Alzinar, s/n Consta de tres pavellons, de planta baixa i dos pisos cadascun, i d'un pati central assolellat amb taules, cadires, para-sols i una font petita. Un pavelló és destinat als homes, un altre a les dones i el tercer als invàlids. Als dos pisos només hi ha dormitoris i els ascensors funcionen amb unes claus que guarden els encarregats. Tots els serveis comuns són a la planta baixa. Els dormitoris són sales grans. Els més petits són de sis o set llits, amb un armari per a cadascun. Els més grans tenen fins i tot quinze llits. Alguns llits tenen al costat una mena de tauleta de nit amb rodes. No hi ha avisadors a les capçaleres. A l'entorn del pati hi ha dues sales, una de treballs manuals i l'altra de jocs i d'estar, amb prestatges plens de figuretes de fang fetes d'ells i altres objectes. També fan flors de plàstic i de paper. A la paret hi ha alguns dibuixos fets pel barber, que té la barberia adossada a la sala. A la planta baixa, sota de les escales, resten uns racons on hi ha algunes butaques amb molt poca llum.

© Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998.

2 Avaluació de l'ús que la gent gran fa de les instal·lacions arquitectòniques municipals

33

A dalt: Residència Laies. Espais comuns, sovint pensats per què els usuaris s'hi comuniquin, romanen buits. A baix: Residència Guinardó. Espai del vestíbul adequat. Ús mixt: permet jugar a cartes i veure com surt la gent; prendre un cafè, etc.

© Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998.

34

Pautes de disseny I. Arquitectura per a l'ancianitat

No hi ha vestíbul. De l'entrada parteix un passadís llarg que uneix els tres pavellons, el qual dóna als patis per un costat i als serveis comuns (cuina, menjador, direcció, infermeria, etc.), per l'altre. A part dels patis, hi ha només una sala d'estar grandiosa amb dos televisors, taules i cadires, quasi sempre plena de persones dormint o bé llegint el diari i mirant la televisió. El primer pati és l'únic lloc on hem vist persones parlant tranquil·lament, és el més proper a l'entrada. Ara, com que fa bon temps, és molt ple, però a l'hivern no hi haurà ningú.

L'edifici no té cap finestra que doni a l'exterior, llevat d'unes targes a força alçària només per rebre llum. Les finestres amb vista a l'exterior són en direcció als patis interiors. Al passadís hi ha una senyora, amb molt de coloret a les galtes, repenjada al radiador, que intercanvia cigarretes i burilles amb un que va amb cadira de rodes. La senyora em diu que no pot dormir a la nit i que, a causa de la sopa i la llet del sopar, es passa la nit aixecant-se per anar a orinar. No gosa demanar poder fer la migdiada a dalt, al seu dormitori: "No sé si em deixarien". Es passa el dia fumant i prenent cafè per tal de no adormir-se. Segons ens diu ella, aquesta és una residència molt gran. És mitja tarda. Els dormitoris tenen els llits fets i estan buits. No he vist ningú que pugés l'escala. El dormitori dels més discapacitats és tancat amb clau per una porta metàl·lica, i a càrrec d'un individu, amb bata blanca, que durant tota l'estona no ha fet res més que arrencar-se la perruca. Aquest dormitori és el més ben decorat, amb motius de flors i altres coses que ell hi posa.

© Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998.

2 Avaluació de l'ús que la gent gran fa de les instal·lacions arquitectòniques municipals

35

A la part de la infermeria hi ha una sala per als homes (gairebé sempre és buida) i una altra per a dones (sempre plena). Una habitació petita en què quasi no hi ha cap un llit, serveix per posar-hi els malalts més greus a punt de morir. Parlo amb un matrimoni de 80 i 85 anys. Ell és l'únic que parla; diu que viu amargat perquè li van matar familiars a la guerra. Era laminador. Aquí no hi fa res, només companyia a la seva dona. S'allunya dels altres i es posa d'esquena al televisor i a la resta de companys. Es considera superior a tots ells, a qui diu "degenerats". Considera la residència "un parador de desgraciats". El criden i es queixa d'haver de fer sempre el que volen els qui manen. Diu que cada dia a les 12 de la nit vénen a curar un senyor malalt que està al seu costat al dormitori i que això el desvetlla i no pot agafar el son en tota la nit. Fa dos mesos que va demanar el trasllat, si fos possible, en un dormitori on poguessin estar sols la seva dona i ell. Però no ho ha aconseguit. També lamenta que no el deixen pujar de dia al dormitori. Segons un altre senyor que llegeix el diari: "Aquest lloc és bo i s'hi està bé; és molt net, el servei és eficient i simpàtic i l'edifici és més aviat gran." També diu que li agrada l'emplaçament perquè és a fora de Barcelona i es pot anar d'excursió per la muntanya. Al costat mateix de l'edifici hi ha la parada de l'autobús que porta fins a Fabra i Puig. Hom s'adona, que malgrat la llibertat, cal una certa vigilància.

Residència Montseny Passeig de Carles I, 90-92 M'explica una senyora que al matí es lleva, esmorza, fa una miqueta de mitja i es renta alguna cosa de roba menuda. Després dina, fa la migdiada, fa una mica més de mitja o ganxet, llegeix i mira la televisió. Al vespre, després de sopar, se'n va al llit. Cada dijous ve una senyoreta de fora que els ensenya a fer labors.

© Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998.

Pautes de disseny I. Arquitectura per a l'ancianitat

36

Són un total de sis pisos repartits en tres plantes, amb dos a cada replà. Tots donen al pati interior. Cada pis té tres dormitoris (un de doble), la cuina comuna, un menjador, un bany i un lavabo. Les saletes del televisor donen en un pati interior que comunica amb una cuina petita, per escalfar-hi només alguna cosa, un rebost i un safareig on es poden rentar elles mateixes alguna peça urgent o delicada. La saleta té una terrassa amb plantes que cal regar. En tenen cura l'encarregada i un ajudant, ja que els residents només en gaudeixen. La part de fusteria sobresurt del terra de la terrassa uns 7 cm. Els qui poden anar sols els deixen sortir al carrer. Hi ha molta llum, però poc espai. Un vetllador vigila el dormitori a la nit i està alerta dels timbres d'alarma. Una senyora que té la fal·lera de sortir al carrer sempre porta el moneder a coll. L'encarregada la crida i l'obliga a tornar a dins. Es veu que és una malalta mental que no sap què vol, només amb la dèria de sortir al carrer. Aquest tipus de residència fa impossible l'existència d'espais grans comuns i d'un pati exterior on poder sortir.

© Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998.

3 Aspectes adequats i inadequats de l'entorn físic construït. Definició de problemes per part de la normativa

37

3 Aspectes adequats i inadequats de l'entorn físic construït. Definició de problemes per part de la normativa Es presenten els aspectes positius i negatius de les facilitats arquitectòniques des del punt de vista de l'usuari, la persona gran. La percepció dels vells, dels espais que funcionen o dels problemes que aquests plantegen varia només un 75% respecte a la percepció dels investigadors. Aquests aspectes es presenten segons els tres nivells d'anàlisi esmentats: l'emplaçament, l'edifici i l'habitació.

Aspectes adequats I Emplaçament 1.

Força ben comunicat per transport públic.

2.

Amb espai obert a l'entorn de l'edifici: jardí, i proper a parcs naturals.

3.

Pròxim a centres urbans: botigues, guarderies i escoles.

4.

A la majoria no els molesta que hi hagi nens al barri.

5.

La majoria no enyoren el barri on vivien abans.

6.

Creuen que el barri ha millorat des que hi són.

II Edifici 7.

La socialització, estar i parlar amb els altres, es fa a l'entrada. Els residents ho troben molt positiu. Especialment a les residències en què al costat de l'entrada hi ha un bar, rampes, un vestíbul gran que comunica amb altres dependències sense passar per passadís.

© Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998.

Pautes de disseny I. Arquitectura per a l'ancianitat

38

8.

La imatge estètica de l'exterior és satisfactòria si bé ho podria ser més.

9.

La higiene i la neteja són correctes, encara que l'equip investigador ha observat que tanta neteja impedeix de personalitzar els espais.

10. La socialització entre residents i no-residents a la perruqueria, al callista i a la bugaderia. 11. Molt pocs tenen mania persecutòria (paranoia). 12. No hi ha conflictes ètnics. Diferenciació en l'ús dels espais segons el sexe: la perruqueria, el callista i la infermeria són utilitzats més per dones que per homes. Major assistència masculina a les biblioteques. Agrupació per llengües a les taules del menjador i de treballs manuals; s'apleguen catalanoparlants, a una banda, i castellans, a l'altra. Es vol una separació més gran dels vells independents, tal com es fa a la residència Vista Rica, on els invàlids es troben a la planta baixa. 13. La majoria de vells s'agraden entre ells, però no tots. No hi ha problemes de convivència, generalment són menys acceptats els vells que tenen alguna dificultat física o psíquica. 14. El personal que administra les residències és considerat per la gent gran com una ajuda, però no com una gran ajuda. 15. Canvi de l'ús original dels espais comuns. Utilització mixta de les sales projectades per mirar la televisió. Converses més freqüents als vestíbuls petits o en zones de pas, quan aquests són prou amples. 16. Socialització més positiva quan la distribució d'espais i d'activitats és central més que si és longitudinal: circulació perifèrica més que lineal, preferentment al voltant d'espais oberts, verds i assolellats. 17. Serveis propers a totes les sales i habitacions (lavabos). 18. Enveja dels vells que dormen individualment i dels qui tenen bany propi. 19. S'assoleix una convivència més bona si la residència és petita. III Habitació 20. Separació de dormitoris dels vells dependents i dels vells independents. Altres signes d'independència: objectes al dormitori per preparar el cafè, etc.

© Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998.

3 Aspectes adequats i inadequats de l'entorn físic construït. Definició de problemes per part de la normativa

39

A dalt: Residència Casa de la Caritat. Adequada per a l'activitat de fer de "canguro" per a la relació entre edats. Sovint la gent gran se sent segregada d'altres grups d'edat. Treball remunerat necessari. Un racó del jardí que permet poder estar sol o tranquil si cal. A baix: Residència Guinardó: Espai de la perruqueria, adequat: Amb l'excusa que esperes el teu torn, fas la xerrada. Una ocasió social casual que en altres països on el servei de perruqueria és més costós, aquest tipus d'interacció social informal, però de molt xerrar, es dóna a la sala de rentar la roba, la bugaderia.

© Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998.

Pautes de disseny I. Arquitectura per a l'ancianitat

40

21. Funcionen bé els armaris, els panys de porta, etc. 22. És considerat molt positiu el bany individual amb una sola maneta per al bany i per a la dutxa. 23. Dormen sense soroll a la nit. 24. Son considerats molt positius els dormitoris amb finestres i flors. 25. També els dormitoris amb finestra amb bona vista.

