Pdfc1

(COLOR) - Pub: PERIODICO ND CATALAN Doc: 00195M Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 00 Enviado por: Dia: 02/12/2005 - Hora: 00:25

portada,S

 y

DIVENDRES 2 DE DESEMBRE DEL 2005

CONSELL DE CENT 425-427 BARCELONA. TEL. 93.265.53.53

www.elperiodico.com www.grupozeta.es

DIRECTOR ANTONIO FRANCO

 One Blood 2 de Catalunya

i

dv.

Pàgines 2 a 4

El lleo del harold s'ha menjat al Rajoy

EL RESCAT. El president del PP és tret de l’aparell amb un dit fracturat. A la dreta, estat en què va quedar l’helicòpter després de perdre les hèlices i caure.

DOL A CASTELLDEFELS Pàgines 53 i 54

Un dels dos atracadors va sortir de la presó per malaltia incurable el 1992 TARDOR MOLT PLUJOSA Pàgines 44 i 45

La Generalitat deroga les mesures contra la sequera

01.pdf 1

Més Notícies

EL PREU DEL DINER AUGMENTA AL 2,25% Pàgines 28 i 29, i editorial

El BCE apuja els tipus d’interès per primera vegada en cinc anys El tipus d’interès del Banc Central Europeu 3,5

3,25%

3,0

Sergio Pitol, escriptor mexicà de culte, guanya el premi Cervantes Pàg. 78 i 79

AHIR

2,25%

2,5 2,0

L’Espanyol suspèn la junta d’accionistes per una fallada del sistema informàtic Pàg. 70 i 71

AVUI AMB EL PERIÓDICO

2,00%

1,5 2002

2003

2004

2005

15/11/09 8:58 8:55

(COLOR) - Pub: PERIODICO ND CATALAN Doc: 00395M Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 01 Enviado por: Dia: 02/12/2005 - Hora: 02:38

Tema del dia

81 AL JUNY DEL 2002, UN HELICÒPTER ES VA ESTAVELLAR AL PALLARS

DIVENDRES 2 DE DESEMBRE DEL 2005

N Sobresalt polític

Hi van morir els pilots, dos termògrafs, un directiu d’Endesa, dos funcionaris i la delegada de la Generalitat a Lleida.

82 EL 16 D’AGOST D’AQUEST ANY QUEIEN 2 APARELLS A AFGANISTAN

83

Un total de 17 militars espanyols van morir quan els dos helicòpters van caure a conseqüència d’un accident.

ELS APARELLS QUE VOLEN EN CIUTATS HAN DE TENIR DOS MOTORS

L’accident 0 -4 M

MADRID

PLAÇA DE TOROS DE MÓSTOLES

A-5 ALCORCÓN LEGANÉS GETAFE FUENLABRADA N

0

LLOC DE L’ENLAIRAMENT

5 KM

LA SEQÜÈNCIA DE L’ACCIDENT

1

L’APARELL S’ENLAIRA VERTICALMENT

2

GUANYA ALÇADA I ES DIRIGEIX CAP A L’EXTERIOR

3

4

COMENÇA A GIRAR I CAU

5

XOCA CONTRA UN MUR BAIX

QUEDA A TERRA SOBRE EL COSTAT ESQUERRE

LES POSSIBLES CAUSES

Ve de la pàgina anterior guardar repòs, però demà participarà en l’acte del seu partit contra l’Estatut. Aguirre, després d’un reconeixement mèdic, va reprendre l’activitat poc després del sinistre. L’aparell sinistrat era un Bell 206LT Twin Ranger, i just dimecres havia renovat el certificat d’aeronavegabilitat. Pertany a l’empresa alacantina Helisureste, que compta amb 41 helicòpters similars i 8 avions aerotaxi. Aquesta firma ha obtingut contractes de lloguer d’autonomies governades pel PP. L’aparell sinistrat ahir, matrícula EC-HCT, havia estat contractat pel Govern de Jaume Matas com a ambulància. CCOO va denunciar el 2004 irregularitats en els concerts d’aquest servei i va assenyalar que l’helicòpter no complia els mínims exigits. A aquest fet també s’hi van sumar «irregularitats» denunciades pel Col.legi Oficial de Pilots d’Aviació, però la Fiscalia va arxivar el cas i l’helicòpter va ser traslladat a Madrid. Ahir, el president de l’Associació

01.pdf 2

de Pilots d’Helicòpters, Mariano Aguilera, va atribuir l’accident al disseny previ de l’operació. Segons Aguilera, les previsions no van ser adequades i el marge de seguretat dels pilots «estava al límit». «Una plaça de toros no és un heliport», va concloure, en referència a les males condicions del lloc per poder efectuar una maniobra com la que ahir finalment va acabar en un accident. «No sé a qui se li ha pogut acudir utilitzar una plaça de toros com a lloc d’aterratge i enlairament –es va preguntar– d’un aparell d’aquest tipus». Aguilera també va assenyalar la relació entre pes de la càrrega i potència de les turbines com una altra de les possibles causes del sinistre: «Aquest model no va sobrat de potència i, carregat amb sis persones, requereix un espai per maniobrar bastant més ampli que el recinte escollit». La investigació de la Direcció General d’Aviació Civil, dependent de Foment, durarà previsiblement un mes, i en els pròxims dies finalitzarà les seves indagacions l’empresa propietària de l’aparell. H

Opinió dels tècnics

Explicació del pilot

Són els helicòpters de doble turbina. Si en ple vol en falla una, el pilot pot operar amb l’altra fins a efectuar un aterratge.

