Tema 4 I 5

Tema 4

FILOSOFIA I CIÈNCIA HEL•LENÍSTICA El pensament hel•lenístic comprèn dos grans vessants, el filosòfic, vinculat a Atenes, i el científic, vinculat a Alexandria. Fou el vessant o front filosòfic, que anomenem hel•lenisme filosòfic, el que donà testimoni de la profunda alteració produïda per la destrucció del sistema de polis i per la creació d’un gran imperi d’escala excessiva des de la perspectiva democràtica grega.Així, epicuris, estoics i escèptics cercaran una visió i una solució ètica per a l’home grec que ha perdut el seu antic model polític; per a fer-ho, abraçaran filosofies més properes a les seves preocupacions. Filosofies d’unes escoles que foren fundades per deixebles de Sòcrates que rebutjaven la interpretació que Plató féu del seu mestre. Aquestes escoles socràtiques o prehel•lenístiques, marginals i menors (en comparació amb l’Acadèmia o el Liceu), són en la base de l’hel•lenisme.

Escola de Mègara Fou iniciada per Euclides de Mègara (450-380 aC), un dels més vells deixebles de Sòcrates. Quan aquest fou condemnat, força deixebles, i també Plató, tement per la pròpia seguretat, s’allunyaren d’Atenes i es refugiaren a la propera Mègara, d’on era Euclides. Aquest filòsof rebutjava la teoria de les idees de Plató i remarcava la insistència de Sòcrates en les nostres limitacions per al coneixement, el famós “només sé que no sé res”. En aquesta línia, Euclides pensava que podem afirmar poques coses amb seguretat, i ho argumentava estudiant els límits i les possibilitats de la lògica. La preocupació dels megàrics pel llenguatge i la lògica serà recollida pels filòsofs fundadors de l’estoïcisme, una de les escoles de l’hel•lenisme.

La paradoxa del mentider Un deixeble d’Euclides, Eubúlides de Milet (segle IV aC), continuà la preocupació per la lògica i el llenguatge i proposà diverses paradoxes que mostraven les debilitats de les nostres pretensions d’afirmar amb seguretat. La més coneguda és la paradoxa del mentider. Suposem que jo ara afirma: “menteixo”, i tot seguit em pregunto per la veritat o mentida de la meva afirmació. Què n’obtinc? Dues possibilitats paradoxals: a) Si quan ho afirmo, menteixo, aleshores no menteixo. b) Si quan ho afirmo, no menteixo, aleshores menteixo.

L’hel•lenisme filosòfic Epicureisme, estoïcisme i escepticisme són tres filosofies que l’hel•lenisme proposa com a solucions (d’ordre fonamentalment ètic) a la crítica situació de pèrdua d’identitat. Constitueixen el vessant més característic de l’hel•lenisme filosòfic. Totes tres comporten un canvi de direcció de la problemàtica filosòfica, totes tres ofereixen camins individuals d’accés a la felicitat.

Epicureisme L’epicureisme és una escola filosòfica hel•lenística que rep el nom d’Epicur de Samos (341-270 aC). El seu pare era un atenès emigrat; ell, als divuit