Aspectes inadequats

I Emplaçament 1.

Delinqüència i crim especialment en les residències més aïllades (Residència Vista Rica, a la carretera de l'Arrabassada).

2.

Els residents preferirien la protecció de la policia abans que cap altre mètode per millorar la seguretat. Això comporta la impotència d'una vigilància espontània o informal a causa de la situació social de la persona gran com a ciutadà marginat. Dos aspectes de l'emplaçament subratllen aquesta inseguretat: cap plaça o espai públic adjacent a la residència, generalment situada lluny de centres urbans i comercials significatius i, finalment, l'accés al transport públic és difícil (transbords, etc.).

3.

Els residents voldrien més espais oberts a l'aire lliure. Cal valorar l'espai situat davant, al costat, al voltant de l'entrada. Espontàniament, els vells agafen cadires i s'asseuen davant o al costat de l'entrada desafiant les cares llargues del personal que diu que "fan nosa allà al mig". Fan falta altres espais oberts, connectats amb espais tancats interiors (el tradicional pòrtic, etc.).

4.

Si n'hi hagués, farien servir estenedors.

5.

No utilitzen els espais oberts a l'ombra (patis interiors oberts, etc.).

II Edifici 6.

Molt pocs fan servir la bugaderia, si bé els agradaria.

© Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998.

3 Aspectes adequats i inadequats de l'entorn físic construït. Definició de problemes per part de la normativa

7.

41

Els espais comuns )sales) són massa petits o massa grans, pocs o mal distribuïts. Espais comuns mal comunicats amb l'espai exterior, ja que per sortir a fora (jardí) només es pot fer per l'entrada principal. Baranes sòlides als balcons, poc transparents i massa altes; un cop asseguts, no tenen la vista. Testos per a plantes i flors massa arran de terra, és difícil de tenir-ne cura i de regar-les, ja que els residents s'han d'ajupir massa.

8.

No és freqüent l'intercanvi de favors entre ells.

9.

Els més bons amics, sovint familiars, no viuen al mateix edifici.

10. La sala de treballs manuals només es fa servir quan el personal de l'administració programa feines remunerades. Altrament, aquestes sales no s'utilitzen perquè estan massa lluny de la circulació principal i els manca instal·lació d'aigua. Hi ha residents que s'estimen més fer les labors al costat de l'entrada on hi ha més moviment i poden mirar la gent com passa. 11. Massa sales de televisió. Els qui poden, s'estimen més mirar-la a la pròpia habitació, sobretot si dormen sols. Sovint parlen amb l'aparell apagat o s'hi posen d'esquena. Han d'escoltar la ràdio a la mateixa sala on hi ha el televisor, ja que no hi ha cap més sala d'audicions o de música. 12. Veuen l'edifici com a molt institucional. No té la imatge de l'asil tradicional, tanmateix és qualificat de "torre d'estiu, hotel, manicomi, hospital, etc."; mai com una casa o un habitatge. Pocs signes de personalització. Totalment decorat per l'administració, excepte algun treball manual o algun record de Montserrat a les tauletes de nit. Passadissos llargs i massa estrets. Massa separació entre els dormitoris, els serveis i les activitats principals. Imatge d'institució per a moribunds: la capella i el dormitori al costat de la infermeria; els avisadors, al capçal del llit, etc. 13. Barreres arquitectòniques; esglaons al mig del passadís, escales i desnivells entre el balcó i la sala. 14. La majoria veuen el personal i la direcció com els controladors de les coses: guarden les claus dels ascensors i dels dormitoris.

© Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998.

Pautes de disseny I. Arquitectura per a l'ancianitat

42

15. Rarament existeixen associacions de residents i, si n'hi ha són considerades importants pels propis residents. 16. Residents que no es coneixen entre ells, només de vista. 17. Gairebé tots es queixen de la tardança excessiva a l'hora d'arreglar les coses que s'espatllen: persianes enrotllables, etc. 18. Els passadissos generalment són un problema, travessen la cuina i el menjador i són tan estrets que dues persones no hi passen alhora; massa foscos, etc. 19. Finestres i escales d'incendis "suïcides".

III Habitació 20. Poc confortables per rebre visites. Lluny dels telèfons que els residents desitgen fer servir sovint per contactar amb l'exterior. 21. Falten llums a les tauletes de nit i sobren els avisadors a la capçalera. Els llita són un problema i no es permet portar cap moble dels seus habitatges anteriors. 22. Dormitoris petits. Manca total d'intimitat en els dormitoris compartits. No deixen guardar menjar si bé els estris per preparar-se un cafè els donarien més independència o, si més no, la sensació de més independència. 23. La ventilació és deficient. Finestres interiors i les exteriors, sense espai per a plantes i flors. 24. Preocupació pel soroll que un mateix fa i que pot molestar els altres. 25. Manca absoluta de personalització a les habitacions.

© Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998.

4 Directrius de disseny i planificació: esbós o llista de recomanacions per part de la normativa

43

4 Directrius de disseny i planificació: esbós o llista de recomanacions per a la normativa A continuació, presentem una sèrie de remeis per als esmentats problemes o inadequacions. Aquests es dedueixen dels estudis empírics fets tant a l'estranger com a les residències municipals a través de l'observació de l'ús de les facilitats arquitectòniques i de la bibliografia comentada. Aquesta llista és un esbós de la forma definitiva de la normativa, que ja es podria implantar, encara que la definitiva serà més detallada i classificada segons si cal el criteri de disseny i planificació per a la construcció d'un edifici o habitatge nou o per a la remodelació o la redecoració d'instal·lacions en ús o per a la selecció d'un emplaçament. Aquesta llista de recomanacions que tot seguit presentem, segueix els nivells d'anàlisi esmentats: l'emplaçament, l'edifici i l'habitació.

I Emplaçament l.

Com que les característiques del tipus de barri que la gent gran prefereix varien, s'hauria de fer l'esforç de localitzar o situar emplaçaments per a habitatges municipals en una selecció de zones variada, tant de coeficients d'alta densitat de població urbana com baixa. S'aconsella situar els habitatges públics o municipals als barris o a les àrees urbanes on la població sigui més vella, a fi d'evitar la relocalització dels vells a barris que no coneixen o que els són poc familiars. No s'aconsellen emplaçaments en àrees d'alt coeficient de crims o delinqüència. S'observa, però, que cal traslladar la gent gran que viu en habitatges poc segurs i físicament deteriorats. Seria ideal que els ciutadans grans poguessin quedar-se a viure als barris que ja coneixen i en què han viscut sempre.

© Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998.

Pautes de disseny I. Arquitectura per a l'ancianitat

44

2.

Els futurs habitatges municipals haurien de situar-se a una distància màxima de dos blocs o dues illes de cases de botigues de queviures. Molt millor encara si a prop, tot caminant o bé a dues parades d'autobús, hi ha un supermercat. S'haurien de situar no més lluny d'un bloc o illa de les parades de transport públic, el metro o l'autobús. Aquestes parades han de tenir bancs i refugi amb ombra o bé per si plou. Per als vells invàlids, caldria disposar d'una furgoneta expressa, ja que no poden fer servir el transport públic. Dins un radi de 500 metres, hi hauria d'haver serveis urbans: restaurants, barberies, instituts de bellesa, parcs i jardinets, esglesies, centres d'altres vells o clubs d'avis.

3.

Plantes de flor hauria de ser un requisit bàsic en el disseny de l'emplaçament. L'administració hauria d'animar tant la cura de les plantes i dels horts interiors com dels exteriors, organitzada pels mateixos residents. Si és possible, oferir un espai obert o paisatge, amb jardineria i llocs per seure, tant al sol com a l'ombra, davant de l'entrada on "l'acció o escena" principal es realitza. La zona per seure i per mirar la gent com "entra i surt" caldria que fos una mica cap al costat, en sentit diagonal a l'eix de la porta de l'entrada, de manera que ja que així els qui entrin no se sentin massa observats ni tinguin la sensació que passen pel mig.

4.

Els estenedors s'haurien de posar de manera que, tapats amb pantalles de vegetació, no es veiessin des d'altres parts de l'edifici ni des de l'emplaçament, a fi d'evitar robatoris.

5.

Els espais oberts han d'oferir opcions de prendre la fresca a l'ombra.

II Edifici 6.

Cada edifici o cada part de l'edifici )cada pavelló o cada pis) ha d'oferir una sala amb màquines de rentar i d'eixugar roba, amb un nombre de màquines proporcional al nombre de vells per pis o pavelló. Aquestes bugaderies o aquests safareigs haurien de tenir, a més, una pica d'aigua freda i una d'aigua calenta; taules o posts per plegar roba i taula de planxar. Bancs o seients al costat de la finestra i assecadors de cabells que poden ser automàtics. Com que el safareig ha estat sempre un lloc de socialització informal, aquest espai hauria d'estar situat a la planta baixa i no als soterranis; però com que interessa que els estenedors no es vegin des de qualsevol banda perquè es troben darrere l'escena, la bugaderia caldria emplaçar-la darrere l'edifici, que no es veiés des de l'entrada.

© Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998.

4 Directrius de disseny i planificació: esbós o llista de recomanacions per part de la normativa

45

A dalt: Residència Francesc Layret. Aspecte institucional i anònim dels espais de transició, inadequat. A baix: situació adequada del sofà en aquest racó, que no està en cap lloc precís més aviat de pas, per contrast amb el no-disseny de l'espai de sortida de l'ascensor de dalt, de la Residència Primer de Maig.

© Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998.

Pautes de disseny I. Arquitectura per a l'ancianitat

46

7.

Sembla acceptable segregar espais segons l'edat, el nivell d'independència o de dependència. S'aconsella oferir espais oberts de transició entre dintre i fora que no facin menys de 2 metres d'ample amb elements a les baranes per posar plantes a un nivell equivalent a l'alçària d'un taulell de cuina. Oferir espais comuns proporcionals al nombre d'habitacions i de vells. No s'ha demostrat que hi hagi problemes de socialització en habitacles de més de 100 unitats independents d'habitació, sempre que aquestes unitats siguin individuals. Si les habitacions són compartides perquè l'economia no permet dormitoris privats, cal augmentar l'espai comú bo i oferint racons per descansar sol. Els nous projectes haurien de tenir un vestíbul gran amb seients i amb vistes a l'entrada i la sortida de la gent. Els bancs i els seients haurien d'estar a prop de les bústies i situats al costat de la circulació principal, en diagonal, perquè els qui entrin no se sentin gaire inspeccionats. Pantalles transparents amb vegetació interior o altres elements lleugers són aconsellables. Al costat hi hauria d'haver una habitació petita al costat per tal de distribuir el correu a les bústies dels vells i del personal.

8.

