Apunts_arqueologia_2019.pdf

FONAMENTS D’ARQUEOLOGIA 1. La posició de l’arqueologia dins de les ciències socials 1.1. Què és l’arqueologia: conceptes i límits 1.2. Relació entre arqueologia i altres disciplines 1.3. Història de la disciplina 2. El jaciment arqueològic 2.1. Formació, estructura i contingut. Estratigrafia i cronologia relativa 2.2. Mètodes d’excavació arqueològica 2.3. La documentació i el registre 2.4. Tipus de jaciments 3. Tipus d’intervenció arqueològica 4. Restauradors i restauradores en una excavació arqueològica. Paper específic i col·laboració professional 5. Adequació de jaciments arqueològics. Conservació i difusió 6. Estudis específics i complementaris 6.1. Mètodes de datació 6.2. Paleoantropologia 6.3. Bioarqueologia 6.4. Altres estudis específics 7. El material arqueològic i el seu estudi 7.1. Els artefactes. Tipologia i seriació 7.2. Classificació i inventari 7.3. Tractament gràfic i fotogràfic 7.4. Identificació bàsica de materials ceràmics 8. El marc legal vigent. L’encaix de la conservació i restauració

1. LA POSICIÓ DE L’ARQUEOLOGIA DINS DE LES CIÈNCIES SOCIALS 1.1. QUÈ ÉS L’ARQUEOLOGIA?: CONCEPTE I LÍMITS Possibles definicions: -

-

És l’estudi del comportament humà mitjançant les restes materials que es conserven. És la disciplina acadèmica que busca conèixer el passat de les societats humanes (objectiu) a través de les conseqüències materials de la seva activitat pretèrita (registre arqueològic) observables en el present. És la disciplina acadèmica que busca conèixer el passat de les societats humanes (objectiu) a través de les conseqüències materials de la seva activitat pretèrita (registre arqueològic) observables en el present.

Què és el registre arqueològic?: -

-

La totalitat de restes materials produïdes per les societats humanes del passat que es conserven en el present, incloent les de naturalesa biològica i, entre aquestes, els cossos humans. Aquells indicis o senyals de fets tot i que no deixin un objecte material conservat com a tal.

Dins les restes materials no biològiques podem distingir entre: -

Restes immobles Restes mobles

Diccionari de l’IEC: -

Ciència que estudia la història de la humanitat a partir de les restes materials que aquesta ens ha deixat. 

Diccionari de la RAE: -

Ciencia que estudia las artes, los monumentos y los objetos de la antigüedad, especialmente a través de sus restos. X

EL JACIMENT ARQUEOLÒGIC Definició: -

Jaciment arqueològic és qualsevol punt a l’espai on actualment es conserven restes identificables d’activitat o ocupació humana. Jaciment arqueològic és un indret on queden restes materials d’algun tipus d’activitat humana, visibles o invisibles, des d’un fragment ceràmic o una ascla de sílex fins a una ciutat sencera.

Tipus de jaciment: -

Hi haurà molts tipus de jaciment segons: o Cronologia o Situació o Funcionalitat o Tipus de restes conservades o ...

Límits geogràfics: -

No en té; qualsevol indret del món

Límits cronològics: -

Per l’inici, l’aparició de l’home Pel final, no en té

Límits en el tipus de coneixement: -

Aquells que comporta l’estudi d’objectes materials El coneixement es podrà completar amb la informació aportada per altres disciplines

DEFINICIÓ FINAL L’arqueologia és una ciència?: 1. 2. 3.

SI, ja que utilitza un mètode científic: Recull dades i evidències que interpreta Planteja hipòtesis i les contrasta Proposa models i els posa a prova

Utilitza el mateix mètode d’estudi que les anomenades “ciències pures”

1.2. RELACIÓ ENTRE ARQUEOLOGIA I ALTRES DICIPLINES L’arqueologia és antropologia?: Depèn: -

Es pot considerar el camp d’estudi de l’antropologia cultural en les societats del passat. Es poden utilitzar mètodes propis de l’antropologia, com l’etnologia comparada.

L’antropologia física (o antropologia biològica) s’ocupa de les característiques biològiques o físiques de l’home i la seva evolució. L’antropologia cultural (o antropologia social) analitza la cultura i la societat humanes. Dues branques importants: -

Etnografia: estudi de primera mà de cultures vives Etnologia: compara cultures utilitzant l’evidència etnogràfica

L’arqueologia es podria definir com el temps passat de l’antropologia cultural. L’arqueologia és una disciplina de la història?: NO (?) -

L’objectiu final de l’arqueologia i de la història són coincidents Però no ho són les dades de les que es parteix ni la metodologia de recerca

Aspectes a tenir presents: -

L’arqueologia abasta qualsevol període cronològic. No es pot distingir de la història per això Poden ser disciplines complementàries

L’arqueologia es diferencia de la història bàsicament per les fonts que utilitzen: -

La història utilitza bàsicament fonts escrites L’arqueologia utilitza bàsicament la cultura material com a font

Algunes diferències entre els dos tipus de fonts: Les fonts escrites impliquen opinions o judicis per part de qui escriu La cultura material no s’expressa per sí mateixa, sinó que ha de ser interpretada

Les fonts escrites, un cop estudiades, poden ser estudiades i reinterpretades de nou Bona part del registre arqueològic és destruït durant el procés de recerca. L’arqueologia és una disciplina humanística?: -

SI, en última instància pretén la comprensió del gènere humà.