anys, deixà Samos i se n’anà a Atenes per a restablir la seva condició de ciutadà i per a freqüentar les més reconegudes escoles; però les commocions polítiques eren tan grans (havia mort Alexandre) que aviat hagué d’abandonar-la. No hi podrà tornar fins al 307 a C, a l’edat de 34 anys, any en què, en una casa i un jardí adjunt, fundà la seva escola, el Jardí, un lloc on eren possibles el descans, la reflexió i els diàlegs o converses amb el mestre. El Jardí no era fonamentalment un centre de transmissió de coneixements, sinó un centre d’aprenentatge d’un estil de vida a la recerca de la felicitat. L’epicureisme té les seves arrels enl’escola pre-hel•lenística hedonista; també recupera l’atomisme de Demòcrit.Alguns autors afirmen que quan Epicur era un noiet acostumava a acompanyar la seva mare quan anava per les cases a recitar oracions purificadores o fórmules de protecció d’encantaments i que aquesta experiència marcà la seva filosofia; el cas és que ben aviat sentí un profund odi envers tota mena de supersticions i creences infundades: la lluita contra les supersticions, les pors i els neguits dels humans esdevindrà el tret dominant del seu pensament.Podríem afirmar que, per a Epicur, la filosofia té una funció fonamentalment pràctica; diu textualment: “Vana és la paraula del filòsof que no guareix els sofriments de l’home”. Així, doncs, de primer ha d’alliberar l’home de les pertorbacions que el neguitegen i, després, ha de conduir-lo a la conquesta de la felicitat. «El plaer és el bé més gran que expressa la nostra naturalesa [...] i per això diem que el plaer és el principi i la fi de la vida feliç, perquè l’hem reconegut com a bé primer i congènit, a partir del qual iniciem qualsevol elecció o aversió, i ens hi referim jutjant els béns segons la norma de la sensació». EPICUR, Carta a Meneceu «Dels desigs, els uns són naturals, els altres vans, i entre els naturals, n’hi ha que són necessaris i altres solament naturals. Dels necessaris, els uns són indispensables per a assolir la felicitat, altres per al benestar del cos, altres per a la vida mateixa. De manera que si els coneixem bé, sabrem relacionar cada elecció o cada refús amb la salut del cos o amb la tranquil·litat de l’ànima, car aquesta és la finalitat d’una vida feliç, i en vista d’això realitzem totes les nostres accions, per no sofrir ni sentir torbació. Tan aviat ho posseïm, qualsevol tempestat de l’ànima s’asserena, i l’home ja no té res més per desitjar. [...] Per això diem que el plaer és el principi i la fi de la vida feliç, perquè l’hem reconegut com a bé primer i congènit, a partir del qual iniciem qualsevulla elecció o aversió, i ens hi referim jutjant els béns segons la norma del plaer i del dolor. I puix que aquest és el bé primer i connatural, per aquest motiu no escollim tots els plaers, sinó que de vegades renunciem a molts, quan se’n desprèn una incomoditat encara més gran. I molts dolors els considerem preferibles als plaers, si ens reporten un plaer encara més gran quan més temps hàgim suportat el dolor. Cada plaer per la seva pròpia naturalesa és un bé, però no tots s’han d’escollir. De manera semblant cada dolor és un mal, però no sempre s’ha de defugir el dolor. A mesura dels guanys i perjudicis s’ha de jutjar sobre el plaer i el dolor, car de vegades el bé es converteix en mal, i d’altres el mal és un bé”. EPICUR, Carta a Meneceu

Debateu la idea que el motor últim dels nostres actes és el plaer. El paler com el criteri per jutjar el bé. Què en penses?

Màximes II. La mort no és res per a nosaltres; ja que allò que és dissolt ja no

té sensibilitat, i allòque no té sensibilitat no és res per a nosaltres. [Dolor] III. El límit de la grandesa dels plaers és l’abolició de tot patiment. A tot arreu on hi ha plaer, mentre aquest perdura, no hi ha patiment ni pena ni barreja d’aquestes dues coses. [Vida feliç i virtut] V. No és possible una vida feliç si no és assenyada, bella i justa, ni es pot viure amb seny, amb bellesa i amb justícia sense viure feliç. Qui no té allò amb què la vida és assenyada, bella i justa, no és possible que aquest visqui feliç. VII. Alguns han volgut ser famosos i cèlebres perquè creien que així obtindrien seguretat entre els humans. Si d’aquesta manera la seva vida és segura, han aconseguit un bé natural; però, si no és segura, no han aconseguit l’objectiu natural al qual tendiren des d’un principi. [Plaers] VIII. Cap plaer no és per ell mateix un mal. Tanmateix, allò que produeix certs plaers comporta un nombre més gran de molèsties que de plaers. [La vida del savi ] XV. La riquesa natural té uns límits i és fàcil d’aconseguir. La de les ambicions vanes no té cap límit. XVII. El just és absolutament impertorbable. L’injust va ple de moltíssima confusió. [Amistat ] XXVII. De totes les coses que la saviesa se’n procura per tal que la vida en la seva integritat sigui feliç, la més important, de molt, és el benefici de l’amistat. Poden ser tan valuoses 24 hores viscudes al límit, com 50 anys de placidesa? En quines raons es basa Epicur per preferir el plaer de l’amistat al de l’amor? Estàs d’acord amb aquest plantejament? Debateu sobre si els plaers del reconeixement social, que tant menyspreava Epicur, formen part de la nostra naturalesa.