Implícit en els punts esmentats. La convivència augmenta quan el vell pot gaudir de privacitat. Els espais s'utilitzen si existeix una motivació i significació social i si presenten les instal·lacions apropiades per a les activitats que s'hi han de desenvolupar.

9.

Si els vells volen mirar la televisió plegats, perquè hi ha gent a qui els agrada mirar-la en companyia o perquè no se'n poden comprar cap, cal col·locar un aparell en una sala que no interfereixi altres activitats. Cal situar-lo a l'altura dels ulls perquè els vells puguin canviar de canal quan els plagui. Si l'economia ho permet, és preferible oferir una pantalla gran de color.

10. Deixar portar objectes, mobles, complements que els recorden on vivien abans d'ingressar en un d'aquests habitatges municipals. Amb aquests objectes, encoratjarlos a decorar les seves habitacions i els passadissos. La decoració pot ser motiu de discussió i d'animació entre els residents. Suprimir hàbitats que recordin la mort immediata, com la capella o la saleta de moribunds al costat de l'infermeria. Oferir més prevenció mèdica, amb centres de recuperació i d'exercici físic com estubes, banys públics i gimnasos. És recomanable fer un reconeixement mèdic periòdic. 11. Accessos que compleixin la normativa per a qualsevol tipus d'edat. S'aconsellen les rampes i els ascensors, però sense que això creï una imatge de disminuït físic;

© Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998.

4 Directrius de disseny i planificació: esbós o llista de recomanacions per part de la normativa

47

recordem que hi ha vells dependents i independents, i un entorn gaire tractat per gent disminuïda pot ser traumatitzant. Sí cal tractar especialment els espais per als vells més dependents. Reduir la imatge d'institució. 12. Part del personal hauria de viure amb els vells. Caldria instal·lar un apartament petit, de dues habitacions, amb personal preparat i ben pagat. 13. La socialització, en espais adients, pot encoratjar la formació de futures associacions i la participació en la pròpia administració de la "casa". 14. Dins del pressupost d'un projecte d'habitatge s'hauria de preveure el cost de manteniment de les instal·lacions juntament amb el plec de condicions. Les reparacions s'haurien de fer entre un i dos dies i se n'haurien de responsabilitzar el personal que viu amb els residents. Es pot fer que els mateixos residents se'n responsabilitzin, treballant una jornada intensiva i remunerada només arreglant coses espatllades. 15. El passadís és un signe de manca d'economia d'espai. No són només metres quadrats perduts, sinó que fan massa jeràrquics els espais. Vigilar la ventilació de les cuines si aquestes donen directament al passadís. Si cal un passadís, aquest ha de ser il·luminat des de l'exterior i al fons hi ha d'haver una finestra amb vista a fora. Les claraboies són aconsellables sempre que no es perdi gaire escalfor o no es guanyi gaire fred. 16. Igual que la normativa per a qualsevol tipus d'habitatge, les instal·lacions han d'oferir seguretat. III Habitació 17. S'aconsellen dormitoris individuals i, si l'economia ho permet, amb bany propi. S'ha de deixar que el vell o la vella hi porti els seus mobles i records. També és necessari un telèfon a prop de l'habitació amb línia directa, ja que representa un element vital de comunicació per mantenir relacions socials. 18. És necessària la instal·lació de llum al capçal del llit, practicable individualment. Oferir kitchenettes o fogons petits elèctrics, per tal de poder-hi escalfar te o cafè o allò que calgui d'una manera especial a les habitacions dels vells independents. Espai per a televisor individual. 19. Els dormitoris compartits han de ser suficientment amples per rebre visites i guardar les coses. Els banys, amb manetes per a la dutxa i el bany practicables.

© Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998.

48

Pautes de disseny I. Arquitectura per a l'ancianitat

20. Hi ha de haver finestres ventilades i amb sol. Els vells volen claror; si massa llum enlluerna, cal posar cortines en lloc de reduir la mida de la finestra. Pensar a fer espai per a plantes. 21. El soroll és especialment molest per als usuaris d'aquesta edat; cal tenir present aquest factor primordial en el disseny d'aquest tipus d'habitatges. S'haurien d'evitar els edificis i habitacions situats a carrers de molt trànsit. És necessària la isolació del soroll d'escombraries entre sales comunes i dormitoris, i aconsellable la isolació acústica entre dormitoris, amb catifes i tapissos. (S'ha d'oferir una aspiradora per netejar-los a cada pis o unitat d'habitació.) 22. Cal considerar la personalització de les instal·lacions arquitectòniques cada cop que s'hagin d'arranjar: tornar a pintar, etc. Preguntar de quin color voldrien a les parets de l'habitació i del passadís, deixar escollir les cortines, etc. (S'estimen colors clars.)

© Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998.

5 Annex: Pautes per al disseny

49

5 Annex: Pautes per al disseny

I Emplaçament

1.

Emplaçament dels vells en el context urbà Ens cal un sistema de tenir cura dels ancians que atengui tota la gamma de possibilitats. a) Han de poder residir al veïnat que coneixen millor: uns quants ancians a cada veïnat. b) S'ha de permetre als ancians d'estar junts, però en grups prou petits per no aïllarlos massa dels joves del veïnat. c) Cal permetre, a aquells ancians capacitats, una vida independent, sense que per això perdin els beneficis de la comunitat. d) S'ha de permetre, a aquells qui necessiten atencions clíniques o menjars preparats, que els puguin tenir, però sense que els calgui ingressar en asils apartats del veïnat.

2.

Centre sanitari o assistència mèdica Integrar l'assistència sanitària de la persona gran dins d'altres centres sanitaris de barri. Més del 90% de les persones que hi ha en un barri normal tenen mala salut, des d'un criteri simplement biològic. I aquesta mala salut no es pot guarir amb hospitals o bé amb medicaments. L'únic centre sanitari que coneixem realment consagrat a la salut i no a la malaltia és el famós Peckan Health Center d'Anglaterra. Era un club, dirigit per dos metges,

© Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998.

Pautes de disseny I. Arquitectura per a l'ancianitat

50

i situat justament al costat d'una piscina, una pista de ball i un cafè. Hi havia, a més despatxos per als metges i s'entenia que les famílies eren objecte de revisions mèdiques periòdiques, com una altra part de les activitats al voltant de la piscina i de la dansa. En aquestes condicions, les persones utilitzaven regularment de dia i de nit aquell centre sanitari. La qüestió de la salut es barrejava amb la vida ordinària de la comunitat; això creava un escenari per a un gènere extraordinari de vigilància sanitària. Convé situar, doncs, l'assistència mèdica o sanitària de la persona gran fora de l'edifici on viu però a prop d'on li hem emplaçat l'habitacle.

3.

Emplaçament d'habitacles en zones de trànsit rodat lleuger Donald Appleyard i Mark Lintell han comprovat que, com més gran és el trànsit d'una zona, menys persones la consideren el territori-casa. Exemple a, carrer de trànsit lleuger: "Em sento a casa. En aquest carrer hi ha persones agradables. No em sento sol. Tothom es coneix". Exemple b, carrer de trànsit pesat: "No és un carrer acollidor. Ningú no s'ofereix a ajudar-te. El soroll del carrer es fica a casa".

4.

Transport local: enllaços A cada enllaç de la xarxa de transports, convé aplicar els principis següents: a) rodejar l'enllaç amb habitacles per a la persona gran, llocs de treball i menes d'habitatges per a d'altres grups d'edat que necessitin especialment el transport públic. b) mantenir una continuïtat entre l'interior de l'enllaç i la xarxa de vianants exterior, i conservar aquesta continuïtat construint-hi a l'interior botiguetes i quioscs i deixant els aparcaments a un dels costats. c) sempre que sigui possible, la distància de transbord en tres diferents maneres de transport ha de ser inferior als 100 m i, com a màxim, de 200 m. d) un lloc per esperar-se. Convé crear una situació que faci positiva l'espera, als llocs on calgui esperar (un autobús, una cita, un avió). Fusionar aquesta activitat amb alguna altra: llegir diaris, prendre cafè, jugar al billar, que atreguin persones que no estiguin simplement esperant. I l'atmosfera adequada es produirà espontàniament sí l'àrea d'espera proporciona alguns llocs tranquils i protegits. Per exemple, un seient prop d'una parada d'autobús, sota un arbre, aïllat del carrer.

© Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998.

5 Annex: Pautes per al disseny

51

A dalt: Residència Layes. Es percep com a negativa la imatge d'habitatge públic o "barat". Desplaçament a zones degradades inadequat. Al mig: Residència Layes, jardí o pati posterior. Inadequat per manca de sol, estret, humit. Els bancs allà són buits. Imatge de panopticon o institució pública de la vellesa. A baix: Residència Primer de Maig. Aspecte institucional de molts llits en una mateixa cambra: hospital, quarter, etc., manca de privacitat de la persona. Força la person a gran a estar amb altres persones quan vol estar sola.

© Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998.

Pautes de disseny I. Arquitectura per a l'ancianitat

52

5.Transport local Cal descomprendre l'àrea urbana de l'emplaçament escollida per situar habitatges per a la gent gran en l'àrea de transport local, cada una amb una amplària d'entre 1,5 i 3 km, rodejada per una carretera o carrer principal de circumval·lació. Dintre de l'àrea, construïu camins o carrers menors i senderes per a moviments interiors a peu, amb bicicleta, o amb vehicles locals amb l'entorn i amb l'altra gent. Els microbusos com un exemple de vehicles locals: Convé establir un sistema d'autobusos petits, com a taxis, que transportin sis persones cada un, que siguin controlats per ràdio, que se'ls pugui avisar per telèfon, que siguin capaços d'oferir un servei d'un punt a un altre segons les necessitats del passatger i que es complementi amb un sistema de computadores que garanteixi desviacions i un temps d'espera mínims. Convé distribuir parades per a aquests microbusos cada 200 m en totes direccions i equipar-les amb un telèfon per avisar el microbús. 6.Límit de veïnatges per definir un emplaçament a)Cal estimular la formació d'una frontera al voltant de cada veïnatge per tal de separar-lo dels altres del costat. Això es pot aconseguir tancant carrers i limitant l'accés de tràfic rodat al veïnatge; col·locant espais oberts i verds, "portes urbanes", en aquells punts on les vies d'accés restringit travessin la frontera, i, constituint una zona fronterera prou ampla perquè hi hagin llocs de reunió o espais oberts a les funcions comunes per a grups de diferent edat que calgui que comparteixin diversos veïnatges. La manera més senzilla de fer una frontera al voltant d'un veïnatge és girar els edificis de cara cap endins i tallar els camins que travessen la frontera, llevat d'un parell; i en punts especials, que es converteixen en ponts, als terrenys públics de la frontera, s'hi podria incloure un parc, calçades d'enllaç i petits aparcaments. b)Veïnatge identificable: la gent de totes les edats necessita pertànyer a una unitat d'espai identificable. Les persones desitgen ser capaces d'identificar aquella part de la ciutat en què viuen, com una cosa diferent de totes les altres. L'experiència en l'organització de reunions comunitàries a escala local demostra que la xifra més realista és de veïnatges identificables de 500 persones. 7.Accés a l'aigua Quan hi ha masses naturals d'aigua als voltants de l'emplaçament designat per l'habitatge del vell amb altres ciutadans, convé tractar-los amb gran respecte. Cal reservar sempre un cinturó de terrenys públics als encontorns. I permetre només a intervals infreqüents al llarg de la riba que els assentaments densos arribin fins a l'aigua.

© Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998.

5 Annex: Pautes per al disseny

53

La necessitat que la gent )la gent gran) té de l'aigua és vital: les masses d'aigua que apareixen en els somnis com una representació coherent de l'inconscient de la persona.

8.

Vegetació accessible Cal crear una zona verda pública a menys de 3 minuts a peu )a aproximadament 225 m) de cada casa o grup d'habitatge escollit pel vell. Això implica que les zones verdes han de ser uniformement repartides per tota la ciutat a intervals d'uns 450 a 500 m. Aquestes zones cal que tinguin, pel cap baix, 50 metres d'amplada i 5.500 m² de superfície.

9.

Condicionament d'un lloc: ecosistemes i orientació al sud dels espais d'emplaçament És convenient no situar els edificis de nova planta per a la gent gran en els paratges més bells, sinó feu justament al contrari. Cal considerar el lloc i els edificis com un sol ecosistema viu. Respectar-ne les àrees més boniques, còmodes i saludables i construir les noves estructures a les zones menys agradables. Cal situar sempre els edificis al nord dels espais exteriors contigus, els quals s'orientaran al sud, i no permetre una franja ampla d'ombra entre l'edifici i la zona assolellada de l'exterior.

10. Places a prop l'habitatge de la persona gran: definició geomètrica i jardins Cal fer espais exteriors "positius" al voltant i entre els edificis, cada un amb un cert grau de tancament. Rodejar cada espai amb ales d'edifici, arbres, tanques d'arbust, voltes o pèrgoles, fins a convertir-lo en una entitat especial de caràcter positiu que no s'escapi indefinidament per les cantonades. Camillo Sitte argumenta minuciosament aquesta hipòtesi. Sitte ha estudiat un gran nombre de places urbanes de tot Europa i distingeix aquelles que semblen molt utilitzades i vives de la resta, i es pregunta la causa de l'èxit de les primeres. En tots els exemples ens demostra com les places amb èxit, les més utilitzades i reeixides, tenen dues propietats. D'una banda, són parcialment tancades; d'altra banda, es comuniquen entre elles de manera que cada una porta a la següent.

© Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998.

54

Pautes de disseny I. Arquitectura per a l'ancianitat

A dalt: dormitori compartit a la Residència Víctor Català. Manca de privacitat. Asèpsia i manca de personalització de l'espai. Net i polit però sense cap traça humana que ens pugui dir qui hi viu o com són les persones que hi viuen. A baix: Residència Guinardó. Molt adequada la personalització d'aquesta cambra. Objectes estimats, mobles que recorden o evoquen experiències, etc. Tendència que els usuaris vells decorin les seves estances.

© Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998.

5 Annex: Pautes per al disseny

55

a) Nusos d'activitat: la persona gran, protagonista de l'escena ciutadana d'un barri o sector urbà Cal organitzar nusos d'activitat per a tota la comunitat, separats entre ells uns 300 m. En primer lloc, identificar els punts existents en què sembla que es concentra l'acció. Després modifiqueu el traçat dels carrers per tal que el major nombre conflueixin en aquests punts. Això fa que cada punt funcioni com un nus en la xarxa viària. Després, s'ha de situar al centre de cada nus una placa petita pública i rodejar-la amb una combinació d'instal·lacions comunitàries )biblioteques, clubs d'avis, tallers, etc.) i botigues que s'emparin recíprocament. Així s'aconsegueix un contrast entre tràfec i calma, a petita escala, i s'eviten les grans àrees mortes. b) Passeig La subcultura urbana dels vells necessita un centre per a la vida pública; un lloc on el vell pugui anar, i veure els altres ciutadans i ser vist. Per exemple, la Rambla de Barcelona funciona com a esdeveniment urbà a nivell de tota la gran ciutat. Hi ha gent que està disposada a conduir durant una bona estona i una llarga distància per arribar-hi, encara que no ho pugui fer sovint; quan ho fa, val la pena i resulta agradable sentir-se immers enmig d'aquella gernació. El vell ha de tenir fàcil accés als diversos passeigs d'una ciutat: una gamma contínua que va des dels petits passeigs locals que serveixen només per a 2.000 persones fins als grans i immensos que serveixen per a tota una metròpoli. c) Petites places públiques o espais oberts a prop de l'habitacle del vell Cal fer la plaça molt més petita de com pensàveu de bon principi; normalment no cal que tingui més de 14-18 m d'ample, i en cap cas no pot superar els 21 m Això és només aplicable a l'amplada en la direcció més curta. Per descomptat, la llargada pot ser més gran. Les úniques excepcions que coneixem són llocs com la Piazza San Marco i Trafalgar Square, que són grans centres urbans, un formiguer de persones. Una ciutat necessita places públiques, que són els espais públics de dimensions més grans. Tanmateix, quan són massa grans, semblen deserts i així són percebudes: "agorafòbiques", com deia C. Sitte.

© Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998.

56

Pautes de disseny I. Arquitectura per a l'ancianitat

L'entorn s'ha d'omplir amb bancs espaiosos, llocs còmodes, cantonades on poder asseure's a terra o ajeure's tranquil·lament a la sorra. Aquests llocs són relativament coberts, protegits de la circulació, a vegades amb un esglaó, amb seients i gespa per poder-s'hi estirar, llegir-hi el diari o dormisquejar. La veritable raó de l'èxit d'un parc, d'una avinguda o d'un passeig públic, és que la gent hi pugui arribar i poder-hi adormida.

11. Anelles de densitat en el context urbà de l'emplaçament Un cop situat el nucli d'una comunitat de vells ben clarament, cal definir-hi les anelles de densitat decreixent d'habitatges entorn d'aquest nucli. La gent, i sobretot els vells, quan busca diversió i comoditat vol estar a prop de botigues i serveis. Tanmateix, quan busca tranquil·litat i vegetació, prefereix estar-ne lluny. L'equilibri just entre aquests dos desigs contraposats varia d'una persona a una altra, però en conjunt és aquest equilibri el que determina el gradient de densitats d'habitatges en un veïnatge. a) Cal estimular la formació gradual d'un passeig en el cor de cada comunitat, que uneixi els nusos principals d'activitat de la ciutat i que estigui emplaçat al centre de manera que cada punt de la comunitat no estigui més lluny de deu minuts a peu. Cal col·locar els punts principals d'atracció a tots dos extrems a fi de mantenir un moviment constant en tots sentits. Com que la gent gran, i en general, tothom vol veure les altres persones i ser vist, un passeig ha de tenir una densitat elevada de vianants. Per tant, cal que estigui associat a llocs que atreguin la gent, per exemple, aglomeracions d'establiments de menjar i petites botigues. b) Cal construir cases o habitatges pels vells dintre del teixit de les botigues, de les petites indústries, de les escoles, dels serveis públics i de les universitats, zones de les ciutats que atrauen els habitants durant el dia, però que tendeixen a ser "no residencials". Les cases podrien fer-se de manera que hi pugui haver botigues a la planta baixa o bé que siguin autoestables, per tal que es barregin amb les altres funcions i donin vida interior a tota la zona. Per exemple, escoles a prop de tallers de vells. Els individus actius i creadors solament poden créixer en una societat que insisteixi en l'aprenentatge i no pas en l'ensenyament. En resum, un sistema educatiu tan radicalment descentralitzat resulta congruent amb la pròpia estructura urbana )gent de qualsevol extracció pot ser capaç, de

© Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998.

5 Annex: Pautes per al disseny

57

donar una classe sobre aquelles coses que coneix i estima; els que ja són vells s'ofereixen per ensenyar tot allò que pot interessar, de tota una vida de treball, i els especialistes ofereixen la seva tutoria en els temes que els són específics. Viure i aprendre són una mateixa cosa

12. Cicle vital Convé assegurar-se que tot el cicle de vida és representat i equilibrat en cada zona d'emplaçament on se situa una comunitat de vells. Cal fixar com a guia principal de l'evolució de les comunitats l'ideal d'un cicle vital equilibrat. Això significa: a) Que cada comunitat presenti un equilibri entre les persones que es troben en cada una de les etapes del cicle vital, des dels bebès als ancians; i comptar amb tota una llista d'escenaris, espais públics per a totes aquestes etapes de la vida. b) Que la comunitat contingui la gamma completa dels escenaris que marquin millor el pas ritual entre una etapa de la vida i la següent. En cada etapa de la vida, les persones tenen quelcom d'irreemplaçable per donar i per a rebre de la comunitat, i són precisament aquestes transaccions les que ajuden a resoldre els problemes que acuiten cada etapa de la vida. c) Estimular el desenvolupament de llars o habitatges de tipus heterogenis en cada veïnatge i en cada conglomerat d'habitatges, de manera que coexisteixin llars o habitatges d'una sola persona, parelles, famílies amb nens i llars col·lectives. La gent necessita suport i confiança per part d'aquelles persones que han arribat a una etapa diferent del cicle vital, les quals també necessiten el suport de les que estan en la mateixa etapa. Tothom pot trobar en la vida quotidiana del seu veïnatge algun contacte passatger amb persones de totes les etapes de la vida. Els més vells contemplen els petits, els joves busquen exemple en els de mitjana edat, etc.; i tot això és un mitjà pel qual les persones perceben el seu camí a través de la vida. d) Vells pertot arreu Els vells necessiten els vells, però també necessiten els joves, i els joves necessiten el contacte amb els vells. Una altra relació familiar de gran significació per als ancians ha estat la tan

© Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998.

Pautes de disseny I. Arquitectura per a l'ancianitat

58

observada associació íntima entre els més joves i els més vells. Amb freqüència, s'han deixat junts a casa, mentre els més capacitats han hagut de sortir per guanyar-se la vida per a tota la família. Aquests ancians, amb la seva saviesa i experiència, han protegit i instruït els menuts, mentre que els nens, per la seva banda, han actuat com "els ulls, les orelles, les mans i els peus" dels seus dèbils i vells amics. Tenir cura dels joves així ha proporcionat, generalment, una ocupació útil i un interès viu per la vida als ancians, en els llargs i tristos dies de la senectut. Per exemple, a l'escola municipal Bàrkeno és molt positiva la interacció social entre els nens de l'escola i els vells del club d'avis emplaçat al mateix edifici. Els nens aprenen a tocar la trompeta d'un vell exmúsic.

