El Meu Gran Secret

•

…Dalt Vila,una tarda molt fosca, plena de llamps i trons,carrers,botigues i cases inundats, i jo aquí amb la meva millor amiga, na Jasmina, prenent un cafè amb uns quants bombons d’aquells tan bons de ‘’La Canela’’ . Estàvem parlant tranquil·lament de les nostres aficions, gustos…quan un llamp ens va interrompre, ja que va fer que tota l’habitació s’il·luminés i que les dos ens poséssim a cridar tot seguit d’un esclat de rialles, fins que vaig adonar-me’n de que tots els llibres de l’ habitació estaven al terra i havien deixat que sobresortís aquell llibre, que tant m’havia fet gaudir i patir. El vaig agafar per amagar-lo abans que na Jasmina pogués preguntar per aquell libre que mai havia vist i que tan misteriós pareixia.

•

No vaig ser prou ràpida, així que la petita fada, na Jasmina, va anar volant fins el gran llibre de colors verds i marrons i se’n va adonar de que estava escrit amb la seva llengua materna, l’àrab. Amb un poc de pols de fada, el llibre va començar a volar per sobre de la tauleta on estava la cafetera rompuda a trossos i va anar directament a la meva habitació d’encanteris on es va posar al faristol que hi havia just al mig de la sala plena de prestatgeries, pots, pedres de tots colors formes i mides

•

No vaig ser prou ràpida, així que la petita fada, na Jasmina, va anar volant fins el gran llibre de colors verds i marrons i se’n va adonar de que estava escrit amb la seva llengua materna, l’àrab. Amb un poc de pols de fada, el llibre va començar a volar per sobre de la tauleta on estava la cafetera rompuda a trossos i va anar directament a la meva habitació d’encanteris on es va posar al faristol que hi havia just al mig de la sala plena de prestatgeries, pots, pedres de tots colors formes i mides

La petita personeta va començar a llegir i llegir, tot seguit va parar , per dir-me que aquest llibre era una relíquia que parlava del segle IX quan Eivissa estava poblada pels àrabs. També va preguntar-me com l’havia aconseguit, on l’havia comprat, i perquè mai li'l havia ensenyat... Va dir-me tantes i tantes coses que vaig donar-me per vençuda i vaig començar a explicar-li el què em va passar i que va començar fa uns 80 anys.

Jo tenia 21 anys, quan la meva àvia va morir, per desgràcia, tant que ens estimàvem... Dies abans d’aquest fet, va demanar-me que quan ella ja no hi fos, cuidés un llibre que va treure de sota de la butaca vermella que estaa situada baix la finestreta que mostrava un camp ple de roselles cultivades per la meva mare. Quan vaig mirar el llibre, vaig observar que estava escrit en una llengua que no sabia desxifrar ni jo, v ni la meva mare, ni la meva àvia.

La iaia Prunilda, em va explicar que aquest llibre li va regalar la seva rebesàvia i li va dir que algun dia significaria molt en mans d’una persona que l’entengués, i va fer-me jurar que el cuidaria tot el millor que sapigués i no ho diria mai a ningú. Un dia, estava nedant a la mar, al corall de les sirenes. Les aigües més transparents del món ,segur que eren aquelles, el corall encés, i els peixos de colors vius era un espectacle pel sentit de la vista.

Era la casa d’una fada molt sàvia, na Nenúfar, que en aquells moments estava llegint un llibre petit i de color taronja; va adonar-se’n de la meva presència. Després va ensenyar-me el seu llibret i no vaig saber llegir el que deia, però aquells símbols escrits amb tinta marró m’eren familiars. Tot seguit li vaig preguntar si em podia deixar un llibre i va prestar-me’n un més gros que el seu, també vaig fer-li una pregunta,que si l’àrab era el nostre idioma però escrivint i pronunciant diferent, i va contestar-me que sí; que era quasi el mateix.

Així que vaig eixugar-me veloçment ja que volia arribar a la meva caseta, dins d’una olivera, ràpidament per observar aquest nou llibre. Per sort na Nenúfar, amb molt bon seny, va deixar-me un llibre escrit amb àrab antic i amb la meva llengua, ja que sabia que si no, no l’entendria. Després d’uns mesos, vaig escriure a un paper tot el meu alfabet i baix de cada lletra corresponent l' alfabet àrab. Més tard vaig agafar el meu preciat llibre, i cada dia traduïa unes quantes línies, a mé a més era un llibre molt gruixat.

Quan jo ja tenia uns 80 anys, per fi, vaig entendre aquell llibre que va regalar-me la iaia Prunilda, parlava dels àrabs, de les seves costums, de com aprofitaven l’aigua per regar,i pel que diu el llibre, de com els àrabs vivien al desert, van aprendre a utilitzar perfectament l’aigua per fer uns jardins meravellosos, molt exuberants, amb palmeres gegantines, amb mil olors diferents...

Quan varen arribar aquí, Eivissa era una illa plena d’arbres platges, i rodetjada de mar. Com els àrabs eren uns fanàtics de la flora, van fer molts de jardins amb sèquies, i van constriur aljubs, que eren per aprofitar l’aigua de pluja. Vaig descobrir que la meva família ve de descendents d’en Ab Dalah, un del àrabs que varen conquerir les Illes Balears. Les ultimes línies parlen de quan varen ser envaïts pels catalans i la meva família va tenir que fugir i amagar-se a casa d’un àrab molt religiós que és el qui escriu aquest llibre.

