La Persistencia De La Memoria

Memòria i Educació

Curs 2006/2007

Reflexions sobre la Memòria.

¿Te gustaría vivir en la casa del espejo, gatito? Me pregunto si te darían leche allí; pero a lo mejor la leche del espejo no es buena para beber. Lewis Carroll (Cheshire, 1832 1898) Qualsevol tecnologia suficientment avançada és indistingible de la màgia. Arthur C. Clarke (Inglaterra, 1917 )

Aunque mis ojos ya no puedan ver ese puro destello, que en mi juventud me deslumbraba. Aunque ya nada pueda devolver la hora del esplendor en la hierba, de la gloria en las flores, no hay que afligirse. Porque la belleza siempre subsiste en el recuerdo. William Inge (EEUU, 1913-1973)

______________________________________________________ Pàgina 1 de 8

Memòria i Educació

Curs 2006/2007

a persistència de la memòria transcendeix molt més enllà de l’existència humana. D’ença que l’Univers és com el coneixem, ha guardat un record dels primers esdeveniments succeïts. El descobriment de la radiació còsmica de fons de microones per Penzias y Wilson en 1965, obrí la porta a tot un conjunt de evidències que, completades per les observacions del satèl—lit COBE1 (George Smoot) ha permès rememorar, com va ésser el Cosmos durant els primers estadis.

L

Podríem parlar doncs d’una memòria còsmica, en la que es troba el passat més remot dels orígens ancestrals, memòria que roman en l’anisotropia de les ones de baixa energia (3º Kèlvin milimètrica) que escampades per l’espai arriben a nosaltres portant els records del principi dels temps. La nostra presència, com la del nostre entorn pròxim, el medi ambient, o la Terra on pren suport la Biosfera, inclosos tota la resta del planetes i sistemes al voltant de alguns Imatges de l’Univers 300.000 anys després de la pàrsecs del Sol que ens dona vida, guarden anomenada Gran Explosió (Big Bang) memòria de fets singulars succeïts a l’era mitjana de l’Univers2, quan les primeres estrelles formades a l’inici dels temps arribaven a la fi del seu període d’existència (esgotat l’Hidrogen del seu forn de fusió ubicat al nucli de l’astre) iniciant una successió de reaccions nuclears que desprès de formar nuclis més i més pesats a partir de l’Hidrogen primigeni, nuclis (com el Carboni, l’Oxigen, el Nitrogen y el Ferro), conclourien en gegantines explosions sembrant d’aquestes cendres tot l’espai pròxim. I tal com les cendres adoben els camps de conreu, aquests elements químics fertilitzaren núvols inter-estel—lars dels que es van formar Sistemes (tal com el nostre) on la química complexa dels nous elements ve permetre una riquesa molecular sense precedents de la que som hereus. Pleyades, grup d’estrelles de segona generació, testimoni Vet aquí com la nostra Les d’estels primigenis formadors del nuclis complexes (C, N, O, presència guarda memòria d’aquests Fe;...) que donen lloc (a més de H i He) a la seva composició. fets.

1

COBE = Acrònim de “Cosmic Background Explorer”, explorador de la radiació de fons de l’Univers. Entenent per tal el periode que va de l’inici còsmic fins uns 7 Evos (109 anys). Mitjana per que el temps de Hubble (1/H) es calcula en 15 Evos, per tant el temps del que parlem ocupa una posició intermèdia entre Avui y el Big Bang.