l’helicòpter LLOC DE LA CAIGUDA

MÓSTOLES

el Periódico 3

PRINCIPALMENT UNA FALLADA DE POTÈNCIA DE L’APARELL

INSTAL·LACIÓ ERRÒNIA. UNA PLAÇA DE TOROS NO ÉS UN HELIPORT

NO ÉS UN HELICÒPTER ADEQUAT PER SOBREVOLAR POBLACIONS DENSES

SOBRECÀRREGA DE PERSONES I COMBUSTIBLE PER A AQUEST APARELL EN AQUEST ESPAI LIMITAT

AMB PERMÍS I DE LLOGUER < L’helicòpter que es va estavellar ahir amb Mariano Rajoy, Esperanza Aguirre, l’alcalde de Móstoles i un càmera de televisió a bord era un biturbina model Bell 206-LT Twin Ranger, fabricat fa 9 anys, amb capacitat per a set persones. En el moment de l’accident anava amb sis persones a bord comptant-hi el pilot i el copilot. L’aparell va equipat amb un motor Allison de 420 cavalls de potència i arriba a una velocitat de creuer de 213 quilòmetres per hora. < L’helicòpter sinistrat havia estat llogat pel Govern de la Comunitat de Madrid a l’empresa Helisureste, que té la seu a l’aeròdrom de Muchamiel (Alacant). El lloguer va ser formalitzat a través de la Conselleria de l’Interior, de la qual és titular el vicepresident Alfredo Prada. Aquest aparell estava destinat a la Brigada Especial de Seguretat de la Comunitat de Madrid (Bescam) a Móstoles.

Una ràfega de vent sobre les grades de la plaça va desequilibrar l’helicòpter

8-10 m 4m 10 m EL BELL 206-LT TWIN RANGER

Portava sis ocupants

1,93 m 13 m FABRICACIÓ ADQUIRIT

1994 MOTORS 2005 AUTONOMIA

Biturbina PES 1.246 kg PES CARREGAT 2.046 kg 463 km VELOCITAT MÀX. 200 km/h CAPACITAT 7 persones JORDI CATALÀ

15/11/09 8:58 8:55

(COLOR) - Pub: PERIODICO ND CATALAN Doc: 00295M Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 01 Enviado por: Dia: 02/12/2005 - Hora: 02:39

2

DIVENDRES 2 DE DESEMBRE DEL 2005

Connexió a internet: http://www.elperiodico.com

TEMA DEL DIA

el Periódico

Pàgines 2 a 4

Sobresalt a Móstoles 1

33 LA SEQÜÈNCIA - 1. El president del PP, Mariano Rajoy; la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, i Esteban Parro, alcalde de Móstoles, a punt d’enlairar-se. 2. L’helicòpter s’eleva des del centre de la plaça de toros. 3. Després de la caiguda, Rajoy ha pogut sortir ja de l’aparell i Aguirre és auxiliada per fer el mateix.

SINISTRE AERI SENSE VÍCTIMES

Rajoy i Aguirre sobreviuen a un accident d’helicòpter a Madrid El líder del PP es trenca un dit al caure l’aparell a l’enlairar-se de la plaça de toros de Móstoles RAIMUNDO CASTRO / LUIS DÍEZ MADRID

uan van trepitjar el terra no s’ho creien. El líder del PP, Mariano Rajoy, i la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, van salvar ahir la vida en la caiguda de l’helicòpter en què acabaven d’enlairar-se de la plaça de toros de Móstoles (Madrid). Per fortuna, encara que l’aparell va caure des d’una altura de vuit metres i el motor es va mantenir encès diversos minuts després de tocar terra, no va explotar. Rajoy va patir la fractura d’un dit i la luxació d’un altre, i Aguirre, només lleus cops. L’Associació de Pilots d’Helicòpters va denunciar que el pla de vol no complia les mínimes garanties de seguretat. Havia de ser una jornada més en

Q

01.pdf 3

l’agenda de Rajoy. Acompanyat per la presidenta madrilenya, va agafar a Madrid un autobús ple de periodistes amb destí a Móstoles. A l’arribarhi, cap a les 12.15 hores, l’esperava un helicòpter amb què la nova Brigada Especial de Seguretat (Bescam) pretén prevenir la delinqüència a la Comunitat de Madrid. Tot anava segons el que estava previst fins que l’aparell es va enlairar des del cós de la petita plaça de toros. A més de Rajoy i Aguirre, hi anaven l’alcalde de Móstoles, Esteban Parro (PP), el càmera d’Antena 3-TV Fernando Maté i els dos pilots, que van sortir il.lesos. / El Bell 206-LT Twin Ranger de la Bescam va pujar vuit metres i, al superar les set grades de ciment, va canviar de rumb per sor-

FENT VOLTES

L’Associació de Pilots denuncia que el pla de vol no tenia les mínimes garanties de seguretat

presa i va caure bruscament fent voltes. L’hèlice de cua es va trencar a l’ensopegar amb el mur de totxo que tanca el recinte, a l’altura de la porta de la infermeria, i a partir d’allà l’aparell va caure a plom fins a terra. Les hèlices superiors van sortir disparades fetes miques, van impactar en alguns vehicles i van quedar escampades en diversos metres a la rodona. / Els conductors dels cotxes oficials i els escortes que estaven fora del recinte, a tocar de la porta de quadrilles, van córrer a treure amb rapidesa els ocupants de l’aparell. L’helicòpter seguia encès i treia fum pels tubs d’escapament del sostre. Pedro Ruiz, conductor de l’autobús del PP, va témer que l’aparell explotés i va bus-

L’EXTINTOR NO VA SER NECESSARI

el precedent LA CARA DE LA FORTUNA < Rajoy va patir un accident que li podria haver costat la vida fa 26 anys, a Palas de Rey (Lugo). El líder del PP va viatjar a Galícia per celebrar que havia aprovat les oposicions de registrador de la propietat, i el turisme que conduïa va caure per un terraplè. Va patir greus ferides a la cara, però va poder pujar a la carretera i demanar ajuda. Des d’aleshores es va deixar barba per amagar les cicatrius.

car un extintor que, finalment, va resultar innecessari. «ALLÒ NO ANAVA BÉ» / Rajoy va ser ingressat a l’Hospital de Móstoles, on li van enguixar dos dits –el tercer i el quart de la mà dreta– amb immobilització fins a l’avantbraç. Cap a les onze de la nit se li van repetir algunes proves i a les 0.30 hores de la matinada va abandonar finalment el centre hospitalari. Al sortir va explicar que, al pujar a l’helicòpter, va tenir «una barreja d’intuïció i coneixement» que tindrien un accident. «Jo vaig veure que allò no anava bé. I així els ho vaig dir als meus companys», va subratllar. Rajoy va suspendre la seva agenda d’avui per