II Edifici

0.

Complex o grup d'edificis a) No s'han de construir mai grans edificis monolítics per a la gent gran. Sempre que pogui, cal donar al programa la forma d'una agrupació d'edificis, les parts dels quals manifestin els fets socials reals de la situació. En densitats baixes, l'agrupació pot adoptar la forma d'un conjunt d'edificis petits connectats per porxades, voreres, ponts, jardins comuns i tàpies. En densitats més altes, es podria considerar un sol edifici com un conjunt si les parts principals són identificables, encara que estiguin integrades en una sola estructura tridimensional. Fins i tot un edifici petit, una casa, per exemple, pot concebre's com una agrupació, probablement amb una part més alta que la resta, amb ales i una dependència adjacent. b) Edifici principal: Cal decidir, dins d'un conjunt qualsevol d'edificis, quin és el que compleix la funció més essencial, quina és l'ànima del grup com a institució humana per als vells. Cal donar-li la forma d'edifici principal, amb una posició central i una coberta més alta. Encara que el grup d'edificis sigui tan dens que constitueixi, en realitat, un sol edifici, s'ha de construir la part principal més alta i prominent que la resta perquè la mirada es fixi immediatament en aquesta part de màxima importància. En cas contrari, dominarien el complex un conjunt de funcions irrellevants.

© Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998.

5 Annex: Pautes per al disseny

59

A dalt: Residència Francesc Layret. Neta i polida; no significa que es tingui cura que hi manqui paper sanitari. Cura relativa i netedat com a signes d'asèpsia institucional i impersonal, com en els hospitals, per exemple. A baix: Residència Primer de Maig. El tema de l'arquitectura per a gent d'edat avançada no es pot reduir a una arquitectura per a invàlids, de barres per no caure, d'avisadors, de mobiliari per a discapacitats. La gent gran de les residències estudiades és només dependnt en un 8%.

© Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998.

Pautes de disseny I. Arquitectura per a l'ancianitat

60

1.

Connexió amb el terreny on és situat l'edifici Cal connectar l'edifici amb el terra que l'envolta per mitjà d'una sèrie de camins, de terrasses i d'esglaons al voltant. Aquesta frontera deliberadament ambigua perquè sigui impossible delimitar on acaba l'edifici i on comença el terra. En termes físics, l'arrelament amb el terra es produeix en els edificis quan aquests estan envoltats, si més no en part del perímetre, per terrasses, viaranys, graons, palets i superfícies de terra mixta que porten trossos artificials intermedis: el fang i la gespa. Terrasses de rajola, de totxo, de terra batuda, unides als fonaments ajudaran a fer possible aquesta connexió; i, si pot ser, que cada casa en tingui un nombre raonable que s'obrin al terreny que les envolta i que introdueixin l'espai exterior a l'interior de l'edifici.

2.

Subdivisió de l'espai exterior de l'edifici: jardins a) Jardí semiocult Si un jardí és massa a prop del carrer la gent no el farà servir perquè no serà prou íntim. Tanmateix, si n'és massa lluny, tampoc no el farà servir perquè l'aïllament és excessiu. Convé no emplaçar el jardí totalment enfront de la casa ni totalment al darrere, sinó en una posició intermèdia, al costat de la casa o l'habitatge del vell, semiamagat des del carrer. b) Lloc assolellat Cal buscar el punt en què toqui el sol entre l'edifici i l'exterior dels patis o jardins orientats al sol. Ha de ser un lloc assolellat especial i convertir-se en una important habitació exterior, en un lloc per treballar al sol, per gronxar-se i tenir cura d'algunes plantes, per prendre banys de sol. Cal tenir especial cura de situar el lloc assolellat en un espai protegit del vent. Un vent fort privarà d'usar el més bell dels paratges. c) Cal construir a fora un lloc prou tancat al voltant que faci la sensació d'una habitació que estigui oberta al cel. Per fer-ho, definiu-lo a les cantonades amb columnes potser posant-hi un sostre parcial, com ara una pèrgola o una vela, i poseu-hi al voltant murs a base de filats, bancs, pantalles, arbusts o els mateixos murs exteriors de l'edifici. d) Jardí al terrat: És bo reservar algunes parts de gairebé tot el sistema de coberts com a jardins o com a terrasses utilitzables. Aquestes parts cal que siguin planes i potser

© Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998.

5 Annex: Pautes per al disseny

61

adornades amb plantes, que siguin llocs on asseure's, dormisquejar, llocs privats. Situeu-los a diverses altures i, sempre que sigui possible, amb accés directe a les parts habitables de l'edifici. e) Patis amb vida i assolellats: El pati s'ha de col·locar de manera que permeti la visió d'un espai obert més gran; feu que l'edifici s'hi obri per mitjà de dues o tres portes, pel cap baix, i que la circulació que connecta aquestes portes travessi el pati. A un costat, tocant a una porta, aixequeu-hi un porxo cobert que sigui la prolongació alhora de l'interior i del pati. Els patis amb vida són parcialment oberts a l'activitat de l'edifici que els envolta )rentar la roba, etc.) i, tanmateix, conserven la intimitat. La persona que els travessa se la pot veure i sentir però no inquietar-la. A més, tots tenen àmplies connexions amb altres espais. 3. Entrada principal: a) Cal col·locar l'entrada principal de l'edifici en un lloc que sigui immediatament visible des de les avingudes principals d'aproximació i donar-li una forma audaç i visible perquè en ressalti la façana. L'entrada cal situar-la de manera que qui s'hi apropi la vegi o trobi alguna indicació per saber on és. Igualment, també ho sabrà quan vegi l'edifici, sense haver de canviar la direcció ni el pla d'aproximació. b) Espai d'entrada: Cal construir a l'entrada principal de l'edifici un espai ben il·luminat que marqui l'entrada i que estigui a cavall entre l'interior i l'exterior, i que cobreixi una part de superfície de dins i de fora. La part exterior pot ser similar a un porxo antic; i la part interior pot ser com un vestíbul o un lloc d'estar. c) Recepció acollidora: Disposeu una sèrie d'objectes de benvinguda immediatament a l'entrada: seients confortables, una llar de foc, cafè, alguna cosa per prendre. Col·loqueu el taulell de la recepció de manera que no estigui situat entre el qui rep i l'àrea d'acollida, sinó en un costat i formi un angle, perquè el vell o la vella s'aixequi i es dirigeixi cap als qui entren, els saludi i els inviti a seure. Perquè qualsevol vell se senti acollit, cal que feu allò que faríeu per aquell que rebéssiu a casa vostra; anar cap a ell o ella, saludar-lo, oferir-li seient, alguna cosa

© Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998.

Pautes de disseny I. Arquitectura per a l'ancianitat

62

per menjar i beure, i llever-li l'abric. d) Un lloc on esperar: En els llocs on cal esperar, s'hi ha de crear una situació que faci positiva l'espera. Fusionar-la a alguna altra activitat, diaris, cafè, taules de billar )"herradures") que atregui els vells perquè no estiguin simplement esperant. I al contrari, cal crear un lloc que indueixi el vell a fer-hi un son, a reflexionar, a un silenci positiu. La sala d'espera clàssica és una habitació minúscula, rígida i trista, on les persones velles s'hi estan tot mirant-se les unes a les altres, nervioses i, alguna vegada, com qui fa una gran cosa, fullegen una revista. Sembla que el temps passa més a poc a poc quan estan avorrits, ansiosos o inquiets. e) Banc davant la porta: Cal posar un banc davant la porta del davant, on poder seure còmodament per veure passar la gent, durant hores. Col·loqueu-lo de manera que defineixi un domini semiprivat davant de l'edifici. Un arbre, una jardineria o algunes plantes poden ajudar a crear aquest domini. Moltes persones, i sobretot les més grans, col·loquen cadires davant de la porta o es repengen a la façana mentre fan alguna cosa o simplement pel plaer de contemplar la vida del carrer.

© Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998.

5 Annex: Pautes per al disseny

63

© Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998.

Pautes de disseny I. Arquitectura per a l'ancianitat

64

4.

Gradient d'intimidat Cal traçar els espais d'un edifici de manera que creïn una seqüència que comenci amb l'entrada i les parts més públiques, passi per les àrees lleugerament més privades i acabi en els dominis de privacitat màxima. Un porxo davant de la casa o del vestíbul d'entrada té el màxim caràcter públic. Quan hi ha un gradient d'aquesta classe, les persones velles poden concedir a cada trobada diferents matisos de significació i elegir acuradament la seva posició en el gradient. En un edifici en què les habitacions estiguin tan entrellaçades que no hi hagi un gradient d'intimidat clarament definit, no és possible elegir amb tanta cura el lloc d'una trobada concreta i, per tant, és impossible atribuir a la trobada aquesta dimensió del significat específic que li dóna l'elecció de l'espai. Aquesta homogeneïtat d'espais del vell, en la qual totes les habitacions tenen un grau similar d'intimitat, anul·la qualsevol matís possible en les interaccions sociables que s'esdevenen a l'edifici. Per exemple, xerrades de vells quan van d'un lloc a un altre.

5.

El fluix a través de les habitacions: ni corredors ni passadissos a) Convé evitar tant com sigui possible l'ús de corredors i passadissos. Useu, en canvi, espais públics i habitacions comunes com a llocs de moviment, transició i reunió. Col·loqueu-hi habitacions comunes )tallers, sales, etc.), que formin una cadena o llar, per possibilitar el pas de l'una a l'altra i l'accés directe de les habitacions privades a les comunes. Cal dimensionar sempre generosament la circulació interior entre les habitacions, per mitjà d'una llar, àmplia i ampla al voltant de l'edifici, amb vista i grans finestres. Un edifici amb circulació generosa permet que els instints i les intuïcions de les persones velles entrin plenament en joc. Un edifici amb circulació mesquina els inhibeix. No solament separa les habitacions entre elles fins al punt de ser un turment anar de l'una a l'altra, sinó que mata l'alegria del temps perdut i fins i tot pot arribar a fer-nos dissuadir totalment de moure'ns. b) Passadissos curts: Cal mantenir els passadissos curts, tractar-los com a habitacions en la mesura que sigui possible, amb catifes o sòls de fusta, mobles, llibreries, i boniques finestres. Que les dimensions siguin generoses i la il·luminació brillant; els millors passadissos i corredors són aquells que tenen finestres al llarg de tota una paret. Si el corredor convida a moblar-lo amb llibreries, tauletes, llocs per repenjar-se i fins i tot seients, esdevé part de l'espai viu de l'edifici. Amb prestatges a l'alçària de la cintura.

© Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998.