2

______________________________________________________ Pàgina 2 de 8

Memòria i Educació

Curs 2006/2007

La Humanitat expectant enfrontada al mon de la natura, mira d’esbrinar quins son els misteris que l’envolten i de quina manera por entrar en l’hermètic llenguatge que el permeti trobar la Clau del coneixement, mirant de recuperar la memòria del temps i del nostre origen per donar significat a l’existència. A les primeres cultures de les que tenim noticia eren els quatre elements, la Terra, l’aigua, l’aire... i el foc, el constituents bàsics del mon, més tard vam dir... son els estats de la matèria i la energia, avui parlem de quarks i ni tant sols saben de que estan fets (ni si això te algun significat) els elements que composen el nostre cos i que tant de temps han costat d’enssamblar. Guardem memòria del passat, però la memòria no sempre resulta fàcil de evocar i quan ho aconseguim la major part de les vegades ens deixa un regust de qualque cosa que ja havíem vist abans, com quan desfem aquelles nines russes anomenades "matrioskas", on cada una d’elles en conte dins una altre més petita. Som éssers humans, i això, per si mateix es també fruit d’un procés d’acumulació d’informació, on l’evolució dels organismes, a les palpentes, ha esculpit a l’ADN de cada espècie, totes les fites aconseguides durant milions d’anys d’assaigs i errors evolutius, d’èxits i de fracassos. Aquesta memòria química ens permet recordar com som al llarg de la vida i quines son les característiques que ens son pròpies. Evoquem la memòria de l’ADN quan a traves del desenvolupament adquirim la condició de nadons, definit el sexe de cadascú i començant a viure de manera independent, l’evoquem quan creixem fent-ho de manera harmònica d’acord Imatge original de l’ADN en el nostre esquema particular i l’evoquem també que publicada a la revista Nature cicatritzen les ferides, lluitem contra les infeccions o l’any 1956 per Watson i Crick desenvolupem qualsevol de les funcions corporals o intel—lectuals. Fa no més de 5 anys dèiem “Certs segments de l’ADN3 han perdut la capacitat de ser evocats, diríem que son zones on regna l’amnèsia”: aquesta frase, tinguda per certa des de la famosa hipòtesi un gen un enzim, avui es considera incorrecta 3

Ens referim als Introns, fragments d’ADN sense significat (son rebutjats per la maduració del RNA abans de la Traducció en Proteïnes). La seva manca en el procariotes fa pensar que son regions “oblidades” per la posterior evolució y complicació estructural i semàntica de l’ADN, a les Cèl·lules Eucariotes.

______________________________________________________ Pàgina 3 de 8

Memòria i Educació

Curs 2006/2007

havent-se descobert que els introns poder ser a més de rebutjats (homogeneïtat de gran grup), inclosos en tot o en part en la fabricació de proteïnes (variabilitat d’espècie) . L’agressivitat humana, agotnada a les regions mes profundes del cervell on sojornen els mostres de l’inconscient (on segon sembla, es guarda memòria del nostre passat reptilià) constitueix un dels paradigmes de la ignorància en el funcionament de nostre cos. Arribats fins aquí, havent fet un petit i necessàriament incomplet4 recompta d’alguns mecanismes que podríem qualificar de memòria (en diverses accepcions), passem a parlar de la memòria pròpiament dita. La memòria també, és la facultat per la qual som capaços de emmagatzemar de manera reutilitzable les vivències passades, no tan sols per “reviure”, a la nostra ment, (assaborint-les de nou, com si fóssim ruminants de pensaments) aquelles fites que volem evocar sinó per tal de retroalimentar amb elles la nostra conducta. Durant dècades els neurofisiòlegs han cercat, tal com succeeix amb altres facultats de l’encèfal la localització de la memòria, la ubicació precisa dels records, però tal recerca ha sigut infructuosa. Els records no son com una successió de fotogrames de la nostra pel—lícula de la vida, que cal guardar un rera l’altra, con les fitxes d’un arxiu. Pel que sabem el record sembla més, fent una comparança òptica, a un holograma on la informació de la imatge enregistrada inclou totes les perspectives possibles de l’observador i per tant no pressuposa un punt de vista predeterminat (al revers que la imatge fotogràfica) i com a conseqüència d’això el registre guardat (que cal restituir per tal de accedir a ell) no te, ni de bon tros, cap relació formal amb la imatge que emmagatzema. Els records igualment, en un estat que podríem comparar a la situació de coherència quàntica (de la que tant se està parlant darrerament), comparteixen àrees encefàliques de tal forma que la imbricació entre ells no els desvirtua en absolut però pot afegir-los matisos, a l’hora que permet (com l’holograma) sintetitzar diversos aspectes (més enllà del registre “fred” de dades) com les emocions o els sentiments associats al record. Així doncs fer el que serà més adient (d’acord amb els records acumulats al llarg del temps i els resultats obtinguts gràcies als fets recordats en el passat), és el que anomenem experiència de la vida, la més gran riquesa que ens ha aportat aquest mecanisme, del que gaudeixen bona part de tots els animals (inclosa per suposat la nostra espècie) en general cara a la supervivència i en especial dins el nostre mon personal, a l’entorn familiar, social i acadèmic. Tot això garanteix la convivència, la possibilitat de comunicació, solidaritat, el mon afectiu, i per que no també, l’acte docent.