Té sentit diferenciar en l’actualitat entre estudis arqueològics, històrics i antropològics ? L’objectiu és el mateix

ARQUEOLOGIA

HISTÒRIA

RECONSTRUCCIÓ DEL PASSAT

ANTROPOLOGIA

Importància de la interdisciplinarietat, no només entre aquestes disciplines, sinó amb altres

Hi ha moltes altres ciències amb les quals té relació i la interdisciplinarietat amb elles aporten elements positius: -

Epigrafia Paleografia Numismàtica Biologia Conservació i restauració Geografia ...

1.3. HISTÒRIA DE L’ARQUEOLOGIA - La història de l’arqueologia no ha de ser la història dels descobriments arqueològics - La història de l’arqueologia ha de ser la història del pensament humà i de com s’ha estudiat i interpretat el passat a través de les restes materials La primera menció de l’arqueologia es troba en el diàleg de Plató Hípias Major: Diu que els espartans escoltaven amb gust tot allò referent als llinatges dels herois i dels homes, la fundació de ciutats i tots els relats relatius a les coses antigues (arcaiologia). Els romans traduiran arcaiologia per antiquitats.

L’historiador: -

seguia l’ordre cronològic dels fets s’interessava preferentment pels esdeveniments contemporanis que havia viscut o dels que en quedaven testimonis tenia la voluntat d’explicar una situació

L’antiquari: -

utilitzava un ordre sistemàtic (institucions, religió, genealogia, etc.) tractava del passat llunyà reunia materials sobre un tema sense intenció de resoldre cap problema

L’interès pel que avui anomenem prehistòria neix com a reflexió filosòfica sobre l’origen de la humanitat: Hesíode a Els treballs i els dies exposa una teoria involutiva de decadència progressiva La humanitat anava des d’una estirp daurada a unes de plata, bronze, ferro, amb una estirp dels herois entre bronze i ferro El pensament jònic és el primer a plantejar-se un progrés tècnic constant Esquil a Promoteu encadenat presenta un heroi civilitzador que amb els seus invents i coneixements tècnics ajuda els homes a sortir de la penúria primitiva FASE ESPECULATIVA Des dels seus orígens l’ésser humà ha especulat sobre el seu passat

Aparició de mites sobre la creació (religió, màgia, fantasia)

Tradició grecoromana

Tradició judeocristiana

ESTUDI DE LA SOCIETAT A BASE DE MATERIALS DEL PASSAT. Un passat primitiu que evoluciona i passa a uns nivells de millor cultura i millor civilització. Arrels de les especulacions de l’home sobre el seu passat, s’incorpora la creació de la religió, màgia, fantasia, etc. -

Tradició grecoromana = Déus Tradició judeocristiana = bíblia

*Els mites poden donar històries reals, ens parlaran de recreacions de fets i situacions reals (terres, aigües, conreu, etc. ) Si això és el que es planteja en època clàssica, en època medieval ens hem de centrar en la tradició judeocristiana, el món té un origen sobrenatural i relativament recent. Per tant no hi ha consciència de societats “primitives”. No es concep el canvi, l’evolució o el progrés en les societats humanes. No hi ha consciencia del canvi en la cultura material ni interès per aquesta, ja que la història s’interpreta com una successió d’esdeveniments únics d’origen diví. Al segle XIV amb l’humanisme a Itàlia comença a canviar amb el desenvolupament. A partir del segle XV i amb el renaixement es desperta un interès pel mon clàssic grec i romà. -

Adopció de formes clàssiques Auge del col·leccionisme Contacte amb cultures “primitives”. A través del comerç a Europa.

Al segle XVIII es pot considerar l’origen de l’arqueologia, ja que hi ha interès per la cultura material, les societats indígenes del moment, antigues societats europees, col·leccionisme, etc. Es desenvolupa l’antiquerisme i l’enciclopedisme com a voluntat de recollir, ordenar, descriure i classificar la totalitat del coneixement. → catalogació de peces. -

-

Antiquerisme científic → WINCKELMANN Els seus criteris van arrelar molt i s’ha considerat el pare de l’arqueologia i el primer alemany historiador de l’art. Es van estudiar les escultures del Vaticà. Té una idea museística de l’antiguitat i proposa uns preceptes bàsics però no metodològics. Interès per les grans creacions artístiques. (escultura, arquitectura) Art grec a model a imitar Civilització europea és l’hereva directa amb l’antiguitat clàssica. Superioritat del mon clàssic a l’antiguitat, per tant, superioritat d’Europa respecte les cultures africanes o asiàtiques (justificació del colonialisme)