Estoïcisme

A diferència de l’epicureisme, que amb el seu fundador quedà ben definit, l’estoïcisme és obra de diversos autors, i la doctrina del seu fundador no és pas idèntica a la formulada per estoics posteriors de la Roma imperial. L’estoïcisme té, doncs, un primer moment o període fundacional, amb Zenó de Cition, Cleantes i Crisip, els quals estableixen les bases de la doctrina estoica;un segon període, el d’introducció a Roma, i un tercer període, el de l’estoïcisme nou o imperial, una revifalla en ple Imperi romà protagonitzada per pensadors com Sèneca, Epictet o Marc Aureli.Zenó (332-262 aC), nascut a Cition (Xipre), és considerat el fundador de l’estoïcisme. Era un fenici hel•lenitzat la família del qual es dedicava al comerç: sembla que als 22 o 23 anys, quan per un afer comercial visità Atenes, quedà fortament impressionat en conèixer homes que afirmaven ser els autèntics deixebles de Sòcrates; eren els cínics. Aquests, especialment Crates, li mostraren un Sòcrates que encaixarà totalment amb l’ideal estoic; els estoics de tots els temps sempre admirararn l’autodomini socràtic davant el tribunal que el jutjava, la calma davant la immediata mort, la seva afirmació que és preferible patir una injustícia a cometre-la.Cap al 300 aC., Zenó començà a ensenyar l’ideal de vida que havia anat madurant a partir dels seus contactes amb cínics, megàrics i altres. El seu lloc de reunió era un pòrtic bellament pintat a l’Àgora d’Atenes; pòrtic pintat en grec és stoá poikile, de manera que els seus seguidors foren anomentats els del pòrtic, els estoics. Zenó ben aviat adquirí una gran reputació i, a diferència dels cínics, els seus oients pertanyien a totes les classes socials; fins i tot alguns d’ells ern molt poderosos. També a diferència dels epicuris, que rebutjaven tota implicació política, els estoics acolliren en la seva escola polítics i governants. L’ètica. Els estoics basen la seva ètica en l’acceptació del que s’esdevé i enl’absència de desig. Creuen que tot el que succeeix en el món està regit pel logos i que l’acceptació d’aqeust destí és la millor pauta ètica. L’ètica estoica estableix que, en un Univers determinat per un ordre racional, l’home només pot trobar la felicitat en l’acceptació de l’ordre còsmic. La llibertat humana rau en l’acceptació de la determinació, en l’acceptació del que és necessari i inevitable; no en la revolta davant l’inevitable. Si raonem correctament, conclourem que el millor és acceptar l’ordre natural. La virtut o excel•lència és viure d’acord amb la natura, i aquesta segueix un ordre inflexible, un destí. Malgrat aquest destí, aquesta connexió que encadena tots els esdeveniments, els estoics parlen de llibertat. Sembla com si per a ells, la llibertat no fos res més que conèixer el que s’esdevindrà i acceptar-ho. L’home lliure seria aquell que no permet que cap passió o desig pertorbi l’acceptació de l’ordre còsmic; aquesta impertorbabilitat és la virtut dels forts. Així, doncs, l’estoïcisme identifica la perfecció humana amb l’apatheia (absència de passions o desitjos); l’ideal és el de l’home impertorbable que continua immutable davant els infortunis.

Escepticisme L’escepticisme és una altra resposta filosòfica a la situació de pèrdua de referents. El seu nom prové del grec skeptomai, que vol dir examinar atentament.

Després de l’examen acurat de la realitat que l’envolta, l’escèptic considera que res no es pot conèixer amb exactitud i certesa. Podríem descobrir actituds escèptiques en molts pensadors que han qüestionat la possibilitat d’assolir veritats fermes; recordem, entre els sofistes, Gòrgies, aquell professor de la democràcia atenesa que considerava que no podem tenir seguretat en el coneixement.Actualment, la paraula escèptic està ben arrelat al nostre llenguatge quotidià; és una qualificatiu que sovint aplicam a les valoracions que impliquen manca de confiança en les possibilitats humanes de coneixement. Per exemple, si algú comenta que una teoria sobre el cosmos (com ara saber si és finit o infinit) li és indiferent perquè mai no es podrà saber si és vertadera o falsa, podem titllar-lo d’escèptic. El fundador de l’escepticisme hel•lenístic fou Pirró (360-275 aC), nascut a Èlide, una polis del Peloponès. Es dedicà a la pintura i fou deixeble del megàric Euclides, però quan Alexandre preparà la seva guerra contra els perses, s’allistà en el seu exèrcit i l’acompanyà en totes les seves campanyes fins a l’Índia. Hem de suposar que aquesta llarga expedició, en què observà pobles i costums ben diferents, el dugué a pensar que no hi ha cap fonament racional per a preferir una pauta de conducta o una acció moral a una altra. Així, pensà que era obligat d’acceptar els costums del país en què hom es trobava sense emetre cap judici valoratiu. Quins avantatges o inconvenients creus que pot tenir l’actitud escèptica? “No es pot conéixer la veritat de cap judici”, et sembla que aquesta és una afirmació de caràcter dogmàtic o escèptic? Creus que és una afirmació que es contradiu ella mateixa? Per què? Et sembla que l’escepticisme té més sentit en uns camps del coenixement humà que no en altres?