la

Sense memòria no hi ha retroalimentació (feed-back) per part de les persones, no hi ha comunicació, i per tant no hi ha possibilitat de transmetre ni informació, ni cultura, ni valors, ni sentiments, ni tant sols emocions.

4

El registre fòssil, testimoni del passat evolutiu, climàtic, biològic, astronòmic, y el paleo magnetisme com empremta dels canvis magnètics de la terra, ilustren també la qüestió que ens ocupa.

______________________________________________________ Pàgina 4 de 8

Memòria i Educació

Curs 2006/2007

Aquest preàmbul té la finalitat de posar l’èmfasi sobre el fet de que l’exercici de l’ensenyament encara te avui per avui, a pesar dels nombrosos segles de pedagogs que s’han esforçat per esbrinar quins son els mecanismes per els quals les persones aprenem del que ens envolta i dels nostres semblants, més la categoria d’art que de ciència (malgrat que aquest art es va perfeccionant amb la experiència, amb el sentit abans explicat). Sols des de una “química” o “feeling” establerta entre els components de l’entorn educatiu, alumnes i educador, i aquesta sintonia mai és tant sols un conjunt de fets a mostrar, per molt interessants que aquests pugin ésser per tots, ben al contrari: importa més el com que el que, el camí que la arribada, la emoció i convicció en que el transmissor emet el seu missatge que el propi missatge emes. El gran actiu recuperat als darrers anys a les nostres aules es el valor de educar més que el valor de mostrar o d’ensenyar, entenent l’educació con el capital més valuós del que podem fer gaudir als nostres alumnes: diu Fernando Savater al respecte:

“El hecho de enseñar a nuestros semejantes y de aprender de nuestros semejantes es más importante para el establecimiento de nuestra humanidad que cualquiera de los conocimientos concretos que así se perpetúan o transmiten. La vida humana consiste en habitar un mundo en el que las cosas no sólo son lo que son sino que también significan; pero lo más humano de todo es comprender que, si bien lo que sea la realidad no depende de nosotros, lo que la realidad significa sí resulta competencia, problema y en cierta medida opción nuestra. Y por “significado” no hay que entender una cualidad misteriosa de las cosas en sí mismas sino la forma mental que les damos los humanos para relacionarnos unos con otros por medio de ellas. Puede aprenderse mucho sobre lo que nos rodea sin que nadie nos lo enseñe ni directa ni indirectamente (adquirimos gran parte de nuestros conocimientos funcionales así), pero en cambio la llave para entrar en el jardín simbólico de los significados siempre tenemos que pedírsela a nuestros semejantes”. Hem de ésser capaços de fer possible que tots els alumnes gaudeixin de una veritable igualtat d’oportunitats on tothom pugi arribar a expressar (guiat per una educació de qualitat) el millor que duu dintre. Ser capaços de duu a terme tot el que comporta el que hem vist ha estat l’objectiu bàsic de la nostra activitat, no tant sols en el present curs si no d’ençà que iniciarem la delicada missió de formar persones, futurs ciutadans, futurs membres de la societat que, i aquesta es la nostra responsabilitat (ben cert és que compartida per altres estaments de la societat mateixa), serà com nosaltres contribuirem a fer-la. Un segon aspecte poc treballat a les aules es el plaer estètic en el que ens podem complaure en front del mon intel—lectual: la bellesa de l’objecte d’art, objecte material, esdevé des de la percepció d’equilibri, de l’harmonia de formes o proporcions. ______________________________________________________ Pàgina 5 de 8