**Primeres excavacions arqueològiques a Hercolà (1710 – príncep d’Elboeuf) i Pompeia (1748 – reis de Nàpols) → finalitat l’obtenció d’objectes artístics. FINALS SEGLE XVIII -

JEFFERSON → buscava una rasa (zanja) com a secció tranversal a un túmul a Virginia. (per veure què hi ha en secció). Reconeix diferents nivells, en els quals els ossos humans cada cop més avall estan en més mal estat. (comença a apropar-se al que ve a ser l’arqueologia. Fa aquests plantejaments.

-

Admet que són necessàries més evidències per resoldre el problema dels constructors de túmuls però pensa que són els avantpassats dels indis qui els construïren Però el seu sòlid plantejament de deducció a partir de l’evidència no fou adoptat pels seus successors immediats

SEGLE XIX L’arqueologia i la prehistòria es comencen a construir com a disciplines científiques. Es produeix la primera especialització en diverses branques segons èpoques o llocs_ o o

Clàssica: Pròxim orient: Es produeixen nombroses excavacions per part de les grans potències (França, Anglaterra, Alemanya, EEUU...) Grècia i Itàlia Egipte Mesopotàmia

-

JACOB BUCKHARD → és bàsicament historiadors de l’art però proporciona un nou enfocament. Va començar a estudiar aquests documents artístics lligant-Ho amb la cultura de les societats que ho van fer. No tracta amb factors econòmics, religiosos, socials, etc.

-

ALOIS RIEGL → Parteix de la teoria que l’objecte artístic arqueològic és producte d’una determinada intensió, fent un teixit mental de la societat. Estudia objectes d’art menor de l’antiguitat tardana (orfebreria) i considera que son elements de progres, o perfeccionaments dels valors autònims (peces locals enfront del gran valor d’objectes grans, ex. Egipte).

-

SCHLIEMANN -→ Va voler descobrir Troia, partint de la interpretació dels texts d’Homer. Veu diferents nivells de la ciutat però la fase que identifica amb la Troia de la Ilíada no ho és. Se’l coneix molt perquè és l’iniciador de l’arqueologia micènica. Excava tombes, identifica el cercle A amb la tomba d’Agamemnó. o

PREHISTÒRIA

El paper de l’estudi de la prehistòria, es comencen a fer altres plantejaments: descobriment de l’antiguitat de l’home, evolució de les espècies, sistema de les tres edats, etc. -

-

BOUCHER DE PERTHES → publica evidencies de l’associació d’artefactes (bifacials) amb ossos d’animals extingits, parla de l’existència abans del diluvi. DARWIN → estableix el concepte d’evolució com millor explicació de l’origen i desenvolupament dels éssers vius. A partir d’aquí es podia buscar l’origen de l’home a base de l’arqueologia. THOMSEN → divideix les col·leccions del museu en: edat de pedra, bronze i ferro.

Tot això serà fins als finals del segle XIX quan es comença a desenvolupar la metodologia arqueològica i s’intenta ampliar a altres camps d’estudi. S’implanta un treball de camp sistemàtic

Es desenvolupa el mètode estratigràfic que té antecedents en els estudis geològics. Interès pel paleoambient i les formes de vida S’utilitza la documentació etnogràfica Experimentació.

SEGLE XX Durant la primera meitat del segle XX, l’arqueologia segueix el seu desenvolupament com “arqueologia de camp”, “arqueologia tradicional” i “arqueologia de museu” Es desenvolupa la manera de fer inventaris, catàlegs i alguns intents de síntesi. Hi ha una gran mancança metodològica, ja que no es plantegen els problemes de definició i objectius. -

-

-

-

GORDON CHILDE → primer que parla sobre cultura arqueològica. o És un dels pocs arqueòlegs que es pregunta “per què” canviaren o passaren les coses en el passat. Per establir cronologies i cultures. o Fa la primera aplicació sistemàtica de la noció de “cultura arqueològica” a partir essencialment de les ceràmiques culinàries, elements ornamentals i costums funeraris o Associa “cultura” amb l’equip material d’un grup de gent concret o Es pregunta a qui corresponen els materials i els associa a un “poble” o S’interessa per les formes de vida o Trenca amb el difusionisme estricte i defensa que Europa pot haver tingut una evolució pròpia, tot i que pensa que els canvis més importants es deuen a les influències del Proper Orient o La major part de contemporanis estaven més preocupats per establir cronologies o seqüències culturals o Serà a partir de la Segona Guerra Mundial que sorgeixen investigadors amb noves idees que qüestionen els enfocaments convencionals JULIAN STEWARD → enfocament antropològic per explicar les cultures però comença a estudiar els jaciments amb altres jaciments, cultures, entorn i medi ambient = ecologia cultural. GRAHAME GLARKE → sosté que es pot estudiar molt de les cultures a partir de la seva adaptació en l’entorn. Col·labora amb nous especialistes en estudis de fauna o restes vegetals, Demostra com en excavacions de jaciments sense estructures es pot saber què caçaven o de què s’alimentaven els homes que hi van viure. NINO LAMBOGLIA → intenta anar més enllà per catalogar els objectes. Per tant el seu treball és positiu, però se li atribueix un fet positiu que un dels seus deixebles (CARANDINI),

DÈCADA DELS 60. Evolució cap a la metodologia arqueològica moderna. Es comencen a plantejar altres dubtes sobre com es desenvolupen les cultures.