5 Annex: Pautes per al disseny

65

A totes les cases i a tots els llocs de treball hi ha un tràfec diari dels objectes més usats. I si aquestes coses no estan molt a l'abast, el fluix de la vida s'omple aclaparadorament d'equivocacions i les coses s'obliden i es col·loquen malament. c) Seqüència d'espais d'estar: Cal establir una seqüència d'espais d'estar escalonats per tot l'edifici per a la gent gran, que varien segons el grau de tancament. Convé tancar completament els més formals, constituint-hi habitacions pròpiament dites; situar els menys formals en racons d'altres habitacions, sense cap divisió especial; i col·locar els intermedis amb un tancament parcial per mantenir-los connectats a un espai més ampli però també parcialment separats. Punts de seure a l'interior i a l'exterior de l'edifici: llocs amb aquestes característiques: 1. 2. 3. 4.

Bancs que mirin directament cap a l'activitat dels vianants. Bancs orientats al sud per tal que els toqui el sol durant els mesos d'hivern. Murs a tots dos costats perquè els protegeixi del vent hivernal. En els climes càlids, cal cobrir aquests punts a fi de protegir-los del sol en les hores centrals dels mesos d'estiu i obrir-los en la direcció de les brises estiuenques.

d) Gabinets: Cal crear espais petits en el perímetre de qualsevol habitació comuna, que no han de tenir usualment més de 180 m d'amplada i entre 90 cm i 1,8 m de profunditat, però que poden ser molt més petits. Aquests gabinets cal que siguin prou amplis perquè s'hi puguin asseure dues persones per parlar o jugar i a vegades prou grans per poder-hi posar un pupitre o bé una taula. e) Indret de la finestra: A tothom li agraden els seients de vora la finestra, els miradors, els finestrals amb baixos i butaques còmodes al davant. f) Diversitat en l'alçària dels sostres: Convé variar l'alçària del sostre contínuament en tot l'edifici, especialment entre les habitacions dels vells comunicades, perquè es percebi la intimidat relativa dels diferents espais. I en particular, dotar de sostres alts les habitacions de caràcter públic o destinades a grans reunions (de 3 a 3,6 m), d'una altura menor les habitacions per a reunions petites (de 2,1 a 2,7 m), i sostres molt baixos les habitacions o els gabinets per a una o dues persones (de 1,8 a 2,1 m).

© Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998.

66

Pautes de disseny I. Arquitectura per a l'ancianitat

A dalt: Residència Primer de Maig. El passadís no ha de ser ni massa ample ni massa estret. Recordem que la majoria de gent gran no utilitza cadira de rodes. A baix: Residència Primer de Maig. Passadís fosc i que no convergeix enlloc. Massa estret.

© Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998.

5 Annex: Pautes per al disseny

6.

67

Tapís de llum i ombra: circulació i llum natural Cal crear àrees alternatives de llum i ombra a tot l'edifici de manera que les persones velles caminin espontàniament cap a la claror sempre que, quan ho facin, sigui per dirigir-se als llocs importants: seients, entrades, escales, passadissos, llocs d'especial bellesa, etc., i incrementar-ne el contrast enfosquint les altres àrees. Totes les persones són fototròpiques: per naturalesa es mouen cap a la claror i, quan estan quietes, també s'orienten cap a la llum. Si els llocs on la llum incideix no són aquells destinats a metes o si la llum és uniforme, l'entorn dóna una informació que contradiu el seu propi significat.

7.

Màxim de pisos en un edifici: quatre plantes Cal mantenir l'alçària de la majoria dels edificis, que ha de ser de quatre plantes aproximadament a qualsevol àrea urbana, per densa que sigui. És possible que alguns edificis hagin de sobrepassar aquest límit, però mai no han de ser edificis destinats a l'habitatge de vells. Segons les experiències clíniques que el doctor D. Cappon ha escrit a Mental Health and the High Rise (Canadian Public Health Association abril de 1971): " ... Als pisos alts hi ha una major passivitat a causa de les barreres que els aïllen de les sortides actives, les quals s'efectuen a peu pla; barreres com els ascensors i els passadissos i, generalment, el temps i l'esforç que cal fer servir en el viatge vertical. La contemplació de la televisió augmenta als pisos alts. Probablement això afecta d'una manera més adversa els vells, els quals necessiten més moviment i activitat que els joves. Encara que la immobilitat els estalvia accidents, també els escurça la vida en els seus pisos alts ... "

8.

Cada vell ha de continuar vivint al barri on ha viscut sempre Cal habilitar habitacles per a uns 50 ancians a cada veïnat. Distribuir-los en tres anelles... Suggerim l'organigrama següent: a) Un nucli central amb servei de cuina i infermeria b) Casetes vora del nucli c) Casetes apartades del nucli, barrejades entre les altres cases del veïnat, però mai a més de 200 m del centre.

© Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998.

Pautes de disseny I. Arquitectura per a l'ancianitat

68

Quant al caràcter de la casa col·lectiva, pot variar segons els casos. De vegades pot no ser més que una comuna en què es cuini comunitàriament i compti amb l'ajut, a temps parcial, de nois i noies, o d'infermeres professionals. Això no obstant, hi ha ancians que necessiten atenció clínica exclusiva. d) Sempre que els camins passin paral·lels a la vora dels edificis, cal construir-hi voltes i utilitzar-les, sobretot, per connectar els edificis de manera que es pugui passar de l'un a l'altre per sota els coberts. La volta crea un territori ambigu entre el món públic i el privat i fa amables els edificis.

9.

Cal escampar els llocs per a esports individuals o en equip per cada comunitat de vells a cada veïnat: tennis, frontó, ping-pong, natació, billar, bàsquet, ball, gimnàstica... i deixar-los ben visibles al vianant, com una invitació a participar-hi. Cal animar el vell a usar aquests locals d'esports de cada barri. El cos humà no es desgasta amb l'ús. Al contrari, es desgasta si no es fa servir.

10. Homes i dones Conve assegurar-se que cada element de l'entorn, cada edifici, cada espai obert, cada veïnat i, per tant, cada comunitat de vells són fets amb una barreja d'instints masculins i femenins. Cal tenir sempre present aquest equilibri del masculí i el femení en qualsevol projecte.

11. Menjar junts Convé concedir a cada institució per a la gent gran un lloc on es pugui menjar en comunitat. Fer dels àpats comunitaris un esdeveniment regular. I, en concret, establir l'opció d'un dinar comunitari en cada lloc de treball de manera que l'autèntic àpat al voltant d'una taula col·lectiva es converteixi en un esdeveniment agradable i important en què hi hagi lloc per als convidats. En grups de treball, es funciona molt millor quan s'alterna per fer el dinar. Aquest es va transformant en una aventura, en una reunió, en quelcom en què cadascú de nosaltres ofereix l'afecte i l'energia en el nostre dia de cuina. Un grup humà no es manté unit sinó menja comunitàriament.

12. Tallers i grups de treball petits a) Quan treballen mitja dotzena de persones, és bàsic que no es vegin obligades a actuar en un espai gegantí indiferenciat, sinó que, a l'inrevés, puguin subdividir l'espai de treball per tal de formar grups més petits.

© Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998.

5 Annex: Pautes per al disseny

69

b) Grups de treball petits: En els habitacles per als vells que viuen en comunitat, cal descompondre les institucions en grups de treball petits, que creïn una atmosfera íntima i especialment identificable, construïts per menys d'una dotzena de persones. Cal disposar aquests grups de manera que cada persona tingui, com a mínim, una visió parcial dels altres membres del seu grup. c) Tallers i oficines autogestionades: Cal estimular la formació de tallers autogestionats de 5 a 20 vells o velles. Cada grup de vells tindrà autonomia per a l'organització, l'estil de feina, la relació amb altres grups i el programa de treball. d) Feina estable: Cal donar a cada persona que envelleix l'ocasió de muntar un lloc de feina propi, a l'edifici o molt a prop. Que sigui un lloc en què a poc a poc pugui anar desenvolupant, de bon començament, un hobby de cap de setmana, i de mica en mica l'anirà transformant en un taller complet, productiu i confortable. L'experiència d'una feina estable és un requisit previ per a l'equilibri mental de la gent gran.

13. Àrees comunitàries o espais comuns al centre Hem aïllat tres característiques necessàries perquè una àrea comunitària funcioni bé: a) Cal que sigui al centre de gravetat del complex d'edificis, de l'edifici o de l'ala d'aquest que ocupi el grup. En altres paraules, cal que sigui al cor físic de l'organització, que sigui igualment accessible a tothom i que sigui vist com a centre del grup. b) Però, el que encara és més important, és que es trobi "pel camí" entre l'entrada i les habitacions privades, de manera que sempre s'hi passi en sortir de l'edifici o bé en entrar-hi. No ha de ser mai un extrem mort que exigeixi que ens desviem del nostre camí si volem arribar-hi. Per aquesta raó, camins que passen pel seu davant, hi seran tangents. c) Cal que compti amb els components més adequats )normalment una cuina i un espai per menjar, que és una de les activitats més usuals, i un espai d'estar, si més no unes quantes cadires còmodes. També cal que tingui una àrea exterior )si fa

© Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998.

Pautes de disseny I. Arquitectura per a l'ancianitat

70

bon dia, ve de gust sortir fora) on poder fumar un cigarret tot passejant, ajeure's damunt l'herba o xerrar a l'aire lliure. d) Cal col·locar les habitacions més importants al llarg de la banda del sud i estendre l'edifici en la direcció est-oest. e) Cal situeu cada espai d'estar en una posició protegida que no el travessin ni el passadís curt ni el moviment, aproximadament circular, de manera que l'espai mateix meni a formar el cercle, però no massa amb les activitats i els recorreguts circumdants, sinó que el desig natural de seure empenyi, quan s'escaigui, cap a les cadires. Convé distribuir amb flexibilitat cadires i coixins en aquest cercle i procurar que n'hi hagi alguna de més. El motiu d'aquesta distribució circular i no d'una altra pot ser perquè a les persones els agrada fer angle i no estar situades paral·lelament. En un cercle, fins i tot els veïns formen entre ells un petit angle.

l4. Espais de transició Sempre que sigui possible, i cada a planta, cal construir porxos, galeries, voltes, miradors, nínxols, seients exteriors, veles, peroles i altres construccions similars per fora dels edificis i especialment allí on s'obren a espais públics i a carrers. Convé connectar-los directament amb les habitacions de l'interior mitjançant portes. Qualsevol edifici necessita, com a mínim, un lloc, i preferiblement tota una gamma de llocs en què la gent, encara que se senti dintre de l'edifici, estigui en contacte amb l'escenari exterior i amb els qui l'ocupen: porxos, voltes, miradors, veles, terrasses i galeries. Les fulles naturals són especialment indicades perquè es mouen.