Memòria i Educació

Curs 2006/2007

Però aquesta bellesa pel fet de ésser material i amb defectes (ni l’artista, ni el suport de l’obra d’art son perfectes) transcendeix de la pròpia obra, fent-se més evident, si cal, en l’exemple de la música (gaudim del plaer de sentir la sisena simfonia de Beetoven, malgrat aquesta interpretació, la que acabo d’escoltar avui, no ha sigut del tot rodona), on la bellesa, pot ser més que en altres arts, s’idealitza . La Bellesa del Mon, de les lleis de la naturalesa, es potser junt amb la curiositat, el principal motor de la ciència, el que fa que l’home busqui de forma incessant apagar la seva set de coneixement i posi en marxa la seva intuïció.

“Cuando nosotros vemos cierta regularidad en el comportamiento de los objetos, (que nosotros llamamos cuerpos o sistemas), cuando vemos orden en el caos de las olas, de las nubes, del fluir de un río, con sus remolinos, estamos intuyendo que en la Naturaleza existe una armonía interna. Si somos capaces de suprimir algunos caracteres de lo que vemos y exagerar o aislar otros, quizá descubramos esa armonía que intuimos”.5 Això es el que fa la ciència quan modelitza els fets observats: Cal ser capaç de transmetre aquesta emoció en front de la Naturalesa, es ser capaç de compartir la nostra mirada en els alumnes, mirant per sobre de la matèria i atisbant el que hi ha darrera. Un dels objectius de la educació es la preparació dels alumnes per la vida, i això es el repte a aconseguir. Però la vida, com els alumnes (i per que no, els professors, mestres i educadors) és també diversa i competitiva. Totes les persones son iguals en drets, dignitat i consideració social i legal (essent aquesta la més gran conquesta social del nostre segle en la que mai cal descansar ni afeblir els nostres esforços per arrelar-la cada cop més), però ni totes les persones son iguals en qualitats físiques o psíquiques, ni totes les professions requereixen les mateixes capacitats, ni tots els rols socials i familiars tenen les mateixes atribucions, nivells de responsabilitat, ni requereixen la mateixa qualificació. Per desgràcia la formació d’una persona, es una tasca lenta, plena de dificultats i esculls de tota mena que entorpeixen el bon camí i els resultat final de l’educador, la família i l’entorn social, i que requereix temps... molt de temps, temps que cal compartir amb altes tasques de informació imprescindible per instrumentalitzar de forma adient l’exercici del que, en un futur, serà l’activitat professional dels alumnes. 5

La Ciencia como búsqueda de la Belleza, Antonio Ruiz de Elvira Serra, (Departamento de Física – Universidad de Alcalá) ______________________________________________________ Pàgina 6 de 8

Memòria i Educació

Curs 2006/2007

Per tot això considerem que no hi ha temps material per duu a terme, amb garanties, les dues vessants del nostre treball en un mateix grup on la diversitat de nivells d’aprenentatge exigeix (potser no a nivell teòric, però inqüestionablement des de un punt de vista pràctic) repartir l’esforç entre distints alumnes, en el que tots ells han de tenir (i tenen) la mateixa atenció, però on aquesta atenció, per repartida, és escassa en front de la que els hi caldria.