-

TAYLOR → apostava per un enfocament conjuntiu en el qual es consideres el sistema cultural en tota la seva totalitat. WILLY I PHILLIPS → Es centraven en l’organització social, el comerç, l’ambient, etc. I serà la nova arqueologia.

Els orígens es poden explicar a partir de diversos factors: ➔ ➔

Reacció davant de l’arqueologia tradicional S’ordenaven les cultures Importants canvis culturals Noves tecnologies com el C14 i els PC’s Interès per utilitzar tecnologies quantitaties i sofisticades Antropologia Ecologia Tecnologia FER UN ESTUDI GLOBAL D’UN JACIMENT I LA SEVA CULTURA. INTENTEN SER MÉS OBJECTIUS, INVESTIGANT ASPECTES SOCIALS, ECONOMICS, FILOSOFICS, CIENTIFICS, ETC.

A través d’aquests teòrics i pràctics es comencen a fer hipòtesis i les contrasten, intenten elaborar generalitzacions vàlides com a totes les ciències, consideren la cultura com un sistema que es pot descomposar en subsistemes: -

TECONOLOGIA SOCIETAT IDEOLOGIA COMERÇ DEMOGRAFIA MEDI AMBIENT

Algunes conseqüències pràctiques dels plantejaments teòrics: -

Utilització de procediments explícits i quantitatius Conjunció de ciències i estudis Estudi d’una regió i el seu entorn i no d’un jaciment aïllat

Postures post-processuals -

Arqueologia de gènere Arqueologia feminista Arqueologia neomarxista Arqueologia contextual

Bibliografia: J. Sanmarti, J. Santacana: El poblat ibèric d’Alorda Park. Calafell, Baix Penedès. Barcelona, 1992. AAVV: Els ibers, prínceps d’Occident. Barcelona, 1998. J. Sanmartí, C. Belarte, J. Santacana, D. Asensio, J. Noguera: L’assentament del bronze Final i primera edat del ferro del Barranc de Gàfols (Ginestar, Ribera d’Ebre). Barcelona, 2001. M. Comas: Baetulo ciutat romana. Badalona, 2003.

CATALUNYA – Origen No hi ha interès per la recerca arqueològica fins al segle XIX. -

Cova de la Bora Gran d’en Carrera a Serinyà 1866 Necròpolis de Cabrera de Mar 1881. Urnes, espases, etc.

L’arqueologia en aquests moments es lliga molt en el tema de l’assecionisme i excursionisme. Cap a finals del S.XVIII. Estudiosos i afeccionats fan les seves activitats a través de diverses entitats, sovint lligades a l’excursionisme o altres estudis culturals: -

Centre Excursionista de Catalunya 1890 Associació catalanista d’Excursions Científiques 1876 Associació d’Excursions Catalana 1878 Reial Societat Arqueològica Tarraconense 1844 Reial Acadèmia de Bones Lletres

Va molt lligat en el tema polític. La renaixença i el noucentisme vinculen Catalunya amb la Grècia clàssica com un fet diferencial a Espanya. La fi del segle XIX suposa l’eclosió de la recerca arqueològica, Que va dependre de l’acció política La Renaixença i el Noucentisme vinculen Catalunya amb la Grècia clàssica com un fet diferencial respecte a Espanya -

-

Enric Prat de la Riba: o La nacionalitat catalana (1905). o 1907 promou la creació de l’IEC que es converteix en el motor de la recerca arqueològica a començaments del s.XX. o 1908 comencen les excavacions a Empúries, dirigides per PUIG I CADAFALCH o Estàtua d’ASKLEPI (escultura grega) es converteix en un símbol del passat que s’intentava recrear. PERE BOSCH GIMPERA → Arqueòleg, professor i polític. Es forma com arqueòleg a Alemanya. Dirigeix el Servei d’Investigacions arqueològiques a partir de la seva creació el 1915 o Catedràtic a la UB des de 1916 o Marca la recerca arqueològica fins a la fi de la Guerra Civil o Conseller de Justícia de la Generalitat (1937-1939) o S’exilia a Mèxic després de la Guerra Civil on desenvolupa la seva carrera, reconeguda internacionalment o El 1913 llegeix la seva tesi “El problema de la ceràmica ibérica” o Aplica a Espanya el mètode de classificació après a Berlín o Es basa en l’estufi estilístic i tipològic dels materials entesos com a documents històrics abans que com a exemplars artístics

SEGLE XX A través del Servei d’Excavacions Arqueològiques s’estableix una xarxa de col·laboració amb els museus locals que serà bàsica per al desenvolupament de l’arqueologia a Catalunya Amb la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) l’activitat queda molt limitada i es suprimeixen les excavacions a Empúries.

