Mill Apunts

1. LÒGICA I EPISTEMOLOGIA - Tesi principal: reducció del coneixement real a dades d’experiència - No hi ha coneixement que no sorgeixi de l’experiència; els conceptes signifiquen les coses i els atributs que percebem = els límits del llenguatge i el saber són els límits de la percepció - Fenomenisme: - fenomen / cosa en si (substància) - el coneixement es refereix als fenòmens que percebem = les coses només són allò que percebem; no podem afirmar un coneixement de coses en si - antirealisme (crítica de la noció de substància en Hume) - Negació del coneixement a priori: no solament les ciències empíriques, sinó que fins i tot la lògica i la matemàtica (que també contenen coneixement real), són a posteriori i es fonamenten en l’últim terme en l’experiència: la mateixa intuïció geomètrica és un fet de caràcter empíric - La inducció com a mètode privilegiat per al coneixement 2. L’ÈTICA UTILITARISTA 2.1. El principi d’utilitat - Rercerca del criteri del bé/mal (el fonament de la moralitat); dues grans línies ètiques: intuïcionisme i inductivisme (naturalisme) - Inductivisme: els judicis morals són equivalents a judicis empírics (de fet): - els judicis morals tenen valor de veritat perquè són descriptius. La moralitat és coneixement - la bondat/maldat són propietats que poden analitzarse

- Intuïcionisme: els principis de la moral són evidents a priori (Kant). Diferència fonamental amb Kant: moral del deure envers moral de les conseqüències. Mill defensa una moral conseqüèncialista: el bé ha de ser avaluat per les seves conseqüències. - Nou plantejament (i nou criteri): el principi d’utilitat = Principi de la Major Felicitat Possible (Bentham): - El fin de qualsevol acció és la felicitat (felicitat= bé últim) - Una acció és bona en la mesura que procura la felicitat i dolenta en la mesura que la impedeix - Felicitat: plaer i absència de dolor (el plaer i l’absència de dolor són fins en si mateixos; totes les coses desitjables ho són perquè proporcionen plaer o són un mitjà per a obtenir-lo) - 2 aclariments sobre el concepte de plaer (ètica hedonista); objectiu: demostrar que no es refereix al plaer de forma indiscriminada (algunes espècies de plaer són més desitjables que altres) 2.1. Primer aclariment: quantitat i qualitat - Existeixen 2 dimensions del plaer: la quantitat i la qualitat - Quantitat: tot plaer és susceptible de mesura (quantum): - Intensitat (injecció d’heroïna/gelat de maduixa) - Duració (aprovar les PPAU/menjar quan hi ha gana) - Proximitat (plaer inmediat/plaer ajornat) - Seguretat (plaer segur/plaer probable) - Qualitat: entre dos plaers d’igual quantitat, podem trobar diferències de qualitat; plaer primari (animal) i superior (humà) [a diferència de Bentham que no troba cap diferència entre els plaers d’un animal i d’una persona]

- Principi de Major Felicitat: una existència lliure de dolor i plena de plaers tant en qualitat com en quantitat 2.2. Segon aclariment: la major felicitat possible - La “major felicitat possible” no es refereix només a l’agent de l’acció, sinó a la major quantitat de felicitat possible en conjunt - Convenient/Bo: una acció és convenient quan és bona exclussivament per a l’interès particular de l’agent; una acció no en tant que procura la felicitat de l’agent, sinó la de tots els afectats per la conducta. - El problema és: què entenem per “la major quantitat de felicitat possible en conjunt”? - Utilitarisme dels l’actes i de les regles: - utilitarisme dels actes: defensa que la bondat o la maldat d’una acció ha de ser considerada en cada cas en concret, sense necessitat de seguir cap norma general. Cada acció concreta té unes conseqüències i són elles les que ens permeten determinar el seu valor. Aquesta forma d’utilitarisme és pròpia de Bentham. - utilitarisme de les normes: el bé i el mal no poden ser jutjats des de la perspectiva d’una acció concreta. La bondat o la maldat d’una acció ha de ser considerada a partir de la norma que representa. Es a dir: per jutjar una acció com a bona o dolenta hem de pensar-la com a norma (universal) i atendre a les conseqüències (universals). Un exemple: un cirurgià té sis pacients: un necessita un fetge, una altre un ronyó, un altre un pulmó, i dos més un cor. El sisé pacient s’acaba d’operar de l’apèndix. Ha de matar el cirurgià al sisé pacient i transplantar els seus òrgans a la resta de pacients? Dues opcions:

a) Matar al pacient i distribuir els seus òrgans b) No matar-lo, de manera que els altres cinc moren Utilitarisme de l’acte: escollir (a) Utilitarisme de la norma: si escollim (a) seguim la norma que diu “si un cirurgià pogués matar a una persona relativament sana per a transplantar els seus òrgans a més d’una persona que els necessités, ho hauria de fer”. Però si aquesta norma s’institucionalitza en una societat, llavors tindrà conseqüències negatives per a la majoria de la societat. Les persones relativament sanes deixarien d’anar a l’hospital. 2.3. Conclusions 1. La felicitat no és sinònim de qualsevol plaer; per tant, l’utilitarisme no és equivalent a hedonisme radical. 2. En la recerca de l’autèntica felicitat juga un paper molt important l’educació dels individus i de les societats. L’educació pot millorar a les persones en dos sentits: a) ensenyant-los a preferir aquells plaers que resulten més adequats (= apropiats a la condició humana = dignes); b) ensenyant-los a tenir en compte els desitjos i interessos dels altres en les nostres eleccions. Esperit il·lustrat (progrés, fabianisme). Crítica del costum i la tradició que posa obstacles al progrés (l’exemple del feminisme). 3. La recerca de la felicitat individual està unida a la de la felicitat social. I això en un doble sentit: a) les relacions humanes no serien possibles si no es tinguessin en compte els interessos particulars de tots; el bé de la majoria (la major felicitat possible) no ha de ser obstacle per a bé de les minories b) la meva felicitat (interés) particular no es pot assolir al marge de la resta de la societat (naturalisme polític) 3. La llibertat

- Plantejament general: Sobre la llibertat es refereix a la llibertat social i política i no al problema del lliure albir (llibertat metafísica). Problema fonamental: quins són els límits del poder de la societat sobre l’individu? - La individualitat: - La individualitat és un dels principals elements del benestar d’una persona. Què vol dir ser un “individu”. La paraula individu en Mill es refereix a un ésser humà capaç d’autodeterminar-se conscientment = capacitat d’elecció amb independència dels altres (capacitat d’anar contra el costum, la tradició, l’opinió pública, la societat). El lliure desenvolupament de la individualitat és condició necessària per aconseguir la felicitat. - La llibertat és la condició per a que es desenvolupi la individualitat = només podem arribar a ser individus i escollir el nostre pla de vida si som lliures - Problema: quin és el límit del poder que la societat pot exercir legítimament sobre l’individu? Aquest problema es planteja des de dos punts de vista: a) Si la societat exerceix sobre mi un poder tal que no em permet ser lliure, llavors m’impedeix desenvolupar la meva individualitat i em perjudica. Això no necessàriament està associat a un sistema polític totalitari, també pot passar en una democràcia (la “tirania de la majoria”. b) Si la societat no exerceix sobre mi cap poder: anarquia de l’individu. Els altres surten perjudicats. - Problema: contraposició entre el benestar individual i el social = llibertat general i particular = el públic i el privat. - Primer principi: la societat pot exercir control sobre les conductes particulars dels seus membres només en el cas que aquestes conductes es refereixin als altres:

- “referir-se als altres”: una acció es refereix als altres quan el seu abast escapa a l’individu que la realitza i pot perjudicar a altres persones. - O sigui: la societat pot intervenir i controlar la conducta d’un individu amb la finalitat de protegir a altres individus. - Segon principi: la societat no pot exercir cap control sobre aquelles conductes particulars dels seus membres que només tinguin efectes sobre ells mateixos: “Sobre si mateix, sobre el seu propi cos i esperit, l’individu és sobirà”: - Controlar l’individu en aquest sentit és perjudicar-lo; no serveix l’argument de que es controla per beneficiar-lo. Ningú pot ser obligat a realitzar o no realitzar accions perquè això seria millor per a ell, perquè el faria feliç - S’ha d’aconseguir el grau màxim de no interferència amb un mínim d’exigència de vida social. - Mill defensa el que s’ha anomenat “llibertat negativa”. LLibertat positiva/negativa (I. Berlin): - Llibertat positiva: capacitat de dur a terme una acció determinada (“fer el que hom vulgui”). Es coneix també com a “llibertat dels antics” (per referència a la distinció entre lliure i esclau en les civilitzacions de l’antiguitat; el lliure és aquell que té la possibilitat de participar en la presa de decisions i en la vida política d’una comunitat, tenir propietats, etc.). - Llibertat negativa: absència de traves per a l’acció; la llibertat es basa en l’absència de coacció i en la prevenció de la interferència dels altres. Es coneix també com “llibertat dels moderns”. Aquesta concepció de la llibertat va donar lloc a la doctrina del liberalisme. - L’Estat mínim: no hi ha dubte que les normes són necessàries per al funcionament col·lectiu, però una desmesura de la norma opremeix l’individu i el fa infeliç. Per això Mill estableix 4 principis bàsics de justícia:

a) És injust privar a algú de la llibertat personal, la propietat o alguna altra cosa que li pertany per llei. b) És just que tothom rebi el que es mereix (sigui bo o dolent). c) És injust incomplir la paraula donada a algú. d) És just ser imparcial i només deixar-se influir pel mèrit, és a dir, per consideracions que se suposa han d’influir en el cas particular en qüestió e) És just desobeir una llei quan aquesta és injusta (atempta contra algun dels principis bàsics de justícia) - Algú podria entendre la posició de Mill sobre la llibertat com un exemple d’indiferència egoista: ningú no ha de preocupar-se del benestar o malestar dels altres tret que els seus propis interessos no en siguin afectats. Però això no es dedueix de les paraules de Mill. Mill considera que, encara que no estem autoritzats a castigar cap acció o pensament d’un individu quan no afecta als nostres interessos, això no és obstacle per a que no puguem: a) prevenir a aquest individu de les desagradables conseqüències a què pot estar exposat b) prevenir els altres en contra seu si creiem que el seu exemple pot tenir un efecte perniciós Però en cap cas podem obligar per la força a que l’individu renuncia a la seva llibertat. En aquest sentit Mill és molt crític amb l’anomenada “opinió pública”. L’opinió pública: - no és infal·lible. - és interessada: per molt “pública” que sigui sempre obeeix a interessos particulars. I resulta absurd criticar des d’interessos particulars altres interessos particulars. - és primitiva: si una societat desitja que els seus membres siguin sans, cultes, prudents, etc. només ho pot aconseguir amb l’educació, mai amb la coacció. La pressió de l’opinió pública és una mostra del fracàs de l’educació. - S’ha volgut veure en Mill un teòric del liberalisme. El liberalisme és un corrent filosòfic, social, econòmic i polític que defensa fonamentalment dues coses:

- el respecte absolut per la llibertat individual quan aquesta no afecta als interessos dels altres (i aquest respecte com un signe de progrés) - la constitució d’un Estat de Dret: un ordenament polític (legislatiu, executiu, judicial) que actua com a garantia de respecte del Drets dels individus (igualtat i llibertat) - El liberalisme que defensa Mill resulta més aviat una defensa de la integritat de l’individu contar el poder absolut i una defensa de la tolerància. En aquest sentit, Mill se situa més aviat en la línia del pensament de Locke (s.XVII): enfrontament contra el poder absolut de l’Estat i la seva intervenció en assumptes privats (llibertat de pensament, religiosa, moral, etc.) Però el liberalisme es va convertir en la descripció que la societat moderna (segles XVIII-XIX) feia d’ella mateixa. Un bon exemple d’això el trobem en els “fonaments teòrics” del capitalisme. El capitalisme es presenta com el més lliure dels sistemes econòmics: - la propietat privada és un dret del qual ningú ens pot desposseir i al qual tothom pot accedir (igualtat d’oportunitats) - tothom en el sistema de producció ocupa el lloc que lliurement decideix ocupar o aquell que els seus mèrits li atorguen - els amos dels mitjans de producció són lliures d’emprar-los com convinguin (llibertat d’empresa) - l’Estat no ha de regular el procés econòmic sinó només vetllar perquè aquest es realitzi de forma espontánia (lliure mercat) garantint els drets i les llibertats de tothom.