APOPTOSI, SENYALITZACIÓ CEL·LULAR I TRANSFORMACIONS TUMORALES EN DROSOPHILA. Ginés Morata Centre de Biologia Molecular “Sever Ochoa”, CSIC-UAM, Madrid La mortalitat cel·lular programada, apoptosi, compleix diverses funcions molt importants durant el desenvolupament animal. És necessària per a molts processos morfogenètics, així com per a impedir que hagi excés de cèl·lules o eliminar cèl·lules danyades o afeblides durant el desenvolupament. El mecanisme molecular de la apoptosi es coneix en bastant detall i està conservat en tot el Regne Animal. El paper fonamental ho realitzen unes proteases, anomenades caspases, que destrueixen els substrats cel·lulars causant la mort de la cèl·lula. Aquestes caspases estan normalment presents en totes les cèl·lules com enzims inactius a causa de la presència de les proteïnes IAPs (Inhibitor of Apoptosi Proteins) que inhibeixen l'activitat caspasa. Així, un element fonamental en el control de la apoptosi és la regulació de les IAPs. La apoptosi ha d'estar regulada de forma molt precisa perquè la seva falta dóna lloc freqüentment a processos tumorales i el seu excés està relacionat amb l'aparició de malalties neurodegenerativas en humans. El nostre laboratori està estudiant les característiques funcionals de les cèl·lules apoptóticas en Drosophila i les conseqüències que ocorren en els processos de desenvolupament quan s'interfereix amb el procés apoptótic. Els resultats que es van a presentar se centren el disc imaginal d'ala, paradoxalment un òrgan on no hi ha apoptosi en el desenvolupament normal. No obstant això, aquesta es pot induir amb alta eficiència mitjançant tractaments d'estrès amb irradiació o xoc tèrmic. L'aspecte crític dels nostres experiments és que podem mantenir vives indefinidament les cèl·lules apoptótiques mitjançant l'ús d'un inhibidor general de l'activitat caspasa, la proteïna de baculovirus P35. Típicament induïm apoptosi mitjançant RAJOS X o xoc tèrmic en discos en els quals s'ha inhibit l'activitat caspasa. Hem observat que en aquestes condicions les cèl·lules emeten les molècules senyalitzadores Decapentaplegic (Dpp) i Wingless (Wg), les quals provoquen proliferació addicional en les cèl·lules veïnes. Dpp i Wg són els morfògens principals en el desenvolupament de Drosophila, i els seus homòlegs en vertebrats (TFG-ß/BMP i Wnt) tenen funcions similars. L'estímul proliferatiu permanent originat en les cèl·lules apoptótiques dóna lloc a un excés de creixement i a alteracions en les afinitats de les cèl·lules del compartiment afectat, que envaïxen els compartiments veïns. En experiments recents hem estudiat el paper específic de les senyals Dpp i Wg en el procés. Hem trobat que l'estímul proliferatiu es deu únicament a Dpp mentre que Wg té una activitat inhibitòria destinada a regular l'efecte de Dpp. Quan les cèl·lules apopòtótiques no poden produir el senyal Wg, l'efecte proliferatu incontrolat de Dpp dóna lloc a una transformació tumoral de les cèl·lules veïnes que contenen P35, les quals adquireixen activitat ectópica del proto-oncogene dMyc i eliminen la resta de les cèl·lules del disc.

Els nostres resultats poden representar un paradigma de formació de tumors en vertebrats, en els quals una inhibició de l'activitat caspasa associada amb un fenomen d'inducció epigenética de apoptosi (una infecció viral per exemple) podria donar lloc a un estímul proliferatiu permanent que causaria una transformació tumoral.