Acabada la dictadura es reemprenen amb força els treballs, amb excavacions emblemàtiques: -

La necròpolis paleocristiana de Tarragona La casa romana del carrer Lladó de Badalona El temple romà de Barcelona Les esglésies de Sant Pere de Terrassa

Amb la República pren forma una “política arqueològica” El 1932 es crea el Patronat del Museu d’Arqueologia que s’inaugura el 1935 Hi queda englobada la prehistòria i l’arqueologia clàssica, mentre que el Museu d’Art comença amb l’època medieval Es comença a desenvolupar una intensa activitat en el territori, integrant els grups i museus locals Es frustra amb el desenllaç de la guerra i l’exili de Bosch Gimpera. -

MARTÍN ALMAGRO BASCH: Format a València, Madrid i Alemanya o Falangista, entra amb les tropes franquistes a Barcelona o És nomenat director del Museo Arqueológico provincial de Barcelona (abans Museu d’Arqueologia) el 1939 o És nomenat director de les excavacions d’Empúries el 1939 on excavarà amb soldats de l’exèrcit o Concentra totes les funcions del Servei d’Arqueologia i Excavacions o Agafa el control dels museus locals i comarcals o Ocupa la plaça de Bosch Gimpera a la UB el 1939, on és catedràtic des de 1943 o És nomenat director del Museo Arqueológico Nacional el 1968. o Crea la revista Ampurias (actual Empúries) que publica el seu primer número el 1939 o El núm. 1 publica treballs fets anteriorment traduïts al castellà Al servicio exclusivo del Nuevo Estado Nacional dirigido por el Caudillo esta revista científica aspira a mostrar al mundo científico como en España se atiende de nuevo a la investigación y se desea colaborar en la alta cultura con celo y ambiciones. Sobre todo en esta Barcelona vigorosa y fuerte nada ha de quebrarse ahora, sinó la traición y la bastardía, cuyos recuerdos seran barridos para siempre con el Trabajo recto y la sana ambición de servir a la Patria, Una, Grande y Libre (editorial de la revista Ampurias núm.1)

-

-

JOAN MALUQUER DE MOTES: Catedràtic de la Universitat de Salamanca 1949-1959 o Catedràtic de la Universitat de Barcelona des de 1959 o Funda i dirigeix la revista “Pyrenae” seguint el mestratge de Bosch Gimpera. MIQUEL TARRADELL: Director del Servei d’Arqueologia del protectorat espanyol a Marroc (Tetuan, 1948) o Amplia estudis a París i Nova York o Catedràtic d’arqueologia de la Universitat de València des de 1956 o Catedràtic d’arqueologia de la Universitat de Barcelona des de 1970 o El 1964 crea la revista clandestina de cultura catalana “Ariel” i el 1979 la revista “Fonaments” o Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 1977.

-

PERE DE PALOL: Catedràtic de la Universitat de Valladolid (1954) o Catedràtic de la Universitat de Barcelona (1970) o Director de l’Institut d’Arqueologia i Prehistòria de la Universitat de Barcelona (1977-83 i des de 1986) o Membre de l’Institut d’Estudis Catalans (1978) o President de la Secció Històricoarqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans (1990-1995).

Museu d’Arqueologia de Barcelona i Museu d’Empúries El dirigeix Eduard Ripoll (1923-2006) entre 1961 i 1981; passa a dirigir el Museo Arqueológico Nacional el 1981. A partir de 1981 el dirigeix Enric Sanmartí El 1982 es duen a terme les excavacions arqueològiques al fòrum d’Empúries, que significa l’inici de l’aplicació de noves metodologies a Catalunya i una nova època de recerca a la ciutat grecoromana d’Empúries J. Aquilué, R. Mar, J.M. Nolla, J. Ruiz de Arbulo, E. Sanmartí: “El fòrum romà d’Empúries”, Barcelona 1984.

2. El jaciment arqueològic 2.1. FORMACIÓ, ESTRUCTURA I CONTINGUT. ESTRATIGRAFIA I CRONOLOGIA RELATIVA Definició: Jaciment arqueològic és qualsevol punt a l’espai on actualment es conserven restes identificables d’activitat o ocupació humana Jaciment arqueològic és un indret on queden restes materials d’algun tipus d’activitat humana, visibles o invisibles, des d’un fragment ceràmic o una ascla de sílex fins a una ciutat sencera El jaciment arqueològic es forma per una sèrie d’esdeveniments, d’origen antròpic en la seva majoria, però que també poden ser naturals El procés de creació del jaciment arqueològic passa per una sèrie de fases que es poden donar en la seva totalitat o parcialment: -

Ocupació humana d’un indret Desenvolupament d’aquesta ocupació Diferents fases d’ocupació Destrucció o abandó Nova ocupació ...