Recursos complementaris Cinema: Stone, Oliver (dir.) Alejandro Magno. 2004. Una aproximació al somni d’Alexandre el Gran d’unificar tot el món conegut Obres de consulta: Geymonat, ludovic. Historia de la filosofia y de la ciencia. Barcelona. Ed Crítica. 2006 Internet: http://www.cinicos.com

Tema 5

Dels orígens de la filosofia cristiana i l’escolàstica medieval… a la modernitat. El context històric Edat mitjana és el període comprès entre la caiguda de l’Imperi Romà (476) i l’inici del Renaixement (s.XV). – Els nous pobles anomenats «bàrbars» eren del tot aliens a l’herència cultural grecollatina i no coneixien la llengua grega, fet que provocà la desaparició de la major part de les obres dels grans filòsofs. –Fins els segles XIII i XV no es recuperaren per complet les obres d’Aristòtil i Plató respectivament. –L’església no perdé el poder amb la caiguda de Roma, puix fou l’únic poder que es mantingué. La seva principal funció fou la d’unir els diversos pobles. –Es pot dir que l’església fou el pont entre la cultura grecoromana i la dels nous pobles perquè feu la funció de conservar, recuperar i transmetre-la. –Els tres pilars de l’Edat Mitjana són: Papat, Imperi i Universitat.

Anselm de Canterbury – Uneix per complet fe i raó, de tal manera que la primera domina a la segona: no pretenc entendre per a creure, sinó creure per a entendre. –Argument ontològic: Déu és l’ésser major que el qual no res pot pensar-se. Si és allò més gran en la ment és necessari que per evitar contradiccions ho sigui també en la realitat. L’agument ontològic comença així: "Creiem que Nostre Senyor és una cosa sobre la qual no podem imaginar res més gran." Llavors, Anselm fa la gran pregunta: Déu existeix? Per respondre, primer intenta demostrar que "Déu existeix 'en l'enteniment': "L'impiu dirà que una cosa és existir en l'enteniment (ell diu entendre la idea de "Déu), però això no vol dir que existeixi en

realitat" Anselm justifica la seva suposició, usant l'analogia d'un pintor: "Quan un pintor imagina el que farà, té a la ment el que encara no ha fet, però encara no és a la realitat. Però quan ho ha pintat, existeix a la realitat i també al seu enteniment". Així, fins i tot l'impiu ha de reconèixer que a l'enteniment hi existeix quelcom sobre el qual no es pot imaginar res més gran, ja que quan ho sent ho entén, i tot el que s'entén és a l'enteniment." Ara Anselm introdueix una altra suposició: "I certament que una cosa sobre la qual no es pot imaginar res de més gran no pot existir només a l'enteniment: també es pot imaginar a la realitat, que és més gran i complet." Exemple: la major part de la gent preferiria uns 100 € reals a uns 100 € imaginaris "Així, si allò sobre el qual no es pot imaginar res més gran, només existeix a l'enteniment, es pot imaginar una cosa més gran (aquella que compleix totes les qualitats de la primera i a més existeix). Però això és impossible." Anselm creu que això és una contradicció. D'aquí, n'extreu la seva conclusió: "Existeix, llavors, allò sobre el que no es pot imaginar res més gran, tant en l'enteniment com a la realitat."

Escolàstica El XIII és el gran segle de la filosofia cristiana, que sorgí de la necessitat de defensar el dogma davant la proliferació de doctrines contràries o, si més no, perilloses. Aquestes doctrines derivaren cap a un racionalisme i naturalisme extremats, impulsades per la creixent circulació de traduccions d'obres filosòfiques dels antics grecs i dels àrabs. A través d'aquesta influència greco-àrab s’introduïren a Occident tot un seguit d'idees que s'oposaven clarament a creences tradicionals de la teologia cristiana, com les de la creació i la providència divines. La difusió de les obres d'Aristòtil i els seus comentaristes àrabs, especialment Averrois, provocà un impacte tan gran que no resulta exagerat definir els diferents corrents filosòfics del segle XIII per l'actitud que prengueren davant l'aristotelisme. - Els franciscans (Sant Bonaventura), seguint la tradició platònicoagustiniana, foren els més reacis a l'adopció de l'aristotelisme,

encara que al final n'acceptaren alguns aspectes. - Els dominics (Sant Albert, Sant Tomàs) adoptaren l'aristotelisme coma base de la seva filosofia, però el modificaren per tal de fer-lo compatible amb el dogma. - L'averroisme llatí (Siger de Bravant) considerà la doctrina d'Aristòtil, tal com l'havia interpretada Averrois, com la mateixa veritat, encara que es contradigués amb el dogma. - Els naturalistes d'Oxford (Grosseteste, Roger Bacon) partiren, malgrat les seves tendències agustinianes, dels aspectes físics i biològics d'Aristòtil per dedicar-se, més que a la metafísica, a les ciències, fins a convertir-se en els vertaders precursors del mètode experimental.