15. Finestres al carrer a) Quan els edificis estiguin en carrers animats, cal obrir finestres al carrer. Col·locar-les als dormitoris o en algun punt dels passadissos o les escales per on es passi amb freqüència. A la primera planta, les finestres han de ser prou altes per tal que no destrueixin la privacitat. b) Cal col·locar les finestres de manera que la superfície total s'ajusti aproximadament a les xifres més apropiades per a la seva regió (més del 25% de la superfície construïda) i col·locar-les en posicions que ofereixin les millors

© Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998.

5 Annex: Pautes per al disseny

71

Residència Guinardó. Escales i esglaons com a barreres arquitectòniques.

© Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998.

Pautes de disseny I. Arquitectura per a l'ancianitat

72

vistes possibles: les activitats dels carrers, jardins tranquils, qualsevol cosa diferent de l'escenari interior. c) Flors més amunt del terra: Cal suavitzar els caires dels edificis, els camins i les àrees exteriors amb flors. Situar-les amunt de manera que les puguem tocar, olorar o que quedin a la nostra altura en asseure'ns. Cal construir les bases on posarem els testos amb parets massisses i amples, perquè sigui possible d'asseure's entre les flors. d) A l'hora de determinar la posició exacta de les finestres, cal decidir quines tindran ampits baixos. A la planta baixa, els ampits han de tenir entre 30 i 35 cm d'alçària. Thomas Markus demostra que la funció primordial de les finestres no és suministrar llum sinó oferir un lligam d'unió amb l'exterior i, a més el dit lligam és més significatiu quan ens ofereix una visió del territori i de l'horitzó. Les finestres amb ampits alts obstaculitzen aquesta visió.

16. Finestres interiors Convé instal·lar finestres fixes i totes de vidre entre aquelles habitacions que tendeixen ser fúnebres, perquè hi ha poca acció o perquè estan a les fosques. La comunicació entre persones és més fàcil per mitjà de finestres interiors i, a més, que el caràcter desert dels passadissos s'esmorteeix.

17. L'estructura segons els espais socials No s'ha de permetre, de cap manera, que l'enginyeria dicti la forma de l'edifici. Cal col·locar els elements de càrrega )les columnes, les parets i els sostres) segons els espais socials de l'edifici; i modificar-les mai per ajustar-se a l'estructura de l'edifici. Els espais plantejats per la normativa mínima de l'habitacle de la persona gran, relativa a les necessitats socials i psicològiques, són de gran importància. Si aquests espais no estan bé, no se satisfan aquestes necessitats ni es resolen els problemes consegüents.

18. Aparcaments petits Cal fer aparcaments petits, amb una capacitat màxima de 5 a 7 cotxes, rodejats d'arbustos, tàpies de jardí, tanques, terraplens i arbres, de manera que els cotxes

© Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998.

5 Annex: Pautes per al disseny

73

gairebé no es vegin des de fora. Convé espaiar aquests aparcaments petits uns 30 m, pel cap baix. El lloc d'aparcament i l'entrada principal cal que tinguin una relació mútua tal que el camí més curt des del cotxe a la casa passi sempre per l'entrada principal. Cal que l'aparcament sigui una veritable habitació, un lloc positiu i agradable i no un simple buit en el terreny. Això vol dir que el lloc per al cotxe, el camí que porta de l'aparcament a l'edifici i la porta d'entrada formin una habitació. És fàcil d'aconseguir-ho amb columnes, tàpies baixes, el cantell de l'edifici, plantes, tanques o bé habilitant un lloc per seure. Una connexió adequada en un lloc agradable per passar-hi una estona, passejar-hi en companyia o per al comiat, i encara millor bé si està integrat a l'estructura i a la forma de l'edifici.

III Habitació

1. Una habitació individual: l'habitació pròpia a) Cal donar una habitació pròpia a cada membre de la comunitat de vells o mixta. I, com a mínim, un gabinet amb pupitre, prestatgeries, persiana, i cortina a escollir. b) Cal concebre-la com un lloc de la màxima senzillesa: essencialment, com un estudi o una caseta d'una sola habitació, rodejada de gabinets petits i grans. En els casos d'ús més intensiu, tot l'espai d'aquest lloc pot ocupar, com a màxim, 130 o 140 m². Aquests gabinets poden ser el llit, el bany, la cuineta, el petit taller i l'entrada. c) Cal col·locar aquestes habitacions a l'extrem de la zona d'intimitat, lluny dels espais comunitaris.

2.

Dormir a Llevant És convenient orientar cap al est aquells espais de la casa destinats a dormitoris per poder despertar-se amb el sol i la llum. Normalment això significa que l'àrea de dormitoris ha d'estar a la banda est de l'edifici, però també pot estar a l'oest sempre que hi hagi un pati o una terrassa orientats cap a orient. L'única manera d'estar segurs que ens despertem en el moment adequat, en acabar un cicle de son, és si ho fem naturalment. I només ens despertem de manera natural, en

© Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998.

Pautes de disseny I. Arquitectura per a l'ancianitat

74

concordança amb altres cicles més amplis de la nostra activitat metabòlica, si ho fem amb el sol.

3.

Indret finestra: festejadors i llum filtrada a) Cal convertir, si més no una finestra, en indret finestra, en qualsevol habitació on s'hi passin bastants hores al dia. b) Si l'habitació no té cap finestra que sigui un indret, la persona que hi estigui es veurà sotraguejada per dues forces: el desig d'asseure's i d'estar còmode, i l'atracció que sent cap a la llum. Per exemple: miradors, seients de finestra, ampits baixos on hi hagi una posició apta per a una butaca confortable, i els gabinets fondos rodejats de finestres.

4. Els objectes de tota una vida: el vell decora la seva cambra Decoració d'habitacions que neix directament de la vida, de les coses dels vells que els han acompanyat tota la vida, dels objectes que els diuen alguna cosa. És fascinant entrar en una habitació en què hi ha l'expressió vital d'una persona vella o d'un grup de persones, la manifestació de les seves vides, de les seves històries, de les seves inclinacions desplegades amb tota franquesa per les parets, pels mobles i pels prestatges. Al costat d'una experiència com aquesta )tan comú com la mateixa herba) aquest escenari artificial de la decoració moderna s'enfonsa en un desastre total.

5. Terrassa particular al carrer a) Cal obrir les habitacions a una terrassa àmplia o a un porxo que doni al carrer. Convé aixecar lleugerament la terrassa per sobre el nivell del carrer i protegir-la amb un mur, de manera que el vell hi pugui mirar per sobre quan hi està assegut a prop, alhora que priva els transeünts de veure l'interior de la seva habitació. Nosaltres crèiem que Wright va basar això en intuïcions agudes de les necessitats humanes bàsiques, De fet, hi ha raons empíriques per creure que la necessitat que una casa o un edifici estigui en contacte amb el carrer és psicològicament fonamental; i que la necessitat oposada i la tendència d'algunes persones a voler les cases d'esquena al carrer barrades i emmurallades, desconnectades de l'exterior, és un símptoma de greus desordres emocionals, de la síndrome

© Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998.

5 Annex: Pautes per al disseny

75

d'autonomia-reclusió: just tot el contrari del que la persona gran necessita. b) Calen llocs, a les plantes superiors, arran de l'edifici, en què sigui possible viure confortablement durant hores en contacte amb el carrer: jugar a cartes, fer labors a la terrassa quan fa bon temps, menjar-hi, assecar la roba i plegar-la, etc.

© Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998.

6 Bibliografia

77

6 Bibliografia (recollida fins al moment) Action Sociale d'Île de France. Pour des communes vivantes, quelles priorités? Congrés de l'Action de l'Île-de-France, 27, 8 d'octubre de 1977. Versalles. Applied Management Sciences, Inc., Silver Spring, Md. Office of the Assistant Secretary for Planning and Evaluation. Evaluation of Personal Care for the Elderly and Long-Term Disabled. Interim Report No. 4 (revised). Major Experimental Design Considerations of a Prospective Study of Clients Served by Alternatives to Institutional Care. Washington D.C., 1974. Ashley, S. Fairfield Fire Lessons for All (P, 18538). Nottinghamshire, 1975. Ashley, J.S.A.; Pasker, P.; Thomas, J.P.R. "The Elderly Mentally Ill. Whose Responsability?", BMJ, 17, 1976. Bamford, T. When a Sheltered Life is the Good Life. Social WK Today, 1981. Bauer, E.; Peloille, B.; Maveux, et al. Résidence de Creteil Mont-Mesly. Société Centrale Immobilière de la Caisse des Dépôts. París, 1968. Blakemore, K.; Bhalla, A. Elders of the Minority Ethnic Groups. Birmingham, 1981. Bodley, C.D.; Dunster. Somerset-Museum and Old People's Home. Oxford, 1976. Bone, S.; Kemp, M.; Pianca, J.; Skrimshire, J. "Housing for the Elderly. Theme Feature", Built Environment, 1973. Brucliet, J. Panneau de la régie immobilière de Paris devant un chantier de construction d'une résidence pour personnes âgées. Au 2 plan. Matériel de Chantier. París, 1976. Brunt, P.; Simmons, R. Caring for the Elderly Mentally Ill in Old People's Homes. Buckinghamshire, 1976. Colloque sur aspects de la vie quotidienne Groupe l: Dimensions historiques, économiques et sociales déterminant les modes de vie. SL, SN, 1978.

© Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998.

78

Pautes de disseny I. Arquitectura per a l'ancianitat

Concrete Quaterly. "The Elderly at Home: Five Old People's Homes in Northern Ireland", Concrete Quaterly, Juliol-setembre de 1981. Conseil Général des Yvelines. Vivre et mieux vivre. Yvelines, 1978. Cooper, M.; Golding, M. Alternatives to Residential Provision for the Elderly. Final Report. Essex, 1981. Cribier, F.; Duffau, M. La mobilité résidentielle des parisiens à l'heure de la retraite. París, 1977. Cuvillier, B. La résidence des personnes âgées. Bâtiment à petites ouvertures losangées, face au Parc du Centre des Sept Mares à St. Quentin-en-Yvelines. París, 1982. Délégation Générale à la Recherche Scientifique et Technique. Espace urbain et vie quotidienne des citadins. París, 1972. Dudley, C. J.; Hillery, G. A. Freedom and Alienation in Homes for the Aged. Virginia Polytechnic Inst. and State Univ., Blacksburg, VA, 1977. Dunster, S. Museum and Old People's Home? Oxford, 1976. Earwicker, J.; Campbell, A. Statutory Services for Elderly People in Hammersmith and Fulham. A Review of Policies, Provision and Client Characteristics. Hammersmith, 1981. Commissariat Général du Plan d'Équipement et de la Productivité. Rapport de la commission Vie Sociale. París, 1976. Department of Health and Social Security. Adult Training Centres for the Mentally Handicapped and Day Centres for the Mentally Ill. The Elderly and the Younger Physically Handicapped at 31 March 1982. England, 1983. Bergner, K. "Résidence pour personnes âgées: Enghien-les-Bains, Chatou, Nanterre" (Home pour le troisième Age. Tiergarten, Berlín, Architecture d'Aujourd'hui, núm. 214, 1981. Birmingham Social Services Unit. An Evaluation of the Group/Unit Design for Old People's Homes. Birmingham, 1973. Burrage, M. Nine Homes in a London Borough. A Summary (8445). Londres, 1975. Carrington, D. Briefing Encounters of a Social Services Kind. Cheshire, 1979. Centres d'Études et de Documentation d'Information et d'Action Sociale Maisons d'Hébergement pour personnes âgées, T.I: Foyers, l'ogements et résidences. París, 1979.

© Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998.

6 Bibliografia

79

Chadeau, A. Études sur le Nord-Pas-de-Calais. Lille, 1977. Chlad, M. "Socialni hiediska v bydleni starych obcanu a obcanu zdravotne postizenych (= Les critères sociaux dans l'habitat des personnes du troisième age et des handicapés physiques)", Architektura, núm. 5, 1977. Cigno, K. "Where Do They All Come From", Community Care, 18, gener de 1979. Clearing HSE L.A. A Review of Development Priorities 7993. Soc. Serv. Res., 1974. Collot, C.; Le Bris, H. "Les aspirations au logement de retraite", Documents d'Information et de Gestion, núm. 30, juliol de 1975. Committee of the Age Concern. Accommodation for the Elderly: Comments on the Adequacy of Accommodation for the Elderly and Suggestions for Further Development. Age Concern, 1974. Department of Health and Social Security. Mental Health of Elderly People. Mind's Response to the DHSS Discussion Paper a Happier Old Age. Mind. Febrer de 1979. Department of Health and Social Security. Report of the Committee of Inquiry into the Fire at Fairfield Home. Edwalton, Nottinghamshire, juliol de 1975. Department of Health and Social Security. Residential Care for the Elderly in London. A Study by DHSS, Social Work Service, London Region. Londres, gener de 1979. Department of Health and Social Security. Residential Homes for the Elderly: Arrangements for Health Care. Londres, 1977. Ennuyer, B. L'entrée en hospice des personnes âgées: Essai de compréhension d'un phénomène d'exclusion. París, l971. Équipement et Logement (Min.) Vie quotidienne en milieu urbain. Actes du Colloque de Montpellier. Febrer de 1978. París, 1980 Gibberd, K. "Unnatural Homes", New Soc., desembre de 1976. Glasgow Corporation Planning Department. Social and Community Facilities. Planning Policy Report. Glasgow, 1975. Greater London Council. Care of the Elderly in Lambeth Residents of old Peoples Homes. Lambeth, 1982. Greater London Council Architects Department. Draft Guide to Fire Precautions in Residential Care Premises (A). Londres, 1984.

© Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998.

Pautes de disseny I. Arquitectura per a l'ancianitat

80

Greater London Statistics GLC. Local Health Services for Mothers, Young Children and the Elderly in Greater London. Londres, 1970. Greater London Statistics. Results of the 1971 Census for the London Boroughs Annual Abstract of Greater London Statistics GLC. Londres, 1972. Greenwich LB Programme Planning Unit. Old People's Homes and Sheltered Housing in Greenwich. Greenwich, 1972. Guillemard, A. Vieillesse (La) et l'État. París, 1980. Hanvey, C. "Ageing in the 80s", Common Care, gener de 1980. Haringey LB Social Services Department. Survey of Haringey's Old Peoples Homes: Information on Resident Condition 1979. Haringey, 1979. Harris, H. "I Sit, Therefore I Am: A Study of Madness", Social Work Today, març de 1976. Harrow LB Social Services Department. Special Accomodation for the Elderly. Harrow, 1975. Hitch, D. "Residential Care Offices. Vigilants or Social Workers? (9550)". Health and Soc. Serv., J., 12 de juliol de 1975. Holroyd, D. "Down on the Geriatric Farms", Munic J., 29 de febrer de 1980. Howell; Killick; Partridge. "Interior Design. Conversion of a Farm Building, Saltash", The Architectural Review (GB), núm. 977, 1978. Humberside CC. Report of the Committee of Inquiry into the Fire at Wensly Lodge, Hessle on 5. January 1977. Humberside, 1977. Hunter, D., CS: Brief. Review of Supported Housing. Camden, 1981. Inter. Organisation des Nations-Unides. The Ageing in Slums and Uncontrolled Settlements. Nova York, 1977. Knapp, M. The Design of Residential Homes for the Elderly: An Examination of Variations with Census Data. Socio. Econ, Plann. SC, novembre de 1977. Knapp, M. On the Determination of the Manpower Requirements of Old People's Homes. Social Policy & Admin., 1979. Kiamichi Economic Development District of Oklahoma. Plan for Needs and Development of Nursing Homes, 1973. Monitor 18, 1973.

© Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998.

6 Bibliografia

81

L'Ajuntament té programat no desplaçar la gent gran dels barris on viuen.

© Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998.

82

Pautes de disseny I. Arquitectura per a l'ancianitat

La recuperació i la rehabilitació a l'Eixample de Barcelona pot fer recuperar l'ús verd dels interiors d'illa que tants vells recorden com a llocs per plantar-hi horts o ballar a les revetlles.

© Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998.

6 Bibliografia

83

Ladret, D. Ancien Couvent Devenu Résidence de Personnes Âgées: A. Heerlein Stift das Koppel. Façade en Enduit Apres Travaux. A Hambourg. París, 1978. Lalanne, P. "Architectures pour le troisième âge: la Résidence d'Haulchin sélectionnée pour le Prix "Euro-structpress"", Moniteur del TPB, Magazine, 22 de març de 1982. Lambeth LB Directorate of Social Services. Elderly Households in Lambeth. Lambeth, 1980. Lambeth LB Directorate of Social Services. Staffing in Residential Homes for the Elderly. Lambeth, 1980. Laroque, P. Les institutions sociales de la France. París, 1980. Lory, B. La politique d'action sociale. París, 1975. Lukasiewicz, Ch. "Un jardin bien dissimulé", Architecture Intérieure Crée, núm. 172, 1979. Lukasiewicz, Ch. "Un jardin bien dissimulé; résidence pour personnes âgées à Nanterre", Architecture Intérieure Crée, núm. 7, 1979. Martin, P. I Shall Wear Purple. Anglaterra, 1979. May, A. S. "Don't Forget the Quality (9046)", Municipal, 23 de maig de 1975. Mizrahi, Andrée; Mizrahi, Arie; Movse, D. "Les personnes âgées vivant en institution: caractères socio-démographiques, autonomie et handicaps", Consommation, núm. 4, 10 de desembre de 1977. Mizrahi, Andrée; Mizrahi, Arie. "Perte d'autonomie et handicaps. Application au cas des personnes âgées résidant en institution", Consommation, núm. 3-4, 7 de desembre de 1979. Monnier, A. "Les limites de la vie Active et la retraite. II. Les conditions du passage à la retraite: Réalités et projets", Population, núm. 1, 1 de febrer de 1980. Morley, D. Day Care and Leisure Provision for the Elderly. Anglaterra, 1979. Mortimore, R. H. "Residential Homes for the Elderly", Volunt Housing, 12 de juliol de 1980. National Corporation for the Care of Old People. Day Care for the Elderly. The Role of Residential Homes (P20986). Londres, 1976. National Corporation for the Care of Old People. Fire Precautions in Old People's Homes. Homes Advice Broadsheets (P20396). Londres, 1976.

© Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998.

84

Pautes de disseny I. Arquitectura per a l'ancianitat

National Council of Social Service. Puting Planning into Practice. Report of the Thirteenth National Conference on the Care of the Elderly. 1966 Pamphlet 16307. Londres, 1966. National Old People's Welfare Council. The Elderly Individual in Modern Society, Report of the Eleventh National Conference on the Care of the Elderly Pamphlet 16305. Londres, 1962. Newham LB Social Services Department. Allocation Group; Second Report. Draft for Consideration by Members of the Allocation Group. Newham, 1978. Noam, E. Homes for the Aged: Supervision and Standards. A Report on the Legal Situation in European Countries. Washington DC, 1979. Orriss, H. "How Safe Are the Elderly?" Munic, 18 de març de 1977. Oxford Polytechnic. The Appraisal of Buildings. An Analysis and Review of Existing Architectural and Sociological Approaches (P21020). Oxford, 1976. Parant, A. "Les personnes âgées en France et leurs conditions d'habitat", Population, núm. 6, 1981. Phillips, M. "Homes for the Old",. New Soc., 17 de març de 1977. Plank, D. "Old People's Homes are not the Last Refuge", Community Care, 1 de març de 1978. Planning Board, Wescosville, Bureau of Health Resources Development. Health Care for the Elderly: A Planning Guide for the Nursing Home System in Berks, Carbon, Lehigh, Monroe, Northampton and Schuylkill Counties. Pennsylvania, 1975. Port of London Authority. Land Use Survey. Greater London and the London Broughs. Londres, 1968. Relais Statistiques de l'Économie. "Les conditions de logement des personnes âgées", Relais Statistiques de l'Économie, abril de 1978. Shearer, A. "Home and Homes, Your Personal Choice", Design, núm. 301, gener de 1974. Snow, T. Services for Old Age: A Growing Crisis in London. Anglaterra, 1981. Solihull MB Social Services Department. A Survey of the Population of the Social Services Department's Homes for the Elderly as at 9th March 1976 (P20722). Solihull, 1976. Suard, B. Strasbourg, Place St. Louis, Résidence du Troisième Âge "Les Jardins d'Arcadia". Entrée (10918). París, juny de 1982.

© Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998.

6 Bibliografia

85

Suard, B. Strasbourg, Place St. Louis, Résidence du Troisième Âge "Les Jardins d'Arcadia". Entrée (10918); Cour Intérieure. París, juny de 1982. Sussex CC. The Elderly Summary of Findings. Key Issue 1 (P21836). Sussex, 1976. Townsend, J.; Bird, M.; Kimbell, A. Elderly Persons Homes (P19324). Cheshire, 1974. Townsend, J.; Kimbell, A. Residents in Elderly Persons Homes. Report of a Census in the East Division of the Country (P19374). Cheshire, febrer de 1974. Townsend, J.; Kimbell, A. Residents in Elderly Persons Homes Report of a Census in Old Cheshire (P19375). Cheshire, 1974. Turner, J. "The Last Refuges, Where All Too Many Old People Go to Die", New. Soc., 25 de gener de 1979. Varady, D. P. "Housing Problems and Mobility Plans among the Elderly", Journal of the American Planning Association, juliol de 1980. Walker, l. "More Power to the Old People", Community Care, 20 de abril de 1977. Whitton, J. "Conspiracy Against a Truly Caring System for the Elderly", Journal of the HLTH Soc. Serv., 17 de desembre de 1976.

© Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998.