Aquests processos deixen unes restes físiques en el terreny, de naturalesa diversa, que es dipositen formant una estratificació El concepte d’”estratificació”, però, ha estat adoptat de la geologia. LLEIS DE L’ESTRATIFICACIÓ GEOLÒGICA 1. 2. 3. 4.

Llei de la superposició originària Llei de la continuïtat originària Llei de l’horitzontalitat Llei de la successió faunística

LLEIS GEOLÒGIQUES DE L’ESTRATIGRAFIA 1. SUPERPOSICIÓ. En masses estratificades els nivells superiors són més recents i els inferiors més antics, sempre que no hagin estat alterats. 2. ORIGINÀRIA HORITZONTALITAT. Els estrats formats sota l’aigua tindran unes superfícies originalment horitzontals i el fet que actualment hi hagi nivells amb superfícies inclinades es deu a haver sofert moviments des del moment de la seva deposició. 3. ORIGINÀRIA CONTINUÏTAT. Els estrats no tenen vores visibles. Si existeixen es deuen a successives accions d’erosió. 4. SUCCESSIÓ FAUNÍSTICA. Les distintes restes de fòssils d’etapes de vida successives poden indicar la seqüència relativa de la deposició, particularment si els estrats han estat desplaçats o bolcats. L’ESTRATIGRAFIA ARQUEOLÒGICA La major part de l’estratigrafia arqueològica és producte de l’activitat humana No està subjecta directament a les lleis de l’estratigrafia geològica

Els artefactes en arqueologia són inanimats, creats, preservats o destruïts per l’home No estan lligats a un cicle vital o a un procés d’evolució natural LLEIS DE L’ESTRATIGRAFIA ARQUEOLÒGICA (derivades o adaptades de les geològiques) 1. SUPERPOSICIÓ. El principi fonamental és que si dos estrats estan superposats en la seva posició originària el que està a sobre és el més recent 2. CONTINUÏTAT ORIGINAL. Qualsevol dipòsit arqueològic en origen estarà delimitat per una conca de deposició, o sigui, només presentarà una cara exterior visible. Si un estrat presenta una cara vertical caldrà suposar l’existència de pèrdua de part de la seva superfície original. 3. HORITZONTALITAT. Qualsevol estrat de forma no sòlida tendirà cap a la posició horitzontal. Els estrats de superfícies inclinades o bé varen ser dipositats així o bé són deguts a la inclinades o bé varen ser dipositats així o bé són deguts a la forma d’un dipòsit anterior. 4. SUCCESSIÓ ESTRATIGRÀFICA. Una UE ocupa un lloc exacte en la seqüència estratigràfica d’un jaciment: entre la més baixa o la més antiga de totes les UE per la que és cobert i la més alta o la més recent de totes les UE que cobreix cobreix. L’ESTRATIGRAFIA ARQUEOLÒGICA L’estratigrafia arqueològica és com una illa en una estratigrafia geològica o natural. Els estrats arqueològics (de formació bàsicament antròpica) dominen sobre els estrats de formació natural. Les diferents formes d’actuar de la natura i de l’home es poden entendre en termes d’energia: -

La natura utilitza habitualment energies bastant més baixes que les utilitzades per l’home Les precipitacions, els cursos d’aigua i els vents desplacen a poc a poc i amb poca força partícules mínimes Es creen així estrats homogenis

L’home, amb les seves mans i les seves eines transforma situacions precedents: -

-Transporta materials pesats construeix edificis i monuments els edificis s’enderroquen convertint-se en ruïnes -....

A mesura que s’ha desenvolupat la tecnologia i la maquinària, aquestes modificacions són cada cop de més alta energia. L’estratigrafia arqueològica pot arribar a tenir una gran complexitat, produïda per la contínua activitat humana en un lloc al llarg del temps. Els estrats arqueòlogic no es formen d’una forma continuada i ininterrompuda sinó que responen a períodes d’activitat i pausa. Positiva L’activitat pot ser Negativa

La pausa suposa inactivitat LES UNITATS ESTRATIGRÀFIQUES En arqueologia s’ha passat de parlar, en general, d’estrats a parlar d’unitats estratigràfiques Unitat estratigràfica (UE): unitat d’acció, ja sigui humana o natural, interpretable o (encara) no interpretable.