Passa a la pàgina següent

15/11/09 8:58 8:55

(COLOR) - Pub: PERIODICO ND CATALAN Doc: 02395B Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 00 Enviado por: Dia: 01/12/2005 - Hora: 22:35

8

DIVENDRES 2 DE DESEMBRE DEL 2005

Opinió

el Periódico

PETIT

El punt de vista

OBSERVATORI

EL GOL D’ABÀS SUAN El golejador palestinoisraelià del Camp Nou, un ídol dels joves àrabs, assumeix la seva doble condició JOSEP MARIA VICENÇ

Villatoro*

imarts passat, el jugador Abàs Suan va marcar un gol al Camp Nou, en el partit entre el Barça i un combinat palestino-israelià. Era un gol important i significatiu. Alguns diaris deien que el jugador que l’havia marcat era israelià. Altres deien que era un palestí. Tots tenien raó. Abàs Suan és àrab, de religió musulmana i de nacionalitat israeliana. Per tant, és israelià de ciutadania, de passaport, jugador de la selecció israeliana de futbol, i àrab palestí de nacionalitat i de sentiment. El seu gol al camp del Barça va ser històric. Però aquest no és el gol més històric que ha marcat. Aquest mateix any, per Setmana Santa, es van enfrontar al camp de Ramat Gan, a Tel Aviv, la selecció d’Israel i la selecció d’Irlanda en la fase classificatòria del Mundial d’Alemanya. Tot i els seus bons resultats contra França i contra Suïssa, si perdia aquell partit, Israel quedaria pràcticament eliminada. I les coses se li van complicar aviat. Els irlandesos van marcar de seguida, anaven passant els minuts i Israel no acabava de reaccionar. En el minut 73, l’entrenador israelià va deci-

D

dir treure al camp Abàs Suan, que havia començat el partit de suplent. Uns minuts més tard, aquest jugador va marcar el gol de l’empat definitiu contra Irlanda. L’estadi va enfollir. A la gespa, els jugadors s’abraçaven celebrant un empat que encara els donava opcions a classificar-se, que després no es van confirmar. A les graderies, un públic majoritàriament jueu va començar a cridar el nom d’Abàs Suan, el jugador àrab que acabava de donar esperances a Israel. Tot el camp, o si més no la immensa majoria del camp, cridava el seu nom.

ÒBVIAMENT, el públic de Ramat Gan sabia perfectament què cridava. Cridava amb fervor el nom d’un jugador araboisraelià que és un veritable ídol per als joves àrabs tant dels territoris israelians com dels que administra l’Autoritat Nacional Palestina. Abàs Suan és un símbol nacional palestí. És el capità del Xaknine, un equip àrab que juga la Lliga israeliana en representació d’un municipi de Galilea de majoria àrab i ciutadania israeliana. L’ajuntament de la població és qui administra aquest equip, que a la Lliga no ha fet grans resultats, però que deu fer un parell d’anys que va guanyar la Copa d’Israel. Un equip àrab on, per cert, juguen mitja dotzena de futbolistes jueus i em sembla que un de brasiler. Quan el Xaknine va guanyar la Copa d’Israel, va ser una festa àrab impressionant.

el pols de la premsa internacional CARLOS

Elordi

¿QUI ES CREU GEORGE BUSH? viat se sabrà si el discurs sobre l’Iraq que George Bush va pronunciar dimecres davant dels cadets de l’acadèmia naval d’Annapolis ha modificat l’actitud que els nord-americans tenen sobre la qüestió. I és aconsellable no fer previsions sobre l’humor d’aquella gent, ni en aquesta ni en altres qüestions. Però, a l’espera de les dades, es pot anotar que els dos diaris que més influeixen en la formació de l’opinió de les elits nord-americanes –THE NEW YORK TIMES i THE WASHINGTON POST– han rebutjat el missatge del president. El primer d’aquests, fins i tot amb tons irats: «És un president atribolat i tancat en el seu cercle íntim que ha perdut totalment la connexió amb la gent. És obvi des de fa mesos que els nord-americans no pensen que la guerra vagi preci-

A

01.pdf 4

Alguns diuen que quan els àrabs israelians van sortir al carrer a celebrar el triomf, es va produir la manifestació més gran d’aquesta comunitat en els últims 50 anys. El primer ministre Sharon va trucar als directius del club per felicitar-los per la seva victòria. Per tant, Abàs Suan, l’autor del gol al camp del Barça, i l’autor del gol de l’empat a Ramat Gan contra Irlanda, és un jugador amb una forta càrrega simbòlica, que tothom coneix i de qui tothom sap l’origen, la religió i la significació pública. Per això, a Israel, després del partit contra Irlanda, es va produir una certa

La història del futbolista revela que el Pròxim Orient no és un ‘western’ de bons i dolents curiositat periodística. Com en tots els partits internacionals, l’Israel-Irlanda havia començat amb la interpretació dels respectius himnes nacionals. El d’Israel és Hatikvà, l’esperança, un himne sionista que glossa el retorn dels jueus a Terra Santa. Com que Abàs Suan va començar el partit de suplent, no es va veure per televisió si cantava l’himne israelià des de la banqueta, com feien els seus companys de selecció jueus. Només es va veure el que feien els titulars sobre la gespa. Li van preguntar a tort i a dret, perquè era significatiu: «¿Has cantat l’himne d’Israel, de la banqueta estant?». Durant uns

quants dies, Abàs Suan es va negar a respondre la pregunta. Al final la va respondre, diria que en un diari estranger. Jo, si més no, ho vaig veure al Corriere della Sera. I va respondre que sí, que havia cantat l’himne israelià perquè ell es considera israelià i palestí, amic i company dels altres jugadors de la selecció. I que l’havia cantat per respecte a tots ells.