Sant Tomàs d’Aquino Sant Tomàs d'Aquino va néixer al castell de Roccassecca, prop d'Aquino, el 1225, i va morir a Fossanova el 1274. Teòleg i filòsof, és conegut també pels títols de Doctor comú i Doctor angèlic. –Hi ha dos tipus de coneixement:

–L’objecte final de tot coneixement és Déu, que és la veritat única i absoluta. –La teologia és l’arbitre de la filosofia. –Sant Tomàs creu possible l’existència d’una teologia no revelada construïda des de la raó. Aquesta teologia estudia la causa primera (Déu) i intenta explicar en primer lloc la seva existència i posteriorment les seves qualitats. –L’existència de Déu no és evident per a l’home de la mateixa manera que ho són els éssers en general; per això la demostració de Déu ha de ser racional i ha de partir de l’evidència d’aquests éssers. -Distinció entre l’Ésser pròpiament dit (Déu) i els éssers en general. Déu és l’Ésser perquè és l’únic que existeix per si mateix, els altres éssers existeixen en tant Déu els ha creat. –Distinció entre essència i existència. L’essència és el que defineix la manera de ser d’un ens determinat; l’existència és el fet d’existir. L’essència és independent de l’existència en tots els casos excepte en Déu. L’essència de Déu inclou precisament l’existència. Els demés éssers poden o no existir i s’anomenen contingents.

Les 5 vies: arguments per a l’existència de Déu. (tenen sempre la mateixa estructura: fet observable / principi metafísic / procés infinit / terminació / Déu) –Primera via: el moviment. «Déu és el motor immòbil» En el món hi ha coses que es mouen, i tot el que es mou és mogut per algun altra ésser. No és possible una successió indefinida de moviments, és necessari que quelcom sigui el principi del moviment que mou sense ésser mogut. Aquest principi és Déu. –Segona via: la causa eficient. «Déu és la causa primera» Tot el que existeix és efecte d’una altra cosa. Com en el cas anterior, no és possible l’existència d’una successió infinita de causes i efectes, per tant és necessari que hi hagi una causa que no sigui efecte de res. Aquesta causa primera és Déu. –Tercera via: la contingència. «Déu és l’ésser necessari» Els contingents són els éssers que existeixen però que no existiren en el passat ni existiran en el futur. Aquest pas del no existir a l’existir es dóna sempre per la intervenció d’un altre ésser que ja existeix, perquè allò inexistent no es pot donar existència a si mateix. Ara bé, cal pensar que hi ha d’haver quelcom que no rebi l’existència de res perquè existeix per si mateix. Això és Déu. –Quarta via: la perfecció. «Déu és l’ésser perfectíssim» Hi ha en la naturalesa uns ésser més perfectes que els altres. Aquestesperfeccions parcials han de ser part d’una perfecció absoluta de la qual participen i la qual els ha causat. Aquesta perfecció és Déu. –Cinquena via: l’ordre còsmic. «Déu és l’ésser intel·ligentíssim» L’univers és un cosmos o tot ordenat. Ara bé, els éssers que no estan dotats d’intel·ligència no poden ordenar-se a si mateixos, és necessari que hi hagi algun ésser intel·ligent que compleixi aquesta tasca ordenadora. És necessari doncs que existeixi una intel·ligència ordenadora suprema. Aquesta intel·ligència és Déu.

Recursos complementaris Cinema: Marcus, Paul. Nerón. 2004. L’ascens i la caiguda de l’emperador que va culpar els cristians dels seus deliris. Literatura: Vidal, Gore. Julià l’Apòstata. Ed 62. Barcelona. Novel·la històrica que ens aproxima a l’emperador Julià, emmarcada en el temps de formació del cristianisme. Eco, Umberto. Baudolí, barcelona. Booked, 2002. Interessant

novel3la per introduir-nos a l’ambient social del s. XIII Internet: http://www.cibernous.com/autores/taquino/ Audiovisuals: Sagan, Carl. Cosmos. 2004. Edició actualitzada dirigida per l’astrònom . És interessant el capítol sobre l’armonia dels mons, dedicat a Kepler. Obres de consulta: Thomas Kunh. La revolució copernicana. Barcelona. Ariel 1996. Un estudi fonamental sobre la ciència renaixentista.