LES RELACIONS ESTRATIGRÀFIQUES EN ARQUEOLOGIA. EL PROCÉS D’EXCAVACIÓ ARQUEOLÒGICA L’excavació arqueològica és un mètode destructiu, ja que comporta la desaparició de tot allò que excavem, és a dir del document que analitzem Ningú tornarà a tenir l’oportunitat d’analitzar de forma directa el document (jaciment arqueològic) quan aquest ja ha estat excavat una vegada Cada jaciment, cada estratificació antròpica, és única,tot i que puguin ser similars, fruït de la complexitat del comportament humà En no haver-hi dos jaciments iguals, no se’n pot estudiar un a partir de la interpretació d’un altre EXCAVACIÓ ARQUEOLÒGICA

RELACIONS ESTRATIGRÀFIQUES Cada unitat estratigràfica que es registra durant l’excavació ha de rebre un número diferenciat que l’identifica

Aquestes UE presenten entre elles unes relacions estratigràfiques: -

d’igualtat: contemporaneïtat d’anterioritat/posterioritat : successió en el temps

Aquestes relacions permetran establir, d’entrada, una cronologia relativa. Les relacions estratigràfiques d’ igualtat o anterioritat/posterioritat es reflecteixen en unes relacions físiques O les relacions físiques (que són les que veiem) indiquen una posició en el temps. Relacions d’anterioritat/posterioritat: Cobreix / és cobert per Es lliura / se li lliura Es recolza (adossa) en / se li recolza Farceix (reomple)/ és farcit per Talla / és tallat per Relacions d’igualtat: És igual a

EXEMPLES

UF 18: enterrament (UE 1751) d’una dona adulta amb orientació oest – est i a una cota superior de 16,32 msnm. Presenta les següents mesures: 1,64 m. d’alçada màxima i 0,27 m. (amplada tòrax). Presenta una coberta (UE 1749) molt ben conservada, amb tegulae a doble vessant i dues teules verticals, una al cap i una altra als peus, i diversos imbrices a les juntes superiors de les teules. La fossa (UE 1752), de planta rectangular, mesura 1,94 m de longitud, 0,66 d’amplada i 0,72 d’alçada (des dels 16,89 fins els 16,18 msnm). Està farcida per dos nivells, UEs 1748 i 1750, per sobre i per sota de la coberta de tegulae respectivament, tot i que segurament es tracta del mateix nivell, que es va filtrar per les juntes de les coberta, omplint l’espai buit entre la coberta i l’home inhumat. Es tractava d’un nivell d’argila marró amb un component de llims, amb algun carbó. El primer presentava algun fragment de ceràmica comuna ibèrica i romana.

RELACIONS ESTRATIGRÀFIQUES EN ALÇAT Les relacions estratigràfiques es poden aplicar (i s’han d’aplicar) de forma exactament igual a alçats d’estructures conservades o a monuments o construccions històriques actualment conservades.

Permet documentar, per exemple: Adhessions de murs i estructures Obertures i/o tancament de finestres Reformes decoratives ... Permet establir una seqüència cronològica de la vida del mur, del monument o de l’edifici.

2.2. MÈTODES D’EXCAVACIÓ Tres mètodes bàsics d’excavació: -

-

-

Mètode Laplace de coordenades cartesianes (aplicat sobretot actualment en jaciments prehistòrics) Es basa en les coordenades cartesianes Divideix el jaciment en quadres, a través d’una quadrícula en planta o en planta i alçada La quadrícula es pot establir físicament en el jaciment a través de cordes que la marquin o més subtilment amb claus que marquin els punts d’encreuament dels eixos. Les restes excavades es situen en tres dimensions, amb els eixos X, Y, Z, de forma que sempre es poden situar en l’espai tal com es varen localitzar. S’excava seguint els estrats sempre que això sigui possible Es considera adequat per a jaciments prehistòrics, amb estratigrafies a vegades menys visibles En jaciments prehistòrics, sovint sense estructures construïdes pot esdevenir bàsic situar els objectes en l’espai per tal d’establir la forma d’ocupació de l’espai o les activitats dutes a terme. Mètode Wheeler-Kenyon de quadrícula amb testimonis (pràcticament en desús actualment) Es basa en l’excavació per quadres, deixant un testimoni o Franja de terra entre quadre i quadre. S’excava seguint l’estratigrafia que es detecta Les seccions de l’estratigrafia es fan a partir del que es veu en els alçats dels testimonis que s’han quedat en els testimonis Mètode Harris-Carandini, definit per l’excavació en extensió o horitzontal de l’estratigrafia Es caracteritza per: Ser un mètode d’excavació en extensió o en àrea oberta (open area) Excava seguint l’estratigrafia i en un procés que va de més modern a més antic Estrictament, hauria de començar pels nivells actuals i arribar als nivells geològics o “terra verge” sense activitat antròpica Estrictament, hauria de comportar l’eliminació de qualsevol estructura igual com s’elimina qualsevol estrat Substitueix el concepte d’estrat, de formació geològica, pel d’unitat estratigràfica Utilitza el concepte d’interestrat o interfícies Un sistema de registre exhaustiu a partir de: o Fitxes de registre d’UE o Documentació gràfica planimètrica exhaustiva. Seccions a partir de les plantes o Utilització de cotes absolutes o El factor “temps” o seqüència cronològica s’enregistra a través del màtrix o diagrama estratigràfic o Els objectes recuperats queden identificats amb el número de la UE on s’han localitzat