LA HISTÒRIA

dels gols d’Abàs Suan no agrada a tothom. Ni a Israel ni a Palestina. Però és la que és. I en qualsevol cas, ens dibuixa un Pròxim Orient més complex, més ric de matisos, també més esperançat del que de vegades ens pinten les visions maniquees en la distància. De vegades ens expliquen la història i el present del Pròxim Orient com un western. En un western, en una pel . lícula de bons i dolents, no hi té lloc la història d’Abàs Suan, el seu gol al camp del Barça, el seu gol al camp de Ramat Gan amb la samarreta de la selecció israeliana, el públic jueu corejant el seu nom, la relació amb l’himne. Les coses són més complicades en la realitat que en els esquemes. Cadascú pot llegir l’exemple d’Abàs Suan com més li convingui. Tots l’hauríem de llegir com un senyal de complexitat i jo diria que també com un senyal d’esperança. H *Periodista i escriptor.

sament bé. I aquella gent necessitava que el seu president els comuniqués que ho sap. Volien que els digués que ha après dels seus errors, que ha canviat de rumb i que té un pla realista per aconseguir la suficient seguretat a l’Iraq per tal que les tropes nordamericanes puguin retirar-se d’allà. Però el discurs de Bush ha estat un refregit del reiterat i habitual argument que les coses van bé. Sobre la crucial qüestió de l’estat en què es troben les forces militars iraquianes, el president va ser particularment optimista i enganyós. Els nord-americans han demanat clamorosament que es fixin uns objectius creïbles a l’Iraq, però Bush va tornar a la idea de quedar-s’hi fins a ‘la victòria total’. Aquest president sembla que està més lluny de la realitat del que ho estava Richard Nixon al Vietnam». 33 La valoració final de The Washington Post no ha quedat gaire lluny de la del seu col.lega novaiorquès, però, en el seu cas, Bush no ha estat l’únic criticat: «Encara que ningú ho reconegui, en cercles polítics de Washington hi ha un acord substancial al voltant de l’estratègia que ahir va definir el president. Molts congressistes demòcrates coincideixen amb els seus principals elements. Els generals que treballen amb Bush han elaborat un calendari per a la retirada de tropes i rellevants demòcrates ho recolzen: aquest pla preveu la reducció dels efectius nord-americans de 160.000 a 100.000 durant l’any 2006. Però aquesta estratègia implica que s’assoleixin una sèrie d’èxits en els pròxims mesos que s’acosta al que seria miraculós: l’aparició de desenes de milers de militars iraquians capacitats; aconseguir un acord polític entre xiïtes, sunnites i kurds; la formació d’un Govern democràtic que funcioni; l’acceleració de la reconstrucció; una significativa caiguda de la insurgència i la re-

The Independent qüestiona a la seva portada que Bush parli de «victòria» a l’Iraq. ducció en un 40% de les tropes nord-americanes. Però, ¿què passarà si els líders iraquians rebutgen el compromís i volen dividir el país en diferents parts? ¿I si les tropes iraquianes no aconsegueixen controlar la insurgència a les zones de les quals es facin càrrec? Bush continua subestimant la magnitud del desafiament». 33 Per la seva part, el britànic THE INDEPENDENT ha obert la primera amb una eloqüent pregunta: «¿De quina victòria parla, senyor president?». I THE GUARDIAN s’ha afegit a l’escepticisme del seu col.lega: «Fins i tot el seu sempre lleial Tony Blair ja ha començat a parlar de retirar les tropes. Encara que el comandant en cap nord-americà recorregués al record emotiu del que va passar el 1945, el que és absolutament cert és que la ‘victòria total’ de què va parlar és una fantasia perillosa». H

Espinàs TÍPIC D’AQUÍ... I D’ALLÀ legeixo La Fura, l’incombustible setmanari –ja ha passat dels 1.200 números– que es distribueix gratuïtament pel Penedès, i per alguns punts d’Anoia i el Garraf. Hi trobo tres pàgines dedicades al Halloween, una celebració de Tots Sants que últimament ha aparegut a Catalunya. Al segle X abans de Jesucrist, els celtes d’Irlanda, Escòcia, Anglaterra i el nord de França, el 31 d’octubre celebraven una festa pagana anomenada Samhain. Tot el poble es reunia al voltant de la foguera, bevien molt, es disfressaven amb pells i caps d’animals i encenien espelmes per comunicar-se amb els difunts. Quan el papa Gregori II va instaurar la festa de Tots Sants, ¿era, com en altres casos, l’adaptació cristiana d’un costum pagà? La protagonista de Halloween és la carbassa, en la qual es fan uns forats que recorden un ulls, un nas i una boca, i a dins s’hi posa una espelma encesa. Diu La Fura, amb raó, que Halloween «és un exemple de les festes forasteres que darrerament s’estan implantant en detriment de les nostres celebracions més típiques». En aquest cas, la castanyada. I que segurament això és producte de la globalització. Però aquest estiu em vaig endur una sorpresa. Caminant per pobles del Somontano, a l’Aragó, vaig descobrir que per Tots Sants els nens recullen carbasses, les buiden, hi posen a dins una espelma encesa... I que aquest costum és molt antic, de quan no hi havia ni televisió ni globalització. No hem d’oblidar mai que les festes rituals i els plats populars estan més escampats que no sembla. ¿Què és la pizza si no una mena de coca de recapte? «Això és típic d’aquí», diuen els meus amics del Pallars. Però en els diversos territoris que tenen farina, és natural que la pastin en forma de coca i que hi posin al damunt els vegetals o els embotits de què disposen. La televisió i la comercialització poden internacionalitzar un costum. Que per a nosaltres és foraster. Però per als aragonesos que he tractat és un costum propi. I, és clar, la difusió del Halloween no els escandalitza. H

L

15/11/09 8:58 8:55

(COLOR) - Pub: PERIODICO ND CATALAN Doc: 02295B Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 00 Enviado por: Dia: 01/12/2005 - Hora: 23:41

DIVENDRES 2 DE DESEMBRE DEL 2005

Opinió

el Periódico 7

L’article del dia

El bitllet

EN DEFENSA DE LA CONSTITUCIÓ

IDENTITATS PERDUDES

Oposar-se, com fa el PP, a renovar la Carta Magna és un dels pitjors atacs a la seva estabilitat JAVIER