Tal son els resultats, que els nivells de les Proves D’accés a la Universitat han hagut de ser adaptades (els alumnes de Batxillerat veuen menys matèria en front de el que veien les anteriors promocions d’alumnes del Curs d’Orientació Universitària), o suprimides si hem de fer cas de les darreres noticies. Inclòs algunes facultats han discutit la conveniència de inserir un curs zero, abans del primer de carrera, o una prova d’accés específica per tal de garantir que els alumnes, “flamants nous universitaris”, gaudeixin de les eines intel—lectuals bàsiques per enfrontar-se, amb un mínim de garanties d’èxit, en la carrera que volen cursar. I tot això, sense renunciar als principis educatius fonamentals, abans comentats. Potser seria corregida la actual asimetria quan a la atenció de la diversitat i el concepte actual de alumnes amb necessitats educatives especials (L, al gràfic) assumint una atenció a la diversitat generalitzada, simètrica i regulada del alumnes dels quals (a més dels que ja son atesos actualment) la seva qualitat de diversos fos la seva capacitat per accedir a estudis superiors així com les seves necessitats educatives especials (H, al gràfic) fossin ateses amb la mateixa diligència per el sistema educatiu com ho son (i molt eficaçment) els alumnes

actualment conceptuats de tal manera.

La nostra memòria i la nostra experiència ens dona l’atreviment per fer de la impressió d’una tendència (cap avall), dibuixada al llarg d’uns quants d’anys, el suggeriment d’un clam. Un clam per que d’un tresor del que gaudim tots, no es ______________________________________________________ Pàgina 7 de 8

Memòria i Educació

Curs 2006/2007

perdi res, ni per manca d’atenció, allà on calgui fer-la, ni per utilitzar la esgotada fal—làcia de la rendibilitat o de la manca de recursos, dels quals, quan es tracta d’obtenir resultats a curt termini, n’hi ha sempre a l’abast. Proposem un exercici senzill, intentem esbrinar a les noticies dels medis de comunicació, quines son les investigacions dutes a terme per el flamant nou “Premio Principe de Asturias” d’enguany...Tret de vagues referències no hi trobareu quines han estat les contribucions al progrés del coneixement de la ciència. Estem, col—lectivament parlant (alumnes, professors, societat), preparats tant sols per entreveure cap on van els nous coneixements ? Intenteu llegir l’ abstract del Dr.Morata. Està la nostra societat preparada per al futur, que ja és present ?. Està la nostra comunitat educativa preparada per aquests reptes?. Pot ser aquí i avui, i ja fa quasi cent anys, convindria recordar les paraules de D.Santiago Ramón y Cajal , sobre la urgència (l’any 1922, ¿quina serà la dels nostres dies?) de fomentar la educació, la cultura i la investigació per tal de recuperar el retard crònic en aquests aspectes de la societat espanyola. "Se ha dicho hartas veces que el problema de España es un problema de cultura. Urge, en efecto, si queremos incorporarnos a los pueblos civilizados, cultivar intensamente los yermos de nuestra tierra y de nuestro cerebro, salvando para la prosperidad y enaltecimiento patrios todos los ríos que se pierden en el mar y todos los talentos que se pierden en la ignorancia". Bufen vents poc favorables per el conreu de la ment, poc favorables per desenvolupar la memòria i sobre tot, la voluntat, eines imprescindibles per fer pràctica la aplicació d’una intel—ligència posada avui sols al servei de l’immediat. Les generacions d’alumnes actuals son tan esplèndides com les d’antany, son les mateixes persones ¿que és doncs el que no es igual?. La resposta a aquesta qüestió en senzilla: la societat, desil—lusionada per manca d’horitzons i de valors, una societat on el per sobre dels consumidors (que som tots) i on la manca de formació persistència del coneixements adquirits, con en el mite de Sísif, començar cada nou curs quasi be des de bell nou.

una societat consum passa i la manca de ens obliga a

Caldrà retrobar el silenci per poder sentir, i la foscor per tornar-hi veure, caldrà mirar cap endins per descobrir-nos i ser capaços de saber cap on anem... ... potser sols així podrem reprendre el camí. Maó, 30 de Juny de l’any 2007

Miguel Ferrá Rotger, Catedràtic de Ciències Naturals

______________________________________________________ Pàgina 8 de 8