A vegades es combina el mètode Laplace amb el mètode Harris-Carandini en alguns jaciments prehistòrics

2.3. DOCUMENTACIÓ I REGISTRE

Diari d’excavació: -

En el diari d’excavació o de camp és on s’anotaven els treballs que es feien, les troballes, qualsevol observació, descripció... S’hi dibuixaven sovint els croquis de les restes És un registre poc objectiu i poc sistemàtic que gairebé no s’utilitza Si s’utilitza actualment és amb una altra finalitat Pot servir per saber els treballs que s’han fet cada dia, si hi ha hagut incidències, el personal de què s’ha disposat, visites, etc No té en cap cas un objectiu o finalitat de registre científic De fet, la Generalitat demana que es faci

Fitxes de registre d’UE: -

Corresponen al mètode Harris-Carandini Són sistemàtiques i imposen uns criteris de disciplina i homogeneïtat Han de ser interpretables pels diferents membres de l’equip i fins i tot per altres investigadors Han de ser informatitzables i han de formar d’una base de dades amb el que això implica a nivell de tractament Han de tenir uns descriptors constants: o Situació o Descripció o Relació/Situació de l’estrat respecte a uns altres o Interpretació o Criteris cronològics o Observacions o Altres dades (data, responsable del sector)

Registre gràfic: -

El mètode Harris-Carandini es basa essencialment en l’elaboració de plantes acotades Aquestes plantes s’elaboren de totes les UE, ja siguin estrats, elements positius o negatius

-

Les plantes han d’estar referenciades en l’espai (i finalment georeferenciades) Les plantes han d’estar acotades (i finalment acotades respecte al nivell del mar)

PLANTES: -

-

-

Les plantes de camp s’han de fer a escala, habitualment a 1:20 Les referències poden ser: o Per eixos o Per triangulació o Dins una quadrícula o Qualsevol xarxa de punts referenciada Un altre sistema és la fotogrametria Qualsevol dibuix en planta s’ha de referenciar respecte a punts que siguin presos topogràficament i, finalment, situats en l’espai respecte a coordenades UTM (traslladables a coordenades geogràfiques) Qualsevol Planta s’ha d’acotar amb cotes absolutes, és a dir amb metres sobre el nivell de mar El fet de tenir referenciades totes les plantes en l’espai amb coordenades UTM i cotes absolutes permet recuperar plantes anteriors i completar-les amb total fiabilitat.

SECCIONS: -

Les seccions reflecteixen un tall estratigràfic dins l’excavació Es poden fer: o Plantejant línies a la zona d’excavació des de l’inici i prenent cotes des del començament del treball

o o o o

Acotant de forma fidedigna totes les UE que es documenten durant els treballs d’excavació Fent passar a posteriori les seccions per on més ens interessi Fent seccions concretes d’aquells elements que més ens interessin Combinant les diverses formes

PRESA DE COTES -

Les cotes es prenen amb uns nivells òptic

Registre fotogràfic: Les fotografies que es fan per a documentació de UE han de tenir unes característiques concretes: -

Han de reflectir el màxim de fidedignament la UE o les UE’s

-

Han de reflectir el número d’UE, o bé amb una pissarra o bé amb un registre clar que no ofereixi dubtes Han de reflectir l’orientació de la fotografia, o bé amb la indicació del Nord o bé amb un registre clar Han de tenir una referència de mesures, amb jaló o amb algun altre tipus de referència.

Cal fer també, però, altre tipus de fotografies: -

Fotografies generals d’àmbits , de zones o Generals de l’excavació Fotografies sense jaló ni altres elements per a altres usos , com publicacions, difusió, exposicions... Fotografies del desenvolupament dels treballs

Informatització: Totes les fitxes s’han de poder introduir en una base de dades i s’han de pensar amb aquesta finalitat S’han de poder fer diferents tipus de recerca A la base de dades d’UE: -

Per definició Per relacions Per composició Per cronologia ...

El registre gràfic es sol fer amb el programa AUTOCAD, que permet: -

Canviar d’escala Ordenar per capes que permetran veure unes estructures o unes altres, o totes, o veure cotes o no, números d’UE o no, altres anotacions o no... Aixecar reconstruccions virtuals en 3D amb altres programes Marcar seccions i alçats Presentar plantes per fases

També caldrà fer una base de dades amb tots els plànols, que ens permeti cercar UE’s Les fotografies realitzades durant l’excavació han de ser identificades amb un número Per cada fotografia cal fer una fitxa on ha de figurar una descripció, les observacions que es considerin oportunes i les UE que s’hi veuen La introducció de les fitxes en una base de dades han de permetre fer una recerca per la qual puguem buscar a quines fotografies hi ha documentada una determinada UE