Pérez Royo*

n totes les democràcies normalitzades, l’instrument de defensa de la Constitució són les clàusules de reforma. Aquest va ser un dels grans descobriments del constituent dels Estats Units l’any 1787. Per primera vegada es va diferenciar normativament el poder constituent dels poders constituïts, es va limitar la potestat d’aquests últims per modificar el resultat del pacte constituent actuant de manera ordinària i es va contemplar un procediment perquè es pogués revisar de manera jurídicament ordenada el contingut de l’esmentat pacte. La reforma es va definir simultàniament com el límit jurídic que impediria que es creés dret anticonstitucional pels poders constituïts, però també com la via jurídica a través de la qual la societat podria procedir a renovar, quan calgués, el pacte constituent originari. En aquesta combinació de límit i de via és on rau l’espai de la reforma com a instrument de defensa de la Constitució. Ha d’impedir que sigui vulnerada, però també ha de possibilitar que s’adapti als canvis que inevitablement es produeixen en societats que són extraordinàriament dinàmiques. A empentes i rodolons, l’institut de la reforma es va anar imposant en el constitucionalisme europeu. En el dia d’avui ja ningú discuteix que és l’instrument de defensa per excel.lència de la Constitució democràtica, en què descansa el seu propi valor normatiu. Però més important que aquest consens teòric és el consens pràctic que s’ha anat produint en l’ús de la

E

Família tipus

reforma per tots els països democràticament constituïts. Ja que el més decisiu és això últim. Tots els països democràticament constituïts es caracteritzen perquè reformen periòdicament les seves constitucions. Són democràtics, es mantenen com a països democràticament constituïts, perquè reformen les seves constitucions; i reformen les seves constitucions perquè estan democràticament constituïts. La utilització de la reforma és un dels millors indicadors de la salut de la democràcia, en la mesura que, a través seu, es produeix la renovació del pacte constituent, la incorporació a aquest dels ciutadans que no hi van poder participar. A través de la reforma s’expressa la solidaritat intergeneracional, que és l’única que pot donar estabilitat indefinida a una fórmula de convivència. Per això quan un país no és capaç de reformar la seva Constitució, vol dir que té un problema molt seriós.

AIXÒ ÉS el que passa a Espanya. Més ben dit, això és el que ha estat passant a Espanya des que es va iniciar l’aventura de l’Estat constitucional a començaments del segle XIX. Aquest és un dels fets diferencials del constitucionalisme espanyol respecte del constitucionalisme europeu occidental. Els altres països europeus han fet ús de la reforma en el passat, i en el present segueixen fent-ne ús. A Espanya, per contra, no hem estat mai capaços de reformar la Constitució, sinó que periòdicament hem canviat de Constitució. I continuem sense ser-ne capaços. Amb la Constitució del 1978 vam aixecar moltes de les hipoteques que havien dificultat la possibilitat mateixa d’estabilitzar un règim constitucional del nostre país, però encara en falta aixecar algunes més. I entre elles destaca la nostra incapacitat per reformar la Constitució.

perquè volem i no perquè no tinguem més remei que fer-ho. Això és el que significa la reforma.

SOTA AQUEST

SILVIA ALCOBA

Un país incapaç de pactar una reforma constitucional té un problema molt seriós Sembla que els espanyols únicament som capaços de posar-nos d’acord per fixar la nostra fórmula de convivència quan no tenim més remei que fer-ho. Els nostres pactes constituents són el resultat de la necessitat i no pas d’un acord voluntàriament assolit en condicions de llibertat. Després de la mort del general Franco, ens vam posar d’acord perquè no podíem no posar-nos-hi. Però transcorreguts 30 anys des d’aleshores, i després de 27 anys de vigència ininterrompuda de la Constitució, som incapaços d’arribar a un acord per introduir alguna reforma, malgrat que tothom coincideix a dir que n’hi ha algunes, com la del Senat, que són imprescindibles. A Espanya, el pacte constituent ha estat sempre expressió de la necessitat i no de la llibertat. Ens hem de demostrar a nosaltres mateixos que som capaços de renovar la nostra voluntat de viure junts

signe va començar l’actual legislatura. Davant del tancament constitucional progressiu del PP, que va passar d’incloure la reforma constitucional del Senat en el seu programa electoral del 1996 a l’anatematització de qualsevol proposta de reforma com un acte anticonstitucional des que va arribar al Govern, el partit socialista, a conseqüència de la renovació generacional de la seva direcció, ha convertit la reforma del bloc de la constitucionalitat –Constitució i estatuts– en un dels eixos vertebradors de la seva política. No sembla que el projecte socialista pugui acabar obrint-se camí. Llevat que la posició del PP canviï de manera radical, les reformes que es facin seran les que es puguin fer sense comptar amb ell, com previsiblement passarà amb la reforma de l’Estatut i, molt probablement també, amb la de l’Estatut andalús. Vol dir, doncs, que estem entrant en una fase d’estancament constitucional preocupant. El tancament davant de qualsevol mena de reforma, disfressat de defensa de la Constitució, i exemplificat de manera eloqüent per la concentració promoguda pel PP aquest dissabte a la Puerta del Sol, és un pèssim indicador de l’estat de salut del nostre text constitucional. El que formalment es presenta com una defensa de la Constitució és materialment un dels pitjors atacs que se li poden dirigir. L’evidència empírica de la qual disposem indica de manera concloent que les constitucions que no es reformen es moren. H *Catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Sevilla.

AURELI

Gracia* Mossegada per un gos, es va quedar sense nas, llavis, mentó, ni paladar. Va perdre el rostre. Impossible reconstruir-lo amb teixits propis. Els cirurgians francesos li han trasplantat la cara d’una pacient cerebralment morta. No és la seva, però ha recuperat una imatge. A Espanya, un comitè d’ètica mèdica va desaconsellar al març aquest tipus de trasplantaments i va assenyalar un risc d’efectes psicològics negatius per pèrdua d’identitat. Deu ser espantós enfrontar-se al mirall, a l’entorn o a un mateix, i no reconèixer la pròpia imatge. Però, ¿quina imatge li quedava a la dona sense cara quan les seves faccions havien estat eliminades? ¿On havia anat a parar la seva identitat? Condemnada a exhibir la seva cavitat deforme o a tapar-la amb una careta, ¿no hauria patit efectes psicològics encara pitjors si se li hagués prohibit el trasplantament? Ningú es qüestiona res sobre les seqüeles psíquiques d’uns llavis plens de silicona, un nas modificat o una cara jove esculpida a bisturí sobre un cos i uns ànims que ja no ho són. Com si el preu psíquic per aquests retocs fos un tribut menor del suposat benefici estètic. Els grans cremats, els accidentats facials greus, els que no poden recuperar un aspecte humà amb els seus propis teixits i que no busquen canviar la seva imatge per vanitat, sinó perquè en necessiten una, han de poder aprofitar el progrés de la immunosupressió en medicina i de la psicoteràpia en psicologia per optar a un trasplantament. El risc no és perdre la identitat, ja l’han perdut; l’esperança és recuperar-la en part. H *Psicoanalista.