També diu que quan els catalans van envaïr als àrabs, va haver-hi un gran terratrèmol que va desfer tots els jardins que van vorer, menys un,el jardí de l’aigua, que és un jardí que estava fet dins Eivissa però estava amagat perquè era un jardí aquàtic, el millor jardí que han fet els àrabs. Per això van decidir fer-lo ocult i protegir-lo amb uns dimoniets un poc entremeliats però molt bons, anomenats Djins, i així fer que si algú hi entra algun dia s’asusti i no pugui fer-li mal a aquella apreciada ‘’obra d’art’’.

Durant molts anys la meva família va viurer amb por, i explica que van humiliar a una avantpassada, que estava embaraçada quan varen descobrir que era una bruixa i que va fer que no es pogués vorer amb els altres components de la família. Quan vaig tancar el llibre em va caurer un paper, que estava aferrat a la part de la portada posterior; només tenia escrita una paraula: AVENC. Vaig anar a una biblioteca i vaig començar a buscar informació sobre avencs, però no trobava molt.

Els llibres només deien que eren uns forats tan profunds que pareixia que no tenien fons, és a dir,que mai acabaven. Això era tota la informació que havia trobat. Vaig anar a l’ordinador de la taula del costat i vaig posar al google la paraula avenc, i van començar a sortir pàgines i pàgines; jo mai havia vist com funcionava un ordinador, però al final vaig trobar un lloc molt interessant. Parlava dels avenc, i d'on es situaven. Vaig sortir corrent a buscar un taxi, i vaig dir-li que em portés al penya-segat dels ‘’Ais’’, i una vegada allí vaig comprovar que no hi hagués ningú.

Després d'haver observat que no hi havia gent pels voltants, vaig espargir la mescla màgica per la gespa que hi havia a prop meu i just després vaig obrir un pot que contenia unes quantes plantes barretjades amb un poc d’oli i també amb aigua; tot seguit vaig treure el meu llibre d'encanteris, pronunciant totes le paraules que estaven escrites a la pàgina 42, a la secció d’aparicions, apartat de com trobar coses amagades.

A continuació, va produir-se una petita explosió i al meu costat va sorgir un forat negre petit. Vaig pensar que aquell forat era l’avenc que jo buscava, però com estava un poc grassoneta ,no cabia al forat, per això vaig agafar un tros d’un arbre i picant vaig fer un forat a una mesura més adient per a la meva anatomia, per dir-ho d’alguna manera...

Vaig anar al bosc que hi havia just al meu darrere i vaig agafar una espècie de mosca, que va molt bé per il·luminar quan no tens unes quantes espelmes a mà; no perquè fos de nits ,sinò perquè vaig poder observar que aquell forat era molt fosc i profund, i a mi no m'agrada gens la foscor i menys amb la por que tenia, ja que no sé que podria trobar al final d’aquell túnel secret ...

Com el terra era molt humit, sentia relliscar els meus peus i cada vegada el substrat es tornava més remull, quan de sobte vaig caure i per no fer-me tant de mal, em vaig aferrar a una roca punxeguda que amb l’escalfor de la meva ma es va desprendre del mur i va deixar caure un pergamí on hi havia dibuixat un mapa molt esquemàtic ,que era la ruta a seguir muntanya endins.

En endinsar-me dins la foscor, vaig començar a escoltar una remoreta intermitent que a mesura que anava caminant se sentia més forta. De sobte aquell soroll es va tornar ensordidor i de cop em vaig trobar davant un mur lluent d’estels , mirallets aferrats a les roques col·locats de forma que deixaven veure un espectral paisatge, com si fos el quadre més gran del museu del Louvre..... s'hi veien arbres de tots colors i fullatges, les flors més belles de l ‘univers, els nenúfars més enlluernadors i encisants inimaginables , però passava la mà per sobre i no eren més que trossets de miralls aferrats i jo em preguntava d’on podia surgir tan marevellosa escena.

Jiii, jiii, jiii uns crits aguts es varen començar a sentir i els petits djins baixaren dels túnels amb unes lianes d’or que envoltaren als meus braços i que serviren per alçar-me fins una altra dimensió i alli va aparèixer el més marevellós jardí que ningú ha vist mai, d’uns color i aromes tan delicats que pareixia estar dins un somni. Era l’essència de l’illa el que retava d’un passat que va ser mutilat

Era l’essència de l’illa el que retava d’un passat que va ser mutilat pels homes segle darrere segle i que havia desaparegut totalment de la vista del món però encara retava aquest remans de pau i bellesa, desconegut per tothom. Efectivament sa nostra illa havia estat un marevellós paradís. Aquella era la prova , però tant sol en quedava aquell jardí amagat dins un avenc i jo tenia ganes de compartir-ho amb la meva gent, amb els amics, tenia ganes de dir-ho a tothom però...i si els humans tornaven a fer de les seves... i si deixaven perdre aquella meravella com havien fet amb la resta de l’illa?

Ara que ja som velleta estic contenta de no haver mostrat mai el jardí aquàtic i olorós perquè supós que la cobdícia humana ja hauria acabat amb ell , i ara sé que vaig obrar bé però... Un dia una màquina grapejant i desfent la terra per construir carreteres i autopista es va encallar amb una punteta de roca, un petit mirall que un djin havia descuidat i a punt va estar de descobrir-ho però les fades, follets, fameliars i barruguets de l’illa s’ajuntaren per fer fora aquelles màquines infernals i....de moment allí segueix el meu jardí secret.

Espero que per molts i molts anys.....

• AUTORA: Alícia Ramon (2n D) • AJUDANTS TÈCNICS: Júlia,Neus,Ana (2n D) • DIBUIX: Marina (2nD) • NARRACIÓ: Alumnes de 1r Batxillerat