Horacio Altuna

GRUPO ZETA: Fundador: ANTONIO ASENSIO PIZARRO. President: Francisco Matosas. Vicepresident Executiu: Antonio Asensio Mosbah. Consellers: J. M. Casanovas, Serafín Roldán i Jesús Castillo. Secretari: J. R. Franco. Vicesecretari: E. Valverde. Conseller Dtor. General: J. Castillo. Dtor. Editorial i de Comunicació: M. Á. Liso. Comitè Editorial: J. M. Casanovas, A. Franco, M. Á. Liso, J. Maraña, J. Oneto i J. Rivasés. Dtor. general de Premsa: Román de Vicente. Dtor. general de Serveis Corporatius: Conrado Carnal. Dtor. general de Revistes: Alfredo Castro. Dtor. general de Distribució: V. Leal. Dtor. general de Llibres: Juan Pascual. Dtor. de control: J. Martínez. EDICIONES PRIMERA PLANA: Directors: J. G. Miquel (comunicació), M. Moya (producció), M. Fañanás (r. externes), D. Segura (promocions), C. Mateu (sistemes), P. Vidal (compres), J. Sicart (administració), X. Badia (control gestió), J. L. Busquets (tresoreria), D. Casanovas (recursos humans), C. Moreno (adm. redacció). Ediciones Primera Plana S.A. Consell de Cent, 425-427, 08009 Barcelona. T: 93 265 53 53. Fax: 93 484 65 12/13. Delegació a Madrid: O’Donnell, 12, 28009 Madrid. T: 91 586 97 00. Fax: 91 586 97 29/30. Impressió: Gráficas de Prensa Diaria. Dtor. gerent: E. Ripollès. Directors: L. Miranda (tècnic i producció). Distribució: Logística de Medios Catalunya S.L. Bailèn, 84, 2a planta. 08009. Barcelona. T: 93 484 66 00. Fax: 93 484 66 35. Publicitat: Zeta Gestión de Medios. Dtor. gerent: P. San José. Directors comercials: S. Germán (Catalunya), Á. Manso (Madrid). Consell de Cent, 400. T: 93 265 53 53. Classificats: T: 93 265 57 27. Fax: 93 246 54 51.

01.pdf 5

15/11/09 8:58 8:55

(COLOR) - Pub: PERIODICO ND CATALAN Doc: 02195B Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 00 Enviado por: Dia: 02/12/2005 - Hora: 00:08

Opinió 6

DIVENDRES 2 DE DESEMBRE DEL 2005

Connexió a internet: http://www.elperiodico.com

OPINIÓ

LA PREGUNTA DEL DIA

el Periódico

¿Entendrem que encara s’ha d’estalviar aigua malgrat que s’hagin aixecat les restriccions? PÀGINES 44 I 45

Editorials

L’actualitat

Pugen els tipus d’interès

S’ha d’aclarir amb rigor l’accident de Móstoles

Els fracassos de Castelldefels

l Banc Central Europeu (BCE) ha apujat el tipus d’interès del diner fins al 2,25%. Aquesta decisió suposa, de manera immediata, que tots els préstecs demanats amb la referència lligada al preu de l’euro als mercats monetaris seran més cars de tornar. Els que en els últims anys han contractat hipoteques acceptant que la quota mensual estigui vinculada al preu del diner s’hauran d’ajustar una mica el cinturó. Per cada 6.000 euros –un milió de pessetes– que tinguin de préstec hipotecari, pagaran un euro més en la quota mensual per tornar el crèdit. Aquesta decisió del BCE suposa, a més a més, que als espanyols se’ns acaba una llarga etapa de diner barat, en què les coses globalment han anat a tota vela. Créixer el doble de la mitjana de la UE, gràcies en part al mercat immobiliari, ha estat una bona aportació per al PIB. Però s’ha fet a costa de mantenir el doble d’inflació que els nostres socis de l’euro. Ara aflora i ens dóna un avís el nostre punt feble: si està començant un canvi de cicle dels tipus d’interès a l’eurozona, l’economia espanyola se’n pot ressentir excessivament, ja que les famílies d’aquest país estan massa endeutades per afrontar més despesa hipotecària.

Sort que va ser la fortuna i no la fatalitat la que es va aliar ahir amb Mariano Rajoy i Esperanza Aguirre quan el seu helicòpter va caure a l’iniciar un vol a Móstoles (foto). Però el factor sort no ens ha d’estalviar ara la necessària i exhaustiva investigació sobre si hi va haver imprudències en aquest sinistre que va afectar el president del PP i cap de l’oposició i la presidenta de la Comunitat de Madrid. S’han d’aclarir tots els detalls i determinar què va passar i què es va fer malament.

El fiscal en cap de Catalunya, José María Mena, es va sumar ahir als que subratllen que el triple homicidi de Castelldefels posa en qüestió el nostre sistema penal. Hi ha diversos fracassos junts. El més sorprenent, que el presumpte autor material sortís de la presó el 1992 per una malaltia «incurable». Amb el nou Codi Penal, els culpables dels assassinats no podran sortir al carrer amb la rapidesa amb què ho va fer el gran d’ells després de les seves anteriors condemnes. Però la incapacitat de la presó per rehabilitar continuarà sent pràcticament la mateixa que fins ara. I el sistema de justícia juvenil tampoc té encara els recursos suficients per frenar a temps les incipients carreres delictives.

E

Baixen les comissions per pagar amb targeta Els comerciants i les entitats financeres han arribat a un acord per a una reducció progressiva en les comissions que es carreguen als botiguers quan els seus clients paguen amb targeta de crèdit. És tot un èxit meritori dels gremis davant de la força dels bancs i caixes, però falta veure si aquest abaratiment de les comissions beneficiarà també els consumidors.

EL RETRAT PER ÁNGEL SÁNCHEZ TOÑO VEGA

Aquest increment ja estava anunciat, però convida a reflexionar sobre el model econòmic espanyol

La COPE, burxa que burxa egons sembla, la COPE té tot el dret a insultar, a menysprear i a mentir. Segons sembla, els que es queixen d’això, exactament d’això i no del signe o els arguments de les seves opinions, són enemics de la llibertat d’expressió. Segons sembla, els que consideren immoral que l’Església espanyola beneeixi aquest tipus de periodisme, són sectaris. Segons sembla, aquesta és la nova lògica que impera a Espanya. Doncs bé: no hi estem d’acord. La protesta de les joventuts d’Esquerra Republicana encadenant-se davant de la seu de la COPE, en denúncia per com atia aquesta emissora, pot agradar més o menys. Però és un tipus de queixa que forma part de la tradició democràtica. Dir que aquest gest posa en perill la llibertat d’expressió de l’emissora resulta abusiu. Esquerra, la proposta de l’Estatut i, si es vol, Catalunya no són perfectes. Però els sofismes amb què s’equiparen les actuacions d’ERC amb les pràctiques nazis, o l’Estatut proposat democràticament per Catalunya amb els comunicats d’ETA, mereixen protesta. Que els que fomenten radiofònicament l’odi i les fal.làcies per deteriorar la convivència en aquest país sàpiguen, almenys, que no tots hi estem d’acord.

S

Resulta paradoxal que els que insulten acollint-se a la llibertat d’expressió rebutgin les queixes d’altres L’opinió del diari s’expressa només als editorials. Els articulistes exposen postures personals.

JEAN-CLAUDE TRICHET

¿Qui està lliure d’una hipoteca? El preu del diner va pujar ahir un quart de punt (el 2,25%) a l’eurozona. Ho va decidir el Banc Central Europeu que presideix des de novembre del 2003 Jean-Claude Trichet (Lió, França, 1942). Objectiu: preservar l’estabilitat dels preus, molt amenaçada per l’encariment del petroli. Els que coneixen Trichet no dubtaven que incrementaria els tipus d’interès. Aquest economista, inspector fiscal i enginyer de mines sempre va ser un apòstol de la lluita contra la inflació. Sent governador del Banc Central de França

(1993-2003) –un lloc per al qual va ser nomenat per l’exprimer ministre gaullista Balladur–, va criticar durament el seu país per incomplir el dèficit fiscal permès a la UE. El 1998, quan ocupava aquest càrrec, va dir sense falsa modèstia: «Ens consideren adoradors del vedell d’or. Però els banquers centrals hem d’encarnar la saviesa en el món dels diners». Processat en relació amb la fallida del banc públic Crédit Lyonnais (ocorreguda quan ell era director del Tresor), Trichet va veure net el seu horitzó al sortir-ne absolt el juny del 2003. H

Opus Mei

TORNA LA DIPLOMÀCIA DEL PERNIL JOSEP

Pernau

tenció als sembradors de confusió. L’aliança de les civilitzacions no consisteix a estendre el consum de pernil entre els musulmans i el cuscús entre els cristians, formant un menú de conciliació interètnica. Ho adverteix el columnista, preveient que personatges sarcàstics del Partit Popular podrien fer una interpretació satírica del regal de pernils a alts dignataris que el president Za-

A

patero es proposa portar a terme. Les civilitzacions es poden aliar sense necessitat que els devots d’Al.là hagin de transgredir les normes de l’Alcorà i sense que nosaltres ens haguem d’habituar als hàbits alimentaris de l’islam i d’altres cultures. Ningú negarà la bellesa de la iniciativa de l’aliança. Però amb fermesa i constància, el PP s’ha dedicat a desacreditar-la. Una altra cosa passaria si la idea se li hagués ocorregut al senyor Aznar. La Cimera Euromediterrània ha anat acompanyada del retorn de la diplomàcia del pernil, que va començar el president González amb el canceller Kohl i que reprèn el president Zapatero amb la cancellera Merkel. Hi haurà pernils de la més

exquisida pota negra per als mandataris amb qui convé cultivar l’amistat. De moment, s’ha començat per la poderosa Alemanya. Amb tot el respecte per als dignataris musulmans, el pernil de Jabugo és el millor ambaixador que té Espanya. Als de la mitja lluna se’ls haurà de buscar un regal gastronòmic alternatiu que no sigui pecat. Proposo les anxoves de l’Escala. La diplomàcia del pernil va donar els seus bons resultats per a Espanya, però el president Aznar no li’n va treure suc. N’hi ha una explicació. Es va quedar sense amics a Europa, que és on més èxit tenen aquestes exquisideses, i al president Bush no li agrada el pernil serrà. Ell s’ho perd. H

LA REDACCIÓ D’EL PERIÓDICO: Director: Antonio Franco. Director adjunt: José A. Sorolla. Subdirectors: José L. Martínez Ibáñez, Joan Manuel Perdigó, Enric Sala, Juancho Dumall, Iosu de la Torre, Ángel Sánchez, Carles Pastor, Bernat Gasulla, Josep Maria Ràfols, Emilio Pérez de Rozas, Rafael Tapounet i Juan Ramón Iborra. Delegat a Madrid: Enric Hernàndez. Coordinació general: Joan Busquet i Ana R. Cañil. Coordinació lingüística: Ricard Fité i Núria Bolaño. Cap de setmana: Alfons Ribera. Opinió: Xavier Campreciós. Internacional: Carlos Enrique Bayo. Política: María Dolores García. Economia: Joaquín Romero i Xavier Salvador. Coses de la vida: Eloy Carrasco (Societat), Luis Mauri i Javier Belmonte (Gran Barcelona). Catalunya: Antoni Ribas. Esports: Jaume Pujol Galceran i David Torras. Exit: César López (Espectacles), Julián García (Divendres), Txerra Cirbián (El Dia al Dia), Pau Arenós (Gent), i Manuel de Luna i Joan Barrera (Ràdio i Televisió). Edició gràfica i fotografia: Agustí Carbonell i Xavier Jubierre. Diagramació: Ricard Sans i Olga Puig. Infografia: Jordi Català i Ricard Gràcia. Dominical: Miguel Ángel Maestro, Albert Garrido i Luis Miguel Marco Llibres: Carles Geli. Airbag: Xavier Pérez. Documentació: Miren Casado. Relacions exteriors: Rosa Massagué. Online: Pep Puig.

01.pdf 6

15/11/09 8:58 8:55

(COLOR) - Pub: PERIODICO ND CATALAN Doc: 02495B Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 00 Enviado por: Dia: 01/12/2005 - Hora: 21:47

DIVENDRES 2 DE DESEMBRE DEL 2005

10 Opinió

Tothom ho veia, però s’actuava amb tanta parsimònia que ens va agafar amb el peu canviat. Les omissions devien ser de tots.

ENTREVISTA Antonio M. Díaz Fernández Doctor en Ciència Política

–Digui’m les regles d’or per no molestar un espia. –No arribar mai abans que ells; fins i tot arribar 10 minuts tard perquè observin la cafeteria, el restaurant. Que s’asseguin a la part més allunyada de la porta. I no intentar agafar cap paper on hagin pogut anotar res. La seva obsessió contra la prova és tremenda.

3 Cadis, 1971 3 Investiga els serveis secrets i de seguretat 3 Professor del CIDOB

«La comissió de secrets del Congrés és inservible»

–Hi ha espies a la Policia Nacional, a la Guàrdia Civil... –I a la premsa... –¿Adscrits a cossos oficials? –Caldria distingir. Hi ha els membres del CNI, una mica més de 2.200. Després hi ha els col.laboradors, a la universitat, la premsa, la gran banca... El servei no pot ser a tot arreu, però ha de poder trucar en moments determinats. Això exigeix tenir acurades xarxes, que en diuen reserves d’intel.ligència. Es tracta d’accedir a informació amb totes les garanties en qualsevol lloc de l’Estat. Si hi hagués cap zona opaca per al president del Govern, malament.

Creu que és millor que només tres o quatre persones sàpiguen què es cuina sobre ETA JOSEP MARIA CABANÉ

MARGARITA

Sáenz-Diez Trias En sap molt d’espies, de serveis secrets, del seu imprescindible control. Un territori tan immens com impenetrable sobre el qual aplica la seva lupa d’investigador des de l’Institut Universitari General Gutiérrez Mellado. Pel seu alt nivell d’especialització, dirigeix un projecte que estudia si és possible una política europea d’espionatge. Publica a Alianza Editorial Los servicios de inteligencia españoles.

01.pdf 7

complex, però vaig tenir la sort de ser el primer que s’hi va aproximar amb una certa pretensió de continuïtat, tot i les dificultats inicials. –¿Com funciona a Espanya? –Aquí tenim un únic servei, el Centre Nacional d’Intel.ligència (CNI), que subministra informació al Govern sobre les amenaces que pot patir l’Estat. –¿Els Governs fan cas dels missatges del CNI? –Falta una certa cultura política per incorporar la intel.ligència al procés de presa de decisions. En situacions de crisi, sí que fan cas del CNI, perquè és capaç de generar informació cada dues o sis hores.

–La seva és una afició singular. –Al veure que no hi havia absolutament res que fos mitjanament seriós, el 1998 em vaig plantejar investigar sobre aquestes qüestions.

–¿I en el dia a dia? –En l’elaboració de polítiques, en la planificació del futur, potser falta atenció cap al que ofereix el CNI.

–Un àmbit hermètic. –No va ser senzill el procés d’acostarme a aquest món. Tot va ser molt

–¿Quins poders té aquest servei? –L’any 1997, per primera vegada, el Consell de Ministres va estudiar la

el Periódico

LES RAMIFICACIONS

«Els serveis secrets tenen col.laboradors a la universitat, la premsa, la gran banca» ELS AVANTATGES

«En situacions de crisi, els governs sí que fan cas del CNI, que genera informació cada dues o sis hores»

relació dels seus objectius –que es fixava entre el seu director i el ministre de Defensa–, però no hi va haver llum verda. –Després això va canviar. –Evidentment. Un Govern ha de ser responsable dels objectius que anualment encomana al seu servei d’intel.ligència, i així s’estableix clarament en la reforma de l’any 2002. La decisió, és clar, és un intent d’evitar l’autonomia d’aquests serveis. –Una autonomia que va ser molt problemàtica a l’època Perote, aquell espia condemnat per filtrar gravacions compromeses. –Exactament. En tot cas, amb les noves amenaces, tenir un servei únic per a l’interior i l’exterior és un model d’avantguarda. –¿Hi va haver omissions abans de l’11-M? –Espanya es movia en una dinàmica internacional en què s’havia d’adaptar a un nou tipus d’amenaces. Però les administracions són molt lentes.

–¿La comissió de secrets oficials del Congrés coneix arcans? –És una comissió pràcticament inútil, per no dir inservible. Tots són conscients que el que és realment secret no es discuteix allà. Ni el Govern ni el servei d’intel.ligència es fien dels diputats i aquests reconeixen que no són discrets. –¿Des que el Parlament va autoritzar el Govern a iniciar un diàleg amb els terroristes en absència de violència, circula més informació a través dels serveis secrets? –Aquests canals sempre han estat actius. Després de tants anys, a l’entorn d’ETA tothom es coneix. Crec que només hi ha tres o quatre persones que saben el que passa. –¿Qui? –El president del Govern, el titular d’Interior i algun emissari especial. És tant el que ens hi juguem que, en benefici de tots, penso que és millor aparcar la curiositat. És bo que únicament hi hagi tres o quatre persones que sàpiguen de debò el que s’està cuinant. H

15/11/09 8